L’obsessió pel control mediàtic del laportisme avui no és tan preocupant com la seva pròpia eficiència, fins al punt que l’aparell d’alienació que avui integren Gabriel Martínez, el nou director de comunicació, el periodista Jordi Finestres, malaltís controlador, i Jordi Cuminal, el tenebrós home de la dark web laportista, van produir les portades del passat dijous de Mundo Deportivo i de Sport.
Des d’aquest engendra corporatiu que, bàsicament, es dedica a la maquinació i la manipulació, utilitzant el servil periodisme actual al seu antull i manejant com a titelles a Santi Nolla i Joan Vehils, es va acumular un material informatiu molt concret, imatges antigues d’equips del futbol base blaugrana en què apareixien Lamine Yamal, Pau Cubarsí i Marc Bernal en edat aleví, cadet i juvenil, tots tres nascuts el 2007 i tots tres protagonistes del partit de dimarts de Copa en què l’equip de Hansi Flick no va ser capaç de remuntar el 4-0 de l’anada de les semifinals al Metropolitano.
Oportunes i encunyades fotos que, embolcallades en un relat convenient sobre l’extraordinari futur que els espera —els tres ja són líders d’un equip d’elit amb 18 anys— van oferir als lectors i al barcelonisme en general una dolça ressaca, feliç, entusiasta i morbosa esperançadora d’un revés esportiu que si es va consumar al Spotify va ser perquè el mateix equip que va realitzar una exhibició ofensiva dimarts havia caigut estrepitosament a l’anada el 12 de febrer passat. El millor partit a casa no va ser suficient per esmenar el pitjor en una sortida aquesta temporada.
Però, el que preocupava realment al trident (Martínez, Finestres, Cuminal) responsable que la figura napoleònica de Laporta sempre llueixi victoriosa o, com ara en cas de derrota, desaparegui de l’escena, era distreure els socis de la veritable transcendència de la frustrada remuntada, inevitablement dolorosa, i posar el focus en qualsevol altra cosa que no fos la ressaca del KO, precisament en un dia en què, se sabia, Joan Laporta no podria presumir, ni de bon tros, d’haver aconseguit un volum d’avals tan insuperable com a les primàries electorals de 2021.
L’èxit del totalitarisme laportista, en qualsevol cas, descansa en aplicar rigorosament el manual del perfecte dictador, res a l’atzar, no deixar pensar al soci i, si és possible, com en els reportatges bessons dels nens Lamine, Cubarsí i Bernal de dijous passat, imposar-los un pensament concret i fins i tot un estat d’ànim, reconfortant i de benestar després de perdre l’eliminatòria.
Segurament és un altre excés del laportisme la necessitat —ansiosa i desproporcionada— de controlar i manipular l’opinió pública barcelonista fins a l’extrem de dissenyar el contingut i la línia editorial de les portades de Mundo Deportivo i Sport el dia de reflexió després de perdre la possibilitat de perdre un títol, un episodi, per altra banda, comú i assumit per qualsevol afició com el que realment és, una derrota a digerir sense dramatisme, perquè, al cap i a la fi, només és futbol.
Menys per Laporta i el seu equip, que avui no es poden permetre que un altre president pugui arribar després de les eleccions, obrir els calaixos i mostrar als socis la veritable realitat del club. Témer a Víctor Font com demostren aquests tics de república bananera, si realment el laportisme està tan segur de la seva obra i la seva gestió són inigualables, és indicatiu que es juguen molt més que l’honor i la il·lusió de qualsevol barcelonista per dirigir el seu club amb l’exclusiva finalitat de reforçar-lo esportivament, econòmicament i patrimonialment.
A l’altre extrem, proper i domèstic, es pot llegir l’anàlisi, encara que des de la decepció i el disgust lògic —passatger— del periodista Xavi Bosch sota el títol ‘La necessària autocrítica del Barça després de l’eliminació copera’:
“El Barça es va quedar a dos gols de la final de Copa. Els jugadors ho van donar tot davant l’Atlètic i es van endur l’ovació per l’intent. D’acord. Ahir el 3-0 es va viure com una dolça derrota, però avui és una amarga victòria perquè no va servir per arribar a la final. A La Cartuja hi seran els de Simeone. Per no tornar al pervers núvol de l’autocomplaença, potser cal dir cinc coses pel seu nom.
1. El Barça tenia la tornada a casa i va llençar, sencer, el partit d’anada. Feia 73 anys que el Barça no perdia 4-0 al descans. I sort de Joan Garcia, que en va salvar una al primer minut, i que Koundé en va treure una altra sota pals quan al minut 22 ja es perdia per 2-0. Es repetia la història de l’anada de semifinals de Copa d’un any enrere, en què l’Atlètic va marcar dos gols abans del minut 5. I van dir que no passaria més. I a semifinals de Champions, davant l’Inter, de nou el mateix: gol de Thuram al primer minut i 0-2 de Dumfries al 20. Un any més tard s’ha repetit la mateixa història que obliga a jugar a remolc i a l’heroica la resta de l’eliminatòria.
2. Davant l’Atlètic, a dos enfrontaments, el Barça ha estat incapaç de marcar un sol gol de jugada en més de 180 minuts. Molt bé en els córners, però més enllà dels pals de Fermín al Metropolitano i al Camp Nou, ningú va poder exigir gaire a Musso.
3. Flick ha de canviar a qui vulgui quan ho consideri oportú. Va preguntar a Pedri i va dir que no. Sovint ho fa amb Lamine Yamal. Malament.
4. Està bé, puntualment, posar Araujo de 9, a la desesperada. Però 20 minuts seguits, des que va entrar al camp? Estrany.
5. Aquesta intensitat i aquest ritme, per què no els posa sempre el Barça? El seu Bayern sí que ho feia… i ens van fer vuit”.
Li passarà el disgust, és clar, sent igualment conscient que els Lamine Yamal, Pau Cubarsí i Marc Berna encarnen el futur del Barça gràcies a la Masia de Josep Maria Bartomeu. Ho demostren aquestes mateixes fotos de la seva etapa de formació al Barça, feliços i perfectament atesos, sota una altra presidència que no regatejava, com ara fa Laporta (30% menys des que va arribar) inversió a la Masia.
Més preocupat estaria Xavi Bosch si l’equip del futur l’hagués de construir Laporta amb els pèssims resultats econòmics de la seva gestió, incapaç d’inscriure un sol jugador des de fa quatre anys amb recursos propis i sense trampes comptables.
