Durant l’any laboral tinc la sort d’agafar el servei de Rodalies més aviat poc, només el cap de setmana. Sóc usuari de la R2, la que fins abans de la crisi funcionava amb certa dignitat. Tot i així, durant el passat estiu vaig comprovar com, a vegades, no passaven trens previstos, alguns vagons mancaven de llum i els errors proliferaven a la mínima sense rebre cap tipus de compensació per part dels responsables.
Avui, diumenge 15 de febrer, he agafat el tren, presentant-me a l’estació una mica abans per si, a vegades els miracles existeixen, arribava puntual. No ha sigut així, fent acte de presència quaranta minuts més tard, quelcom sorprenent, doncs la meva parada era la segona del recorregut.
El dia anterior, des del Clot, ja vam haver d’esperar una vintena de minuts llargs. Almenys han canviat algunes veus en off que impedeixen parlar quan ets a l’andana, com si amb el bombardeig de missatges poguéssim pensar menys.
El trajecte d’avui ha sigut penós. A mig camí tot s’ha aturat. Ja ho intuíem perquè durant uns minuts hem anat per la via incorrecta i això no podia presagiar res positiu. Ens han comunicat com a causa una atesa de circulació.
Mentre això passava el panorama a l’interior, excepte alguna petita protesta, era de passivitat absoluta a partir d’una imatge arquetípica a Catalunya i Espanya, menys, encara que sembli increïble, a d’altres indrets europeus. La majoria de viatgers havien perdut el món de vista, concentrats a la pantalla dels seus telèfons intel·ligents que els tornen idiotes.
Els joves, encaputxats en un % important, cridaven, amb alguns oferint-nos la banda sonora del seu dispositiu sense reflexionar al voltant del respecte als demés. Molts adults teclejaven, aliens als retards i aturades, sense mirar a ningú als ulls.
En canvi, qui escriu ha tingut una sensació de total enfonsament després de transcórrer diversos dies del mes fora, on el vent no col·lapsa el país i el dinamisme impera perquè altrament no es pot avançar. De totes maneres, no deixa de ser tragicòmic pensar que abans tot es bloquejava per les lluites dels treballadors, mentre ara qui executa aquesta sòrdida melodia és el mateix govern, amb el president de baixa.
També he reflexionat sobre com, malgrat portem vàries setmanes així, no s’han produït aldarulls amb violència ni protestes veritables, doncs parlar de les manifestacions de fa 10 dies era inevitable des del periodisme, si bé les xifres de participants foren irrisòries, i per tant s’hauria d’amonestar als que titularen allò de prendre els carrers de Barcelona, una veritat massa parcial i grotesca.
Els zombis no es rebel·laran i creuran ser dolents depositant el seu vot a opcions d’extrema dreta al país on hi ha dos partits d’aquest tipus amb aspiracions de créixer. I els manaires? No deuen preocupar-se gaire donada la seva inacció per a resoldre tots els problemes del catastròfic 2026, on un de cada dos usuaris ja no agafa Rodalies i la crisi de confiança sona enorme.
Mentrestant ningú preveu dimissions de cap tipus. La culpa, que abans sempre tenia Colau, ara no és de ningú, com a molt dels predecessors. La dècada perduda ha fet, clar que si, però resulta que els socialistes porten gairebé dos anys de poder català i s’atreveixen a prendre mesures com premiar als CAP que donin altes mèdiques, com abans es feia amb els conductors de tramvia que feien una cursa de més.
Tota aquesta desgràcia que suma sempre més ítems és molt poc d’esquerres. Molts expulsats de Barcelona hi han d’anar per feina i empraran el cotxe, contaminant més. Se’n parla? No, som al regne de les omissions, com tampoc es parla de la dificultat individual de molts per culpa dels trens, ara gratuïts i per tant sense possibilitat de demanar compensacions.
Els zombis no faran com amb el Michael Jackson i els cínics es rentaran les mans. D’uns i d’altres s’esperaria una reacció. Com no es dóna, el més normal és atendre a l’apoteosi del desastre, quan tampoc es sacsejarà res, com si visquéssim a una paràlisi inversemblant, sempre més esfereïdora.
