Ningú no dubta que l’Iran no ha estat precisament un model de govern. La repressió interna, el caràcter teocràtic del règim, el seu suport a diversos grups armats a la regió, la seva implicació en episodis com l’atemptat contra l’AMIA a l’Argentina —assenyalat per diverses investigacions internacionals—, la seva retòrica sostinguda contra l’existència d’Israel i la seva ambició nuclear formen part d’un expedient sobradament conegut. Res d’això no és nou. I, precisament per això, la pregunta clau no és què és l’Iran, sinó per què la confrontació s’intensifica ara i no fa sis mesos, ni d’aquí a un any.
Les raons difícilment es poden entendre únicament des de la lògica moral o de seguretat. Cal buscar-les en una cruïlla de factors estratègics, energètics i, sobretot, polítics interns als Estats Units. En un context de competència global creixent i de desgast del lideratge occidental, la temptació de reafirmar el poder a l’exterior continua sent un recurs clàssic per consolidar posicions a casa. La política exterior, una vegada més, funciona com a extensió de la política domèstica.
El tauler de l’Orient Mitjà hi afegeix altres capes. L’Iran representa un actor disruptiu en l’equilibri regional, especialment en l’arquitectura energètica i en les aliances del Golf. L’estabilitat del que podríem anomenar l’“arc petrolier” continua sent decisiva per als mercats i per a la capacitat d’influència de Washington. A això s’hi suma la posició ambigua de l’Aràbia Saudita, actor imprescindible però cada vegada més autònom, que juga la seva pròpia partida entre els Estats Units, la Xina i els seus interessos nacionals.
Ni tan sols la lectura confessional clàssica —xiïtes davant sunnites— explica per si sola la dinàmica actual. Organitzacions com Hamàs, d’arrel sunnita vinculada a l’univers dels Germans Musulmans, mostren que les aliances reals responen més a càlculs de poder que no pas a afinitats religioses. La regió funciona avui menys per identitats que per geometries variables d’interès.
Així, la duresa del moment sembla respondre menys a una revelació sobtada sobre la naturalesa del règim iranià —coneguda des de fa dècades— que a una combinació de reposicionament geopolític, seguretat energètica i necessitats de lideratge polític en un món percebut com cada vegada més inestable.
El problema és que aquesta lògica tàctica, comprensible des de la realpolitik, comporta riscos estratègics enormes. Quan les potències actuen per enviar senyals de força més que no pas per resoldre conflictes, el marge d’error es redueix dramàticament. I l’Orient Mitjà és un lloc on els errors rarament són petits.
La teocràcia iraniana pot ser un règim profundament qüestionable. Però la pregunta decisiva continua sent si la manera d’afrontar-lo contribueix a desactivar-lo o, per contra, ens acosta a una espiral de confrontació de conseqüències imprevisibles. La història recent suggereix que, quan la política internacional es mou al ritme d’urgències internes i càlculs energètics, el món sol acabar pagant un preu molt més alt del previst.
