Economista. Ha estat professor universitari. Va treballar durant dues dècades a l’IESE i també en el sector públic, on va ser director general de l’INI, secretari d’Estat d’Economia i conseller del Banc d’Espanya. Entre els seus llibres hi ha La ciencia humilde: economía para ciudadanos.
A propòsit de l’article que recentment firmaves a La Vanguardia, denunciant la persecució a l’excoronel de l’exèrcit suís Jacques Baud per dissentir sobre Ucraïna, cal preguntar-se si no se’ns està colant a Europa una inquietant russofòbia?
Pensava que era una cosa impulsada per la política nord-americana, que volia, en últim terme, enfrontar-se a la Xina, però amb les mans lliures. Per a això li convenia afeblir a Rússia. Durant molt temps, una part de la política exterior americana va consistir a dificultar qualsevol entesa entre Rússia (no la Unió Soviètica) i Europa. Es van posar moltes pegues en la construcció del Nord Stream, i va ser Willy Brandt qui el va tirar endavant, contra l’opinió dels americans. Algun dia sabrem el que va passar. Jo creia que era una russofòbia recent, importada dels Estats Units. Però resulta que això és veritat només en part. El que els anglesos anomenaven “el gran joc”, una cosa del segle XIX, va ser la pugna entre Anglaterra i Rússia pel centre d’Àsia, i en particular per l’Índia. Per als anglesos, la russofòbia ve des de lluny. Però no per als francesos, que sempre havien estat amics dels russos.
I aquesta, diguem-ne, neorussofòbia que impregna l’ambient d’on procedeix?
No sé si n’hi va haver amb Kissinger, però s’accentua amb Clinton. Va passar una temporadeta a Rússia, quan era un becari, i li va semblar que allò anava molt malament. No hi va aprofundir més, però sí que va donar una empenteta a la fòbia… A mitjans del segle XIX, un ministre d’Exteriors del tsar va fer un informe dient que, d’Occident, que llavors era fonamentalment Anglaterra, no se’n podia esperar cap altra cosa que mala voluntat. L’informe té una postil·la a mà del tsar que diu: “La cosa és així”. No ve de tota Europa, sinó d’Anglaterra.
Es pot pensar que ara la russofòbia és, sobretot, part d’una estratègia d’hegemonies, més enllà de factors culturals, històrics, ideològics…?
El motor de fons és la lluita de Rússia per mantenir la seguretat a les seves fronteres, davant d’una pressió constant del que anomenem Europa, que, en realitat són França, Anglaterra i Alemanya. Hi ha una tensió i fricció en aquestes fronteres. No per la invasió russa, no hi ha hagut cap invasió russa. Això, en si, és una cosa bastant antiga. Stalin va oferir la reunificació alemanya, l’any 1953. Després es van crear l’OTAN i l’OSCE, en la qual hi havia Rússia. Europa va triar l’OTAN i no l’OSCE. O sigui, que hi ha hagut una espècie de distanciament sistemàtic d’Europa respecte a Rússia.
A l’Europa central no ha campat una mena de paranoia respecte a l’Est, a l’amenaça de les hordes tàrtares que transitaven per allà?
Precisament, l’orgull dels russos és que van ser ells els que van aturar els tàrtars.
La història russa està molt imbricada amb la dels països europeus. Això no sembla corroborar que Rússia és, sens dubte, part d’Europa?
És Europa, forma part de la nostra cultura. Hi ha una frase a Els germans Karamàzov, en la qual el gran, l’Ivan, diu: “Tinc ganes de viatjar a Europa. Ja sé que és un cementiri, però tan estimat”. Això reflecteix que els russos, o alguns d’ells, s’identificaven amb Europa. No s’entén Europa sense Tolstoi, Dostoievski, Kandinski, Txaikovski…, els científics…
En aquesta onada russòfoba els mitjans de comunicació, ja que disposen de firmes especialitzades en el tema, estan jugant un paper especialment significatiu?
La idea és que Putin vol reconstruir l’antic imperi rus. Però Putin una mica de sentit comú n’ha de tenir, perquè, si no, no hauria arribat on ha arribat. L’únic recurs escàs que hi ha a Rússia és la gent. No hi ha gent. Hi havia previsions fetes per economistes, fa ja 10 o 20 anys, que deien que en el futur Rússia perdria un quart de la seva població. Era un moment en el qual hi havia greus problemes d’alcoholisme. Això s’ha pal·liat, però el tema és que Rússia, que compta amb un enorme territori, no té gent. Que es dediqui a envair els països del costat em sembla absurd. El que sí que vol tenir Putin és amics a les fronteres. No tenir-hi enemics, ni coets americans a Polònia. I a Ucraïna s’han travessat totes les línies vermelles.
