Davant la polèmica desfermada per si “La guerra que tots vàrem perdre”, era una afirmació o una pregunta, hi voldria dir la meva. En condició de què? Haver patit durant molts anys la dictadura que va sorgir de la guerra hauria de ser condició suficient per poder opinar, però si a més el meu avi va ser assassinat a un revolt de La Rabassada, el meu sogre va passar per presons i treballs forçats i que he llegit molt sobre la guerra civil, estic en condicions de poder opinar.
D’entrada i per embolicar més la troca, jo em preguntaria “qui va començar la guerra?”. Aquí no hi ha cap mena de dubte. Una jove república amb dificultats, amb un govern del Front Popular que tenia profundes divisions fins i tot dins del socialisme (Prieto i Largo), sorgida del final d’una dictadura militar i fugida d’un rei dèbil, que havia patit dos anys de governs de dreta i els fets d’octubre de 1934 (a Catalunya i Astúries), amb l’església en contra, amb militars descontents que ja havien fet una temptativa almenys (Sanjurjo) i en un context històric amb avançament del feixisme per Europa… s’enfrontava a grans perills.
Malgrat tot, en pocs anys la República havia fet avenços molt significatius amb relació als drets fonamentals (com el vot de les dones), la política agrària, l’educació, la cultura, el reconeixement dels territoris (els estatuts de Catalunya, Euskadi i Galícia), la separació de l’estat i l’església o el nou paper i estructura dels militars. Res d’això va deixar indiferent a tots aquells que veien retallats els seus privilegis i que ho confonien (o ho feien veure) amb un atemptat a l’Espanya eterna.
I va arribar el juliol de 1936. Una part de l’exèrcit (no tot) va donar un cop d’estat sanguinari. Estava comandat en teoria per un general (Sanjurjo una altra vegada) que es va estavellar amb un avió quan anava de Portugal a Espanya a fer no se sap ben bé què; per un “director” (Mola) que emetia “directives” cada cop més violentes i afectat per l’assassinat del seu germà a Barcelona; un republicà traïdor (Cabanellas) i un altre republicà (Queipo de Llano) més preocupat pel sexe que per altres coses; un grup de generals monàrquics (Kindelán i Saliquet) que somiaven amb el retorn del rei; i ben amagat un Franco, que amb la seva calculada indecisió provocava el desconcert de la resta (Queipo li deia “la culona”) i que finalment es va fer amb les regnes del cop el dia 1 d’octubre de 1936.
El triomf del cop només s’explica per tres factors determinants: els errors del govern republicà, amb Casares Quiroga al davant, per ignorar el que es gestava i que no va saber tallar a temps el que va esclatar; la desunió dels partits d’esquerres, amb la violència desfermada per la CNT-FAI que anteposava la revolució a tot (a Catalunya, l’entreguisme del govern de Companys als qui eren els amos del carrer); finalment, el finançament per part de les grans fortunes de l’època (March sobretot) i el suport internacional del nazisme i feixisme des del primer moment a la vegada que les potències democràtiques (Anglaterra, França i EUA) van mantenir una posició molt tèbia, degut probablement i en part a la violència a la rereguarda republicana.
És evident qui va provocar la guerra civil i igualment ho és qui la va guanyar: Franco i els seus. I qui va perdre durant quaranta anys: els que no eren de Franco i els seus, no necessàriament els republicans d’esquerra. També els monàrquics, els jueus i maçons, els homosexuals, molts intel·lectuals, gent de dreta no adscrita, alguns carlins i fins i tot falangistes disconformes amb el rumb de la dictadura. Sovint perdre la guerra va suposar també perdre la vida: s’estima uns 50.000 executats i molts més morts de fam i malaltia (gent com Besteiro o Miguel Hernández) després de dir cínicament que “la guerra ha acabat” el dia 1 d’abril de 1939. Un veritable holocaust, en paraules de Paul Preston.
El pitjor de tot és assabentar-se, cinquanta anys després de la mort al llit del dictador, que un 21,3% dels joves espanyols (també catalans) estan convençuts que la dictadura va ser bona o molt bona. No és que la guerra la vàrem perdre, sinó que l’estem perdent encara ara, quasi noranta anys després, davant de l’onada d’ultradreta que ens envaeix. Els demòcrates, independentment del color polític, no podem restar impassibles davant aquest desastre. Ens ha de fer reflexionar, identificar on hem fallat i actuar immediatament.
Si no ho fem, continuarem alguns perdent la guerra, probablement encara que no segur, sense sang als carrers i presons, però amb la llibertat i valors trepitjats. Res em faria més feliç que equivocar-me!
