El mapa polític independentista està canviant a velocitat de vertigen. Els partits s’estan ressituant i les organitzacions cíviques busquen un nou lloc sota el sol. “Ja abans de la irrupció d’Aliança Catalana es veia a venir una recomposició del mapa polític, perquè s’acabava el cicle del procés i calia fer una reflexió. Però amb l’assentament i les perspectives a l’alça que donen al partit de Sílvia Orriols s’ha accelerat aquesta dinàmica. Podríem dir que l’independentisme ha implosionat i ara cal crear-ho tot partint de les cendres del que hi havia”, raona un veterà independentista amb molts anys de militància.
La situació és conseqüència d’un esquema caduc. Després de la pandèmia, l’activisme es va relaxar, les organitzacions cíviques Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural (OC) van deixar d’arrossegar desenes de milers d’activistes i el procés va decaure. “És conseqüència del desencís i del cansament de la ciutadania envers els seus líders? Possiblement aquesta és la raó principal –afegeix la mateixa font–. En el procés, els partits van vendre moltes mentides. Van anar massa lluny. Van prometre impossibles i al final els ciutadans se’n van cansar. Ara la ciutadania busca tornar a sentir el mateix, però amb cares noves i amb promeses noves. El procés com a tal està mort, i és molt possible que no torni a repetir-se mai, almenys a curt i mitjà termini. La meta continua sent la independència, però caldrà fer-ho d’una manera diferent i que torni a il·lusionar la gent”.
Això vol dir que el mapa varia: els partits tradicionals han d’adaptar-se als nous temps, igual que l’ANC i Òmnium. Fins i tot el Consell de la República busca el seu encaix en el nou sudoku català.
Hi ha una cosa a valorar: “La recol·locació de les peces al tauler l’estan fent els mateixos que van dirigir el procés i que ens van portar a l’abisme. Aquí continuen, al capdavant de Junts per Catalunya (JxCat) i d’ERC, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els artífexs del gran fracàs del procés, els culpables de tot. Ara volen presentar-se com els nous salvadors, però només són líders obsolets als quals la història ha passat per sobre”, insisteix aquest independentista de pedra picada.
La seva tesi, similar a la de molts dels activistes que es van involucrar a fons durant els anys del procés, és que Carles Puigdemont està maniobrant per controlar les organitzacions cíviques, que durant l’última dècada van saber moure’s al marge dels partits polítics. “L’ANC té al capdavant Lluís Llach, una persona a qui el mateix Puigdemont va col·locar, amb el suport de Junts i amb un pacte secret amb la CUP. I al Consell de la República hi ha Jordi Domingo, més del mateix. Davant la impossibilitat de mantenir Toni Comín després dels seus escàndols econòmics, Puigdemont va apostar per Domingo com el relleu que el substituís, ja que és un home de la seva confiança. Per la seva banda, a Òmnium es nota cada vegada més la mà d’ERC i el seguiment de les consignes del partit de Junqueras. Es dona la trista paradoxa que quan menys suport electoral tenen els partits és quan es llancen a controlar les organitzacions socials”, afirma.
No passa desapercebut l’allunyament entre l’ANC i Òmnium en els últims mesos. Les dues entitats continuen convocant juntes les grans manifestacions, però porten agendes totalment separades. “Òmnium no vol saber res del gir de l’ANC. A Òmnium es considera que l’ANC ha fet un tomb cap a l’extremisme de la ultradreta, per molt que posi distància amb Aliança Catalana”, diu una font propera a Òmnium.
Des de les files de l’entitat que presideix Xavier Antich acusen l’ANC de ser “uns aprofitats”. En les manifestacions de l’any passat, qui va posar els mitjans materials per organitzar-ho tot va ser Òmnium, que té una militància fidel i constant. L’ANC, en canvi, ha perdut la meitat dels seus activistes, i els ingressos per vendes de marxandatge s’han desplomat. A mitjà termini, pot tenir greus problemes econòmics.
Números vermells
Això és el que diuen els documents que remena el secretariat: aquest 2026 hi pot haver números vermells de gairebé 400.000 euros, quan no fa gaire els beneficis superaven els 600.000 euros anuals. La cúpula ha dissenyat un pla de retallada de personal i de despeses molt significatiu: des de rebaixar els serveis de neteja fins a no cobrir les jubilacions o ressituar treballadors assignant-los tasques de departaments que no són els seus per estalviar-se sous.
L’informe d’auditoria és molt clar: “L’entitat es troba en una situació de solvència financera temporal, però amb una viabilitat econòmica compromesa. La capacitat de generar beneficis és negativa i, si no s’hi posa remei, la caixa acabarà absorbida per les despeses recurrents, amb risc de descapitalització futura”.
Per tant, “es recomana iniciar de manera urgent un procés de reestructuració estratègica i operativa que permeti reduir les pèrdues d’explotació i evitar la descapitalització, assegurant la disponibilitat dels recursos per afrontar els reptes que ens depara el futur”.