Pot estar funcionant encara, de manera subliminar, allò de la por al comunisme associat a la Rússia actual?
Rússia ja no és un país comunista. No sé quin paper pot seguir tenint el partit allà, però no és el país comunista de Stalin.
A propòsit de la guerra d’Ucraïna, crida l’atenció com ha quedat reduïda al relat d’una invasió de Rússia, sense un abans, com el raig de sol passa per un vidre, sense trencar-lo ni tacar-lo?
Va haver-hi un cop d’Estat, impulsant pels Estats Units i seguit per una part de la població d’Ucraïna. La meva impressió és que Ucraïna és un país profundament dividit. Ianukóvitx va treure entre el 60% i el 80% dels vots al Donbàs i el 6% a l’oest. Quan Putin es va quedar amb Crimea, ningú va protestar. Van protestar a Kíiv. Khrusxov va lliurar Crimea a Ucraïna de manera il·legal, d’acord amb les lleis de llavors. Va ser un regal que no va passar per la Duma. El final de la Unió Soviètica ha fet emergir un país profundament dividit. Kíiv estava bombardejant el Donbàs des del Maidan. Això no es diu. El periodista Rafael Poch explica molt bé els antecedents. George Kennan ja va advertir que l’extensió de l’OTAN cap a l’Est era un profund error.
No resulta alarmant que l’apagada informativa de Rússia inclogui les notícies d’abast, quotidianes…?
Amb el que ha passat a Ucraïna, les relacions amb Rússia trigaran a ser bones. Ens han intoxicat amb la idea que Rússia és Putin, i que Putin és un dimoni. Putin no té la manera de conduir-se que tenim aquí. És un home que ha fet quadrar els oligarques. Els deixa fer diners, però, com deia Franco, que no es fiquin en política. I ho ha aconseguit. Als que no li fan cas els tracta malament. Tinc algun amic a Rússia que em diu que estan cansats de la guerra, però la vida és normal. Hi ha més varietat de productes als supermercats…
I què es pot dir de l’OTAN?
Dit així, de sobte, la podríem comprar als americans i convertir-la en el nostre exèrcit europeu. Els americans n’han pagat un 17%, no més. No sé com serà el paper de l’OTAN, però la nostra oportunitat en aquest moment és la de distanciar-nos dels Estats Units. Des del punt de vista històric, fins i tot anímic i cultural, és el que més a prop està d’Europa. Els nostres aliats naturals eren els Estats Units, però ara no.
Parlant de Trump, més que com un feixista (terme molt i molt suat), no sembla comportar-se com un gàngster que abomina les regles, cosa, per cert, molt americana?
Sí. El mite de la conquesta de l’Oest. Té una mica d’això…
I Europa, instal·lada en l’autobombo, amb els tambors de guerra sonant?
Crec que els països han de tenir un Exèrcit per defensar-se de qui sigui. El que passa és que ara aquest qui sigui és Rússia. Nosaltres ens hem de rearmar contra Rússia? Comprens els finlandesos, però no crec que Putin tingui el més mínim interès a envair els països bàltics, i quedar-se’ls. No sé què li podria aportar. El que vol és que no estiguin a l’OTAN ni tinguin míssils potencialment hostils a les seves fronteres. El problema és que construir una força armada entre els països, a primera vista, sembla que només és qüestió d’organització. Però, en una democràcia, per sobre del poder militar n’hi ha d’haver un de civil. És difícil avançar en una integració militar si no hi ha una integració política.
No sembla que, rere el discurs del rearmament, hi ha la idea de dotar-se d’armes nuclears, que, per cert, ja posseeixen França i Anglaterra?
El concepte d’Europa de De Gaulle era completament diferent del que tenim nosaltres. Mai va voler una Europa federal. Va promoure el desenvolupament del programa nuclear a França, tant militar com civil. El projecte europeu va néixer de debò en aquella presó de Ventotene. Un projecte d’una Europa federal i socialista, quan l’enemic encara era Alemanya. La idea original era l’Europa política, però es va fer un referèndum a França i va fracassar. Per això es va fer el Mercat Comú, que tenia l’atractiu econòmic. A mi m’agradaria que Europa fos millor, que funcionés millor, i que els que no hi volen ser se n’anessin.
