Com era d’esperar, Joan Laporta ha escollit un altre economista-mediàtic, tipus Xavier Sala-Martín, per presidir la Comissió Econòmica Estratègica del Barça el pròxim mandat, que serà el el darrer de Laporta, després del qual tots dos sortiran corrents a refugiar-se de les crítiques i potser dels tribunals si la deriva econòmica, financera i patrimonial continua empitjorant com fins ara.
Oriol Amat, el nou cap de l’òrgan consultiu que, en teoria, assumirà com a principal missió defensar els interessos del soci a les assemblees mitjançant informes sobre la qualitat i eficiència de la gestió de la directiva, ja ha proclamat en la seva presentació davant els mitjans de comunicació un clar posicionament a favor de totes i cadascuna de les decisions que Laporta pugui prendre en el futur i, el més important, també les del seu passat.
S’ha guanyat el càrrec a còpia de signar articles a la premsa escrita i opinions a les ràdios glorificant els comptes i els estats financers de Laporta, si més no durant dos anys, obrint-se pas fins a la llotja del Spotify Camp Nou reptant servilment entre altres aspirants i superant-los amb lloances i adulacions mediàtiques realment sorprenents d’algú que, pel seu currículum, sap sumar i restar.
Oriol Amat afirma que “el club està en plena recuperació i ha de continuar així”, sobre uns resultats que, el 2024 i 2025 han acumulat més de 150 milions de pèrdues. A més, en la seva primera i circense aparició, s’ha mostrat esperançat i convençut que amb Laporta serà possible mantenir aquesta línia.
És recomanable, per tant, que l’alumnat de les institucions acadèmiques que l’han encimbellat i prestigiat, o viceversa, triïn un altre camí per a una formació sana i allunyada de conductes tòxiques i retorçades en aquest àmbit econòmic on personatges com Sala-Martín i Jaume Guardiola, precursors i representants d’aquesta saga de laportistes disposats a mentir i manipular monstruosament els socis del Barça, ja han demostrat de què són capaços a canvi d’un seient vip, del ‘tot pagat’ en desplaçaments i finals, de banquets el cost dels quals es menja el pressupost de les assemblees presencials i potser, fins i tot, amb alguna dieta, justificada o no.
Sala-Martín no va dubtar, en el seu moment, a l’hora de presentar als socis uns comptes sense auditar (2009-10) amb 12 milions de beneficis que després van resultar, en realitat, 80 milions de pèrdues. Més recentment, a l’assemblea ordinària d’octubre de 2024, es va camuflar de compromissari per assegurar als socis que la comptabilitat, els balanços i les auditories no reflectien la situació econòmica del Barça (¿), convencent així els incauts socis d’aprovar els comptes amb una excepció de l’auditor, Grant Thornton, que va sortir corrents l’endemà.
El criteri professional de l’auditor era aplicar el deteriorament de Barça Vision una vegada demostrat el valor zero de la societat que, igualment, s’hagué d’aplicar en forma de 90 milions més de pèrdues el 2025.
Doble salt de Jaume Guardiola
El doble salt mortal de Jaume Guardiola és un altre dels atractius d’aquest circ de tres pistes dels comptes del Barça en què grans economistes o de perfil menys acadèmic -aquests ni s’enteren de la pel·lícula-, com l’ex CEO del Banc de Sabadell, actuen còmicament davant del públic.
Com a president de la Comissió Econòmica dels exercicis 2020-21 i 2021-22, la que aviat serà d’Oriol Amat, Guardiola va aplaudir la demencial decisió de Laporta de llastrar el Barça amb gairebé 300 milions de pèrdues inexistents, després va validar 1.150 milions en palanques dels quals només 600 milions eren certs -i d’aquests només 200 milions van servir per millorar el fair play, o sigui suspens cum laude-, i per rematar-ho va aprovar amb entusiasme que Darren Dein cobrés una primera comissió per l’acord amb Spotify Camp Nou.
Ara, com a fitxatge estrella de Víctor Font per als comptes, ve d’assegurar que “ni convertint el Barça en SA se salva el club” i que la gestió de Laporta ha conduït a l’actual situació de precarietat i ruïna, a més de denunciar la sospitosa mediació i comissió per a Darren Dein pel contracte de Nike. “On és aquests diners, a on ha anat a parar?”, ha preguntat en campanya. La resposta és fàcil: al mateix i pudent destí que el de Spotify Camp Nou, ho sap ell millor que ningú.
Com a bon teòric, Amat sosté encertadament que el Barça posseeix enormes recursos, gràcies a la seva marca, i que necessita consolidar-los amb projectes com l’Espai Barça. Correcte. La trampa i la seva primera i embustera declaració ha consistit a proclamar la millora i el mèrit de la recuperació registrada sota la batuta laportista des de l’anàlisi de la situació del club només des del 2021 fins ara.
“El 2021 es va trobar un club amb dificultats per pagar les nòmines i en què el cost de la plantilla esportiva representava el 98%”, ha assegurat Amat. Això sí, sense aclarir si de la despesa o dels ingressos. Detall al marge de mal professor en el seu debut oficial com a correveidile de Laporta. La qüestió és que relatar-ho així, sense aportar el context necessari, resulta del tot pervers. El context omès expressament -lleig gest acadèmic i professional- és la referència obligada a l’impacte de la Covid, ja que el Camp Nou i el Museu van estar tancats durant tot l’exercici 2020-21 deixant d’ingressar gairebé 300 milions.
Cal suposar que, com a rector d’universitat, com a catedràtic, com a degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, com a assessor de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, i de Pimec, a Oriol Amat mai li hauria passat pel cap explicar a alumnes, experts, financers i empresaris que el PIB espanyol del 2020 es va contraure un 11,1% -ni més ni menys que uns 135.000 milions en xifres-, al marge de les conseqüències de la pandèmia en el conjunt de l’economia.
Oriol Amat s’ha guanyat a pols el seu paperot de pallasso a la tercera pista del circ de Laporta amb un seguit d’afirmacions que convé deixar anotades per a la posteritat: “El Barça ha tornat al podi mundial amb prop de 975 milions d’euros d’ingressos anuals i ha reduït fins al 54% dels ingressos el cost de la plantilla”, va repetir, com en els seus articles, desmemoriadament, sense recordar que el 2019 era el club amb més ingressos (940 milions d’euros) i el més valuós del món segons Forbes i Deloitte, per sobre del Reial Madrid.
El que tampoc va destacar és que el Barça de Laporta, al marge de la ruïnosa obra del Spotify Camp Nou, mai havia acumulat tants deutes, tantes pèrdues ni unes despeses tan desbocades que, fins i tot amb la millor ràtio ingressos/cost plantilla no és capaç de generar ni un euro de benefici.
I Amat també va obviar, és clar, que si aquesta ràtio és bona només és perquè Javier Tebas li controla el desmesurat afany de Laporta per fitxar sense marge salarial ni recursos.
De fet, el fair play continua excedit i amb molts problemes per als dos grans reptes de l’estiu, pagar els 30 milions per Rashford i el que costi renovar Cancelo.
A veure com ho explica als socis a l’assemblea i a veure si és capaç de justificar com un mèrit més d’aquesta “recuperació” que del préstec per finançar els excessos de Limak es van desviar diners per reduir el deute ordinari, que d’això també va presumir davant la premsa.
És a dir, que aquest deute segueix allà, en un altre aparador igual de desconegut per als socis, però intacte i creixent, sobretot en interessos que el Barça haurà de retornar a partir del 2032 quan ja no hi siguin ni ell ni Laporta. El pla perfecte, encara que no per al Barça.
