La figura de Joan Laporta, tant en el seu vessant electoralista com en el presidencialista —si és que existeis aquesta diversitat—, resulta igualment previsible a l’hora d’afirmar que el cent per cent de les seves promeses i del seu discurs és fals, viciós, oportunista i mentider.
La qual cosa no suposa, en cap cas, que la premsa, l’infinit regne digital laportista i la meitat dels socis que voten es creguin sistemàticament totes les seves mentides.
En les últimes hores, per exemple, l’acord milionari i tan sorollosament anunciat amb un patrocinador dels Emirats Àrabs Units per al dors de la samarreta ha caigut sense que aquest ampli entorn mediàtic ho hagi recollit, ni tractat com el que és: un altre d’aquells trucs bruts per mantenir entre el barcelonisme la sensació que el Barça és una màquina indestructible de generar ingressos.
Ho és, certament, perquè la seva grandesa sí que està encara per sobre de personatges tan negligents com Laporta, però també s’ha convertit sota la seva presidència en un club que continua gastant pràcticament el triple del que factura, deixant un rastre pudent d’operacions que subterràniament emmetzinen els fonaments del club, que l’empobreixen i el condemnen a una precarietat d’un altre mig segle, com ja va passar després de la construcció del Camp Nou l’any 1957.
La qüestió concreta del patrocinador dels Emirats consistia en la cessió de la marca Barça per batejar i personalitzar un complex residencial a Dubai promogut per Aspin Holdings. “El pacte, aprovat internament pel club, genera uns 10 milions d’euros anuals i encara espera ratificació en Assemblea de Compromissaris”, van publicar els mitjans habituals escollits per aquest tipus d’exclusives que van provocar, com era d’esperar, un ampli efecte propagador entre la resta de la premsa, agències nacionals i internacionals incloses.
Ratificació en assemblea
Semblava un patrocini una mica menys degradant i pudent que el del Congo (roba d’entrenament) que, per aparèixer en la samarreta de joc, requeria la seva ratificació en una assemblea extraordinària abans del 30 de juny per poder sumar als dèbils comptes blaugrana els deu milions anuals del tracte, part dels quals ja s’havien cobrat segons s’ha publicat. Com sempre, sense que Laporta ni ningú, tampoc la web oficial del Barça, hagi fet cap al·lusió.
Ara que el negoci sembla que ha caigut, diuen que per culpa d’alguns d’aquests serrells que sense la participació de Darren Dein no s’acaben de solucionar. Els mitjans no ho explicaran, deixant per al record i la memòria més aviat escassa dels socis que Laporta ha tornat a aconseguir una altra injecció milionària d’ingressos amb la qual “ha salvat el Barça”.
Darren Dein, en canvi, havia desbloquejat, amb la seva bona i generosament remunerada habilitat per negociar, el obstacles, els serrells, dels contractes amb Spotify y Nike.
Res que no canvia la dinàmica habitual de la maquinària propagandística del laportisme a còpia d’acaparar portades, titulars i continguts amb anuncis, propostes i notícies que repiquen sonorament en tots els campanars mediàtics amb un demostrat i eficient poder d’hipnotitzar i anestesiar les masses. Això sí, sense que la veritat i la realitat juguin un paper destacat, més aviat residual i menyspreable.
Desvinculació de la Superlliga
Quelcom semblant a l’efecte del breu comunicat, en la prèvia del tret de sortida electoral, referit a la Superlliga en què el FC Barcelona informava haver “notificat formalment a la EUROPEAN SUPER LEAGUE COMPANY i als Clubs que han format part d’ella la seva desvinculació del projecte de la Superlliga europea”.
El cas és que la European Super League Company SL és avui una societat que apareix com a inactiva al registre mercantil, sense comptes anuals dipositats recents ni activitat significativa.
És a dir, que Laporta escenifica sortir d’un organisme mort fa un grapat de dies, en el qual realment no constava la seva filiació i on ja no hi quedava ningú allà dintre, de manera que difícilment el seu avís de sortida hagi tingut cap efecte ni transcendència.
En canvi, el Barça continua mantenint un compromís de pagament i manteniment d’A22 Sports Management, promotora actual de la Superlliga, que manté litigis contra UEFA i FIFA per abús de posició dominant, resolts parcialment a favor seu el 2024, encara que el projecte original ha mutat.
No queda aclarida quina és la seva veritable relació amb A22 Sports Management. Laporta porta gastats cinc milions d’euros en mantenir-la viva, a mitges amb el Real Madrid, i va signar en el seu moment una aportació de 50 milions per a la constitució del fons-préstec de més de 3.000 milions amb els quals s’havia d’arrencar la Superlliga. Laporta ha mostrat la seva adhesió a aquest projecte des de 2021, malgrat l’abandonament de la resta de clubs promotors excepte Madrid i Barça.
No ha estat fins fa uns mesos, després de la multa de la UEFA i el pes mediàtic del cas Negreira que ha radicalitzat Florentino Pérez, quan Laporta ha fet un gir, fins ara només de paraula, amb la seva visita a l’ECA i la promesa de tornar a la pleta de la UEFA que li manté una amenaça de sanció de 45 milions d’euros pel seu sistemàtic desacatament a les normes del fair play.
Per aquesta via, fent-li la pilota a Alexander Ceferin i a LaLiga de Javier Tebas, busca retardar, burlar i amagar el veritable estat de trastorn financer i econòmic del Barça.
Una versió sosté que sortir de la Superlliga ara i no fa mesos implica una penalització milionària que finalment s’emportaria el Madrid via A22, mentre que d’altres, de fonts laportistes, descarten que aquest pas al costat hagi de causar cap impacte econòmic. En qualsevol cas, el comunicat sobre l’abandonament de la European Super League Company SL és un brindis al sol, pur postureig amb la finalitat útil i electoralista d’aparentar que Laporta deixa sol el Madrid en aquesta bogeria de la Superlliga per més que, formalment i fins dissabte passat el Barça ha donat suport amb totes les seves conseqüències.
Totes les cartes
Sí que cal reconèixer que la desvinculació era un acte necessari i coherent. També cal la crítica i el malestar cap a Laporta per haver seguit cinc anys ballant al so del president del Real Madrid.
Això sí, donant per fet que, realment, Laporta s’ha allunyat completament de Florentino Pérez, ja que de moment continua sense tornar a la European Football Clubs sota el comandament de Nasser Al-Khelaifi, el president del PSG i símbol d’aquella aliança dels clubs-estat a la qual el pesident del Barça no es cansa d’acusar i d’assenyalar com l’‘enemic’ contra “el que lluitem”.
Dro és el darrer cas demostratiu d’aquesta superioritat financera del PSG al president i amo del qual Laporta abraça tant efusivament com els calés de Qatar.
Laporta, queda clar, juga totes les cartes possibles, encara que siguin contradictòries, en funció i conveniència del seu relat i no dels interessos del Barça, sobretot perquè la premsa, faci el que faci, l’aplaudeix incondicionalment.
Si es llegeixen els comentaris dels popes de la premsa que ara aplaudeixen la seva ‘bomba’ pel patrocini de Dubai i per trair Florentino Pérez resulta que són els mateixos que abans l’encimbellaven per la seva intolerància als diners dels països àrabs —al·lèrgia de la qual s’ha curat ràpidament en aquest segon mandat— i la seva estratègica, encertada i triomfadora aliança amb el president del Real Madrid en suport de la Superlliga que havia de deixar caure una pluja de milions sobre el Camp Nou i en contra de LaLiga, de la UEFA i de l’ECA.
Tot previsible.
