Em serviré principalment de les primeres seqüències de SIRAT (Óliver Laxe, 2025) per compartir aquesta reflexió. I això no és per menystenir la potència desassossegant d’aquesta pel·lícula que es desenvolupa com un western no crepuscular sinó dantesc, amb tota la seva força èpica, amb imatges en les quals reverbera el John Ford del Monumental Valley (aquí els Monegres, o el desert marroquí), inclús la soledat de l’heroi amb un Sergi López com un cow-boy enfrontant-se a l’implacable destí (no abundaré en les ressonàncies de films com The Searchers -a la recerca de la filla-, o Cheyenne Autumn i la immensitat del paisatge com a testimoni d’un èxode). Voldria ressenyar que en cap moment estic induint que el director, Óliver Laxe, ho tingués al cap, només assenyalo el que com a espectador (una mica cinèfil i amb una certa edat) he experimentat. En aquest sentit, també em ressona visualment el terrible final de Greed (Eric Von Stroheim, 1924) rodat al Valle de la Muerte.
M’interessa contrastar el que mostren les primeres seqüències: una rave en tota la seva barroca efervescència, amb uns personatges abduïts per un mur d’altaveus i un so repetitiu, i la pel·lícula WOODSTOCK: 3 Days of Peace & Music (Michael Wadleigh, 1970), on també hi havia unes columnes d’altaveus que generaven una música variada en funció dels cantants i músics que actuaven a l’escenari,. A ulls dels espectadors dels 60, aquella música i aquell públic amb la seva indumentària, era tot un xoc (com ho és SIRAT avui).
Però aquell documental oscaritzat (com espero que ho sigui SIRAT) mostrava una joventut entregada a una música que era tot un manifest de l’anomenada contracultura o moviment hippie, on les lletres parlaven dels coneguts tòpics: amor, pau i retorn a la natura. Tenien al damunt la guerra del Vietnam i la voluntat de trencar el camí establert de feina, matrimoni i família, amb una aposta per les comunes rurals. I això passava per l’amor lliure, la desinhibició del cos, de les orientacions sexuals i un cert misticisme oriental per contraposar a la religió normativa cristiana en totes les seves versions nord-americanes.
Aquest misticisme va quedar patent amb, a l’inici del concert, la invocació espiritual del monjo hindú Sri Swami Satchidananda, així com amb la intervenció musical de Ravi Shankar. No insistiré en els cantants i músics participants, on la gran majoria varen compartir tota la càrrega filosòfica d’aquesta contracultura, el pacifisme, l’amor: “Joe Hill” cantada per Joan Baez que tenia al seu company a la presó, “Freedom” de Richie Havens, “Going Up The Country” de Canned Heat, “Love March” de The Paul Butterfield Blues Band, etc. Evidentment, les drogues (bàsicament marihuana i LSD), en un moment en què el mantra era que el consum de droga ajudava a obrir la ment com a pas per a construir un món diferent: “Disculpa’m mentre faig un petó al cel” deia Jimi Hendrix en el seu “Purple Haze”.
Woodstock es va arribar a definir com a una nació de tres dies, sense policia, autogestionada i comunitària, amb més de mig milió d’habitants, on va haver-hi naixements i morts, on els nens varen ser convertits en símbols de la innocència i del futur possible (la portada del segon àlbum editat amb la música del festival, eren justament uns nens petits despullats jugant a l’escenari).
I va escampar tota una onada d’esperança que es va anar diluint, malgrat que certs moviments socials, certes formulacions polítiques i, sobretot, una gran llibertat de costums sexoafectius varen quedar definitivament instal·lades en la societat. Per a molts de nosaltres, joves en aquella època, aquests tres dies de pau i música varen ser un referent, no només musical sinó polític i experiencial: una utopia. La realitat posterior va ser dura i no es va poder articular una resposta social extensa, però sí que va salpebrar moltes vides individuals i experiències comunitàries, algunes persistents avui en dia sota formes més discretes.
El neoliberalisme posterior, les crisis econòmiques (algú va dir que la contracultura, com el Maig del 68, era possible pel coixí material de l’època: “revolucions de nens sobrats”) va diluir aquell món de colors, i el moviment punk, amb les seves caçadores negres i el seu “no future” van seduir la generació posterior.
Mig segle posterior apareix SIRAT, aquest pont sobre l’infern i cap al paradís, però que “és prim com un cabell i afilat com una espasa”, res més lluny de les visions optimistes dels paradisos orientalistes dels hippies. El contrast de la música és paradigmàtic, els moviments repetitius i autistes dels participants de la rave, ballant arrambats als altaveus, seguint una música sense músics, sense intèrprets, on no existeix el vincle entre emissor i receptor.
Tot i la fascinació que té veure aquella munió dansant aquesta música que no té fi ni narració (potser la seva intenció és no tenir-ne), el desassossec que crea és indescriptible. SIRAT es converteix en una metàfora potent del costat més nihilista de la nostra societat actual. La contracultura hippie creava una estètica trencadora amb el món gris i endreçat dels seus pares, una estètica colorista (que va acabar cansant, sobretot quan la indústria de la moda la va fer seva) que volia mostrar un món possible, inclòs un cant al cos natural, sense artificis.
I aquí ens trobem expressament una estètica “feista”, uns elements desconstruïts de la moda punk, uns cossos i uns cabells maltractats i que no intenten ser model de res, els tatuatges, inclús amb braços i cames mutilades, tot físicament als antípodes d’aquella contracultura dels cosos feliços i sagrats.
Què ha passat? I sobretot, que passarà? La imatge final de SIRAT té una càrrega metafòrica molt potent: els protagonistes que han sobreviscut a aquella vall de la mort, ara van junts en un tren ple de persones del Sahel, un tren que avança per un desert no se sap a on va (si és que va enlloc): és aquest el pont al Paradís, “prim com un cabell i afilat com una espasa”?
És evident que els temps han canviat, cap utopia comunitària, cap innovació social cap a un món millor: la trituradora del neoliberalisme narcisista ha fet seu el “No future”, no com un eslògan de portada de disc o de grafisme en una samarreta en el Londres dels 70, sinó com el mantra d’una societat que nega tota esperança i que porta (magnífic tren) als desheretats de la Terra sobre un desert que el clima ja ha dibuixat.
Per cert Oliver Laxe qualifica el seu film com un film disruptiu i contracultural.