Els números no surten. “L’Assemblea presenta resultats d’explotació negatius, amb una tendència a l’empitjorament. Aquesta dinàmica reflecteix un desequilibri operatiu estructural, que posa en qüestió la viabilitat econòmica de l’entitat”, assenyala l’auditoria. Els resultats no poden ser més pessimistes: el 2020 va guanyar 597.000 euros; el 2021 els guanys van ser de 368.000 euros; el 2022 es van reduir a 226.000 euros; el 2023 van pujar a 269.000 euros; el 2024 va començar la debacle, amb pèrdues de 57.000 euros; el 2025 els números vermells ja arriben, segons les dades provisionals, a 225.000 euros; i s’esperen pèrdues de 387.000 euros el 2026. En altres paraules: de beneficis acumulats de gairebé 600.000 euros s’ha passat a pèrdues de gairebé 400.000 euros.
Això es deu al fet que els ingressos van baixar substancialment dels 3.605.000 euros el 2020 als 1.776.000 euros el 2025. I per al 2026, la tendència continua a la baixa. Les dràstiques retallades en personal i en altres despeses no han millorat les perspectives: si el 2020 hi havia una plantilla de 24 persones que cobraven 873.438 euros, el 2025 hi havia una plantilla de 20 persones amb una massa salarial de 747.000 euros. Per al 2026, la previsió és apujar les despeses de personal fins als 787.700 euros.
Però això no és tot. “Òmnium va haver d’acudir al rescat econòmic d’algunes de les mobilitzacions de l’any passat. Tanmateix, l’ANC volia manar sobre el control ideològic i d’organització, de vegades fins i tot forçant les seves consignes amb matisos partidistes. Ja n’hi ha prou! Si volen propaganda, que se la paguin de les seves butxaques”, clamen des de l’entitat cultural d’Antich.
Un divorci sense escarafalls
De fet, hi ha un divorci entre l’ANC i Òmnium, malgrat que no volen escenificar cap ruptura en públic per no desanimar encara més la parròquia independentista. Però només cal fixar-se en els fets: en les últimes campanyes i convocatòries, l’ANC va de la mà amb el Consell de la República i Òmnium hi apareix en molt poques ocasions. Quan es tracta de territori, són les agrupacions locals d’Òmnium (i només en determinades ocasions) les que s’impliquen en els actes. “Des que Llach va aterrar a l’ANC, hi ha hagut una connivència brutal de l’organització amb Puigdemont i amb Junts. I també hi ha hagut un acostament gens dissimulat al Consell de la República per coordinar estratègies”, acusen des d’alguns sectors independentistes. En l’àmbit dels partits, la situació és més clara: la irrupció d’Aliança Catalana ha dinamitat l’statu quo del sobiranisme del procés. “El vot que se’n va cap a Aliança és el vot del cabreig. És un vot de càstig als partits processistes per haver enganyat la ciutadania fent-los creure en una cosa que no es materialitzaria”, acusen els desencisats.
Les tesis xenòfobes i radicals de Sílvia Orriols han calat en un electorat que està fart que li menteixin. I el perjudicat natural d’aquest transvasament és Junts, que fins ara dominava la dreta independentista, però que, segons les enquestes, perdrà el seu monopoli.
“L’auge d’Orriols ha agafat desprevinguts els partits tradicionals. I aquí hi ha hagut un canvi important i radical en el panorama polític català: mentre que ERC ha aprofitat per marcar distància amb l’extrema dreta d’Aliança, Junts no ha sabut decidir què vol ser de gran. I la seva cúpula va cometre l’error més gran que pot fer un polític: en lloc de marcar un perfil propi i delimitar el seu terreny, ha intentat copiar les consignes i els gestos del rival per evitar que li robi vots. En conseqüència, Junts juga ara a camp contrari, perquè Aliança Catalana l’ha portat al seu terreny i Puigdemont no sap com desempallegar-se d’Orriols”, opina un exdirigent de Junts.
En el nou panorama, ERC ho té més fàcil: vol ocupar el centre i l’esquerra de l’independentisme. No té rival en aquest espectre, perquè Junts s’ha escorat massa cap a la dreta i li ha deixat camp lliure. I la CUP està massa a l’esquerra per pertorbar el seu territori electoral. L’extrema esquerra independentista es troba vagant pels llimbs, després de fracassar la refundació que pretenia fer, i el nucli més dur ja planteja tornar a les trinxeres del 2010 i oblidar-se del joc parlamentari tradicional.
En resum, l’independentisme català es troba immers en un procés de ressituació en què tots els actors es miren de reüll i desconfien els uns dels altres. En aquest magma, el desencís de la població pot provocar alteracions del mapa polític que portin a situacions si més no curioses, com el fet que una força d’extrema dreta, Aliança Catalana, iguali o superi el partit catalanista per antonomàsia que ha regit Catalunya durant dècades.
*Pots llegir l’article sencer al número 1655 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
