L’oposició a Joan Laporta, especialment Víctor Font, que tendeix a capitalitzar el vot contra el continuisme, no sembla en condicions òptimes de presentar batalla. Al candidat més votat després de Laporta el 2021 li comencen a passar factura el seu propi passat, el programa d’aquelles eleccions i fins i tot les reformes i reforços amb què intenta capgirar les expectatives tan favorables a la reelecció de Laporta, així com el passat inequívocament laportista de Jaume Guardiola.
La incorporació estrella d’aquest segon assalt, Jaume Guardiola, està condemnat a passar-ho malament quan Laporta i els seus s’enfoquin en la vulnerabilitat que suposa haver estat còmplice i protector de bona part de les entremaliadures econòmiques i financeres dels dos primers anys del mandat. Que no serà capaç de dir-li Laporta quan arribi el moment si, precisament, per la seva condició de president de la Comissió Econòmica, el vicepresident econòmic de la seva etapa conjunta, Eduard Romeu, li acaba de dir “caradura” en el primer intercanvi de cops.
Guardiola li ha replicat recordant-li que ell es va acomiadar l’octubre de 2022 i precisant que ell no va tenir res a veure amb l’arribada de Limak ni calia pagar 50 milions d’euros per la mediació amb Nike, que tampoc no va visar l’operació New Era Visionary Group dels seients VIP ni la revenda de negocis digitals a mans inexpertes o l’associació amb ZKP, una empresa a Samoa vinculada a Andrew Tate, acusat de delictes greus. I, per descomptat, a la seva època no es va signar el vergonyós patrocini amb el Congo RD.
El cas, però, és que, en efecte, Guardiola sí va ser partidari d’anul·lar l’article 67 incondicionalment, de donar llum verda a la signatura amb Spotify, amb la primera comissió de Darren Dein, i d’aplaudir amb les orelles la palanca fantasma de Barça Studios (200 milions) i la plusvàlua inexistent dels drets de TV (157 milions).
També hauria de confessar, o almenys admetre, com va enganyar els compromissaris a l’assemblea d’octubre de 2021 sol·licitant la seva aprovació a una liquidació de 481 milions de pèrdues, rècord mundial, quan ell sabia perfectament que la xifra real, la que Hisenda sí va acceptar com a dèficit de l’exercici 2020-21, va ser de 270 milions, és a dir més de 200 milions menys, amb l’agreujant de limitar a 90 milions les pèrdues atribuïdes directament a la pandèmia.
LaLiga, en una auditoria independent, les va estimar en gairebé 300 milions a més d’invitar el Barça a repartir-les en les cinc temporades següents, de manera que el Barça, la institució, es trobaria avui plenament sanejat, disposaria de fair play i no arrossegaria 150 milions de fons propis negatius.
Jaume Guardiola, els executius al capdavant, Eduard Romeu i, per descomptat, Joan Laporta van rebutjar aquesta possibilitat d’alleujar l’efecte Covid per tal d’anar a l’assemblea d’octubre de 2021 i poder argumentar davant dels socis que només Josep Maria Bartomeu, i ningú més, ni cap altra circumstància, hauria arruïnat el FC Barcelona.
Consideracions
En la mateixa resposta a Eduard Romeu, Guardiola es penja la medalla d’haver donat suport –en el moment d’acompanyar Laporta en els seus primers passos– a la necessària figura del CEO, Ferran Reverter, posicionament que no l’eximeix a ell tampoc ni als seus informes de la dramàtica decisió de desfer-se de Messi, explícitament aprovada i aplaudida en les seves recomanacions als socis.
Dues consideracions més que probablement Laporta utilitzarà en la seva contra a la campanya. Una, la raó d’escollir-lo per a la presidència de la Comissió Econòmica, en agraïment per exercir tota la seva influència, encara que des de la distància, perquè l’aval de 124,7 milions el tramités el Banc de Sabadell sense entrar en massa consideracions ètiques, estatutàries i legals.
L’altre dard que li poden llançar és que Jaume Guardiola mai hauria deixat el càrrec al Barça si no li haguessin ofert la presidència del Cercle d’Economia, a parer seu el trampolí i la porta de reentrada al club per la via electoral, de moment com a escuder de Víctor Font formant un tàndem insuperable en avorriment i mitges tintes.
A Víctor Font, d’altra banda, sempre li pesarà la seva prevalent i obsessiva aposta per Xavi, que no ha funcionat, així com pel vot telemàtic que ell va proposar a l’assemblea del Barça en temps de Bartomeu, que va ser rebutjat, i del qual ara abomina veient que només ha servit per allunyar encara més els socis de la mecànica assembleària.
I tampoc no li ajuda el fet de comptar entre les seves files amb el Col·lectiu Dignitat Blaugrana, el grup de socis que va impulsar la querella que va donar origen a la causa judicial del Barçagate contra Josep Maria Bartomeu i part de la seva cúpula directiva.
El 2020, Dignitat Blaugrana va presentar davant el Jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona la denúncia per presumpta administració deslleial i corrupció entre particulars vinculats a la contractació de I3 Ventures/Nicestream per part del club, assenyalant directament Bartomeu i el seu assessor Jaume Masferrer.
En canvi, Dignitat Blaugrana no ha sentit el menor impuls d’iniciar accions legals contra Laporta per escàndols com el del compte dels avals de la junta, alimentada amb diners de proveïdors (ISL) i de terceres persones sospitoses de mantenir relacions certament estranyes amb la junta i amb el club, irregulars i indiciàries de delicte.
Quan, fa poc, un periodista va preguntar a Víctor Font perquè, si es referia al cas ISL com quelcom tan il·legal, no ho havia fet també davant el jutge, la seva resposta va ser que ell no estava a l’oposició per a querellar-se contra ningú, sinó de proposar projectes per al Barça.
La conclusió és que ni Dignitat Blaugrana ni el mateix Font, tan bel·ligerants contra Bartomeu el 2020, no s’han atrevit a aixecar la veu contra Laporta. Complicat que li puguin guanyar.
