La vicepresidenta institucional Elena Fort sembla continuar vivint allunyada d’un club que una vegada va ser dels socis, el Barça, però que ara, sota el mandat de Joan Laporta, supura un totalitarisme que no només ja és irreversible, sinó que els mateixos votants estan disposats a referendar el pròxim 15 de març amb una clara aposta pel continuisme.
Que Elena Fort continuï sent l’única dona de la directiva aquests darrers cinc anys i hagi quedat relegada al paper de gerro decoratiu, reutilitzada per les mentides sobre l’Espai Barça, per ser grollera i mal educada amb qualsevol soci que intenti dialogar o participar, per difamar-los i criminalitzar-los si són de la grada d’animació i per enganyar-los amb una promesa de reforma estatutària -cinc anys aturada per la seva expressa voluntat– és un altre tret significatiu del baixíssim perfil directiu actual, bufonesc i servil.
Elena Fort, a més de ser un altre personatge del qual tampoc no se sap ben bé com es guanya la vida i que la seva parella també milita en les comissions del club -un altre submón on no es repara en despeses a favor de la comoditat, confort i servei als seus membres- s’ha convertit en el paradigma d’algú que, com a dona barcelonista, no ha reivindicat una quota femenina més alta a la junta, si més no una mica més propera al 26% actual de sòcies del Barça, i ha hagut d’empassar-se tones de tuïts sanguinaris i radicals contra les directives de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu per les seves relacions amb països àrabs.
A més, ara li toca conviure, després d’haver deixat en algun traster la seva dignitat, el seu orgull, el seu feminisme i els seus ideals, amb un president que, a més de fer fora Messi, Unicef i Acnur, només sent una atracció extrema pels països del món amb el pitjor rànquing democràtic, tipus el Congo RD, Samoa o Kirguizistan, i que si pogués s’instal·laria a Dubai, Doha o Riad. La vicepresidenta, en definitiva, ha acceptat el seu nou rol de ser la darrera en aquest estrany eren de Laporta.
Missatge als socis
Encara més por que causa el seu propi i lamentable aferrament al càrrec és el missatge que està enviant als socis en les entrevistes de campanya en què ha arribat a afirmar que “vam salvar el club pràcticament de la desaparició” i que “hem estat capaços de revertir una situació econòmica catastròfica”, un relat en la mateixa línia del seu president que, com ella, és aliè als mateixos números que obliguen els socis a aprovar a l’assemblea, amb 150 milions de pèrdues acumulades en els dos darrers anys.
A partir d’aquest punt de partida, tot s’hi val fins a no assegurar que la totalitat dels socis pugui tornar al seu propi estadi, ni molt menys quan. “L’objectiu és que els socis i abonats tornin a ser a casa -ha dit tot insinuant que pot ser a llarg termini-. El tema de les dates és complicat. A final d’any la tercera graderia hauria d’estar acabada… (el tema de la coberta també es va endarrerint sense descartar el retorn a Montjuïc)”.
Amb canvis perquè tampoc no està garantit el seient lliure, sobre el qual augura complicacions. “És un element important, però cal veure si és viable o cal fer un replantejament. Primer, hem de tornar tots; llavors es matisaran coses”, entre elles la reubicació dels abonats.
Sobre la grada d’animació, espai social en el qual ha jugat el paper de dolenta -ben a gust, per cert-, se’n desentén, o almenys ho deixa entendre, d’aquest presumpte retorn al format de Montjuïc segons ha transcendit per part dels grups expulsats després de reunir-se amb Alejandro Echevarria, el fatxa, com a interlocutor. Ella no s’ha mogut d’on ho va deixar, és a dir, en un altre punt mort. “El nou Spotify Camp Nou -afirma- requeria un nou concepte de grada i s’ha fet un nou espai específic. El club sempre ha volgut tenir aquest espai d’animació, amb gent que no ha pogut entrar a l’estadi, tenim molts joves en llista d’espera. Cal trobar l’equilibri”.
Males notícies per a Penya Almogàvers, Nostra Ensenya, Front 532 i Supporters Barça després d’avortar el seu acte de presentació de 10.000 signatures a favor de la recuperació del seu espai a l’Spotify. El cunyat ho va aturar amb promeses que segurament no podrà complir i tot apunta que tampoc se’ls podrà deixar entrar el dia 3 de març en l’operació remuntada de Copa. No hi ha entrades bàsiques a la venda ni expectatives de llicència -més aviat va per llarg- ni solució que no vagi a provocar un cisma intern. Els han enganyat, una altra vegada.
Reforma estatutària
Com als socis del Barça als quals se’ls va prometre una reforma estatutària i han passat cinc anys esperant asseguts. Segons el seu punt de vista personal, “el soci del Barça té tots els ressorts per participar: per començar, vota un president i participa en les assemblees. Les assemblees -diu- han de ser participatives al màxim, i ja ho són. L’assemblea telemàtica no és menys participativa, sinó molt més i en el futur ha de ser un format híbrid: qui vulgui connectar-se que es connecti i qui vulgui venir que vingui. Però en un pla de contenció de despeses la diferència entre presencial i telemàtica era molt gran”.
És a dir, que segons la vicepresidenta institucional del FC Barcelona, amb 432 milions d’euros de despeses d’estructura -massa salarial esportiva al marge- no hi ha diners per a la democràcia i sí per als àpats de la junta i dels membres de les comissions que, com els de la comissió de la memòria històrica, que ella mateixa presideix i en què la seva parella en forma part, han resolt esborrar el nom de Josep Suñol de la Llotja de l’Spotify Camp Nou.
Per a aquest tipus d’activitats sí que hi ha fons, concloent que el club no ha de respectar la voluntat de la família del president del Barça afusellat a la Guerra Civil de mantenir la grafia del cognom amb “ñ”. “El Barcelona considera que no cal ultratjar la memòria del president afusellat i aquí no ens hem posat d’acord”, argumenta insòlitament qui es veu sotmesa al comandament i el poder que el seu president Laporta ha concedit al seu cunyat, el fatxa, Alejandro Echevarria, membre de la Fundación Francisco Franco.
Laporta i Fort, en definitiva, sostenen que les assemblees telemàtiques són més barates i més democràtiques i que no hi ha diners per gastar en assemblees presencials.
És la mateixa directiva que també ha decidit estalviar-se un 30% de la despesa a la Masia perquè la tresoreria és precària, que no es capaç d’arribar a l’1:1 per fitxatges perquè els ingressos no donen ni per a una incorporació anual (Olmo i Joan Garcia no estan inscrits via marge salarial, sinó per imposició dictatorial del CSD i per lesions) i que tampoc no troba fons per a l’Espai Barça perquè Limak es menjarà 1.450 milions en retards i nyaps diversos, juntament amb 1.500 milions més en interessos.
A més, el deute ordinari creix i creix, els balanços són per posar-se a plorar i les pèrdues s’acumulen any rere any.
Costa d’entendre que ells hagin “salvat el Barça” i les claus d’aquesta “recuperació econòmica” de la qual presumeixen, els dos conceptes que més repeteixen en aquesta campanya per conquerir el vot dels socis.
Dit això, es gasten 432 milions en aigua, llum i obrir l’estadi i 534 milions en la plantilla, 965 milions en total, i la prioritat és complir amb les comissions de Darren Dein pel contracte de Nike que, per cert, garantia tornar a la regla 1:1. I així tot.
