Al meu barri fa anys que un home de Gàmbia s’asseu en un portal i posa un gotet de cartró davant seu perquè la gent hi deixi alguna moneda. Es diu Musa i ho escric així però no estic gens segur que ho faci correctament. Fa tant temps que el veiem que ja és una institució al barri. Tothom el coneix i el saluda. És d’allò més amable i bona persona i no es cansa de donar les gràcies a qui l’ajuda. No només li donen diners sinó que li porten menjar, roba o calçat. És un espectacle estar una estona amb ell i veure com els veïns s’hi apropen, el saluden, hi xerren i, no sempre, li donen diners o qualsevol cosa que creuen que li sigui útil.
Només hi veu d’un ull. L’altre el té entelat. En va perdre la visió per culpa de la diabetis quan encara vivia a Gàmbia. En arribar a Barcelona el van atendre de franc en una clínica de renom i li van salvar l’altre ull. Explica que si s’hagués quedat al seu país d’origen ara seria cec.
Sovint li he demanat com tenia el tema dels papers i sempre em deia que una dona de Serveis Socials l’ajudava a tramitar-los. Han passat els mesos i els anys i aquells papers encara no han arribat. Fa un parell de dies li vaig demanar com ho tenia i em va tornar a dir que la seva amiga de Serveis Socials li havia dit que en uns mesos els tindria. Li vaig comentar la mesura del govern de Pedro Sánchez de regularitzar la situació de centenars de milers de persones que, com ell, fa molt temps que viuen entre nosaltres sense tenir els papers en regla. Em va dir que confiava que funcionaria la via que ha seguit aquests darrers anys però que la regularització anunciada per Sánchez era una molt bona notícia.
Parla un català excel·lent, la qual cosa és bo que sàpiguen Sílvia Orriols i els seus seguidors d’Aliança Catalana que no suporten els migrants musulmans. No sé com s’ho fa però Musa m’explica que fa les cinc oracions que li demana l’Islam. Mai no l’he vist estirant-se a l’avinguda per resar a mig matí o mitja tarda. Em diu que es lleva molt d’hora per resar i que les persones amb les que conviu no es queixen. Lògicament no el convenço quan li dic que això de resar tantes vegades em sembla excessiu. Vaja! A mi em sembla excessiu resar un sol cop. I riem!
També riem quan parlem de qüestions de política o socials. És evident que està molt empipat amb els de Vox. Parla un català amb accent de Girona perquè va viure un temps en terres gironines. No crec que amb això, però, faci punts suficients perquè els seguidors de Orriols el considerin un català com ells. M’explica que a l’Àfrica no entenen això dels homosexuals. Li dic que ho hauria d’entendre però fa gestos com si fos impossible. També riem! Crec que serà més fàcil convence’l que ser homosexual és una cosa normal que que deixi de resar tant.
Un dia vam dinar plegats i va ser molt interessant. Ho hem de tornar a fer.
Els de Vox i Aliança Catalana i els diferents grups de dreta, extrema dreta i neonazis que es mouen entorn d’ells haurien d’experimentar la sensació agradable i esperançadora en el futur de la nostra societat que et deixa tenir amics com Musa.
Si algun dia troba una feina remunerada i ja no ve més a seure allà on el veiem cada dia el trobaré, el trobarem a faltar.
