El barcelonisme en bloc està a punt de fer un pas històric diumenge amb les eleccions, probablement en la darrera oportunitat de votar lliurement al respecte, que comporta el canvi definitiu del model històric de propietat dels seus socis a un sistema feudal i absolutista en el qual un sol amo i senyor posseeix el poder total i absolut sobre la seva cort, sobre la plebs anònima, sense veu ni vot, i, el que és més greu de tot, sobre el patrimoni, terres, cases, hisendes i castells que han pertangut als socis al llarg de 126 anys. Fins avui.
Sorprenentment, aquest retorn al més fosc i negre de l’era medieval serà el resultat de la fanàtica i decidida voluntat democràtica de milers de socis, convençuts laportistes que aquesta mena de modern illuminati és la figura barcelonista cridada i escollida pel destí per portar el Barça fins a una dimensió desconeguda, excelsa i per sobre del bé i del mal, la definitiva conversió a una secta sota la tirania, els capricis i l’absorbent personalitat d’un president l’enriquiment personal del qual coincideix amb la caiguda als inferns de les finances i reserves del club.
L’alienant dominació d’aquest ésser superior és demostrable amb l’argumentari social dels qui votaran Joan Laporta massivament. Ho faran perquè, repeteixen com un lloro que “amb Laporta el Barça s’ha sanejat econòmicament, perquè s’ha recuperat l’alegria i perquè l’equip ha tornat a l’elit de la primera línia mundial”.
Més enllà d’aquest credo simplista i sens dubte més que discutible —sobretot l’origen únic d’un bloc extraordinari de jugadors de La Masia, heretat completament—, la devoció per Laporta és tan cega i poderosa que a cap dels seus milers d’admiradors se li acudiria contrastar tantes mentides, tants abusos, excessos i trampes en la comptabilitat amb la intenció de racionalitzar el vot.
Qualsevol reflexió crítica o en una altra direcció és rebutjada fins a l’extrem que qualsevol biaix al marge del pensament únic o dissident es llegeix en clau antibarcelonista i com una altra conspiració madridista. Qui no és laportista, és l’enemic.
No hi ha mitges tintes. Els socis de l’altre costat, els que no han abandonat l’essència de la sensibilitat barcelonista de tota la vida i no s’han deixat arrossegar per la superficialitat del relat mediàtic dominant, veuen Laporta, en canvi, com un monstre que sí que és, lluny d’aquella visionària figura salvadora i encarnació del salvador del club, una seriosa i perillosa amenaça.
Ningú millor que un soci experimentat, sense ambicions electoralistes i un passat impol·lut d’independència i de respecte envers la resta, com Quim Molins, per il·lustrar la seva percepció del personatge i de la seva obra. Molins ha sintetitzat les seves emocions i pensaments als seus comptes de les xarxes socials: “Laporta ha mentit en: Renovació de Messi el 2021 i el 2023. Com pagar l’aval, el pagava ISL. Modificació del Projecte Camp Nou, més obra i més car. Cost del Camp Nou, de moment 300M per sobre. Tornada al Camp Nou, havia de ser el novembre de 2024. Elecció de Limak, la pitjor valorada. Finançament del Palau, no entra en els 1.500M. Grada d’Animació. Nyap Barça Studios. Fitxatge Vitor Roque. Capacitat New Era. Fair Play i 1×1, etcètera”.
Raons
Per aquestes raons s’estranya que tants socis apostin per la seva continuïtat majoritàriament. Molins no entén que es pugui “tolerar que Laporta sigui el president del Barça que més anys va pagar a Negreira…, per res. I, a sobre, li va triplicar l’import. I que la llista continuï amb el franquista [Alejandro] Echevarría, [Darren] Dein, Limak, el Nou Palau, la llotja Suñol, el Codi Ètic, ISL, New Era, Barça Studios, carnet físic, els desplaçaments, Camp Nou un any i mig tard (mentint), [Enric] Masip, seccions, sense abonament, preus de les entrades, deute (Espai Barça a part) doblat, etcètera”.
Molins també ha resumit les seves sensacions, més aviat decebedores, sobre la reforma de l’Estadi. “Estem gastant 1.500 milions en mans d’incapaços com Joan Sentelles en un Camp Nou amb pèssims acabats. Han aconseguit una cosa que semblava impossible, empitjorar la meravellosa Segona Graderia. Ja porto dos partits amb baranes tapant miserablement la visibilitat. Boques d’accés a la graderia estretes. Escales estretes en posar-hi baranes a cada costat. Graons al mig del passadís. I si et toca estar a prop de la zona visitant pots perdre’t mig camp”.
Per desgràcia del Barça com a institució, la frustració projectada sobre Laporta i sobre el seu llegat per aquest resum abreujat del seu segon mandat resulta fàcil verificar-la a través dels comptes oficials o de la mateixa experiència de qualsevol abonat que hagi pogut tornar al Spotify Camp Nou, així com d’un mecanisme tan senzill com l’observació i la comprovació de cadascuna de les advertències i conclusions d’una llista que és ampliable a altres àmbits de la gestió com les assemblees franquistes o el maltractament sistemàtic als posseïdors d’un passi de temporada dels dos anys i mig d’exili a Montjuïc i del breu i no menys nefast període de retorn en obres.
Tant de bo hi hagués una altra realitat com la pintada per les fantasies i els deliris de Laporta i els seus directius tal i com bé l’exposa i sintetitza el soci Quim Molins, no apareix enlloc. No existeix.
La qüestió és si votar un Barça de cartó pedra, el que mostren i tant elogien els mitjans de comunicació còmplices i comptes digitals del règim, o votar per fer fora els ocupes, el que ve a ser Laporta i la seva banda (del Reus), reagrupada per a un altre assalt al Barça. És un ser o no ser del Barça de veritat.
