El cas Epstein, amb ramificacions encara obertes el 2026 i investigacions pendents sobre Ghislaine Maxwell i possibles còmplices, ens obliga a mirar de cara els mecanismes «empresarials» que orbiten al voltant de la prostitució i del reclutament de dones per lucrar-se amb els seus cossos. No s’allunyen gens dels esquemes clàssics: la vulnerabilitat n’és sempre la matèria primera.
Durant els anys de la Transició, igual que una bona part de la progressia urbana —sobretot la barcelonina—, vaig cultivar una mirada indulgent, gairebé complaent, cap a tot allò que escapava dels marges del sistema. En el context de ruptura amb el franquisme, de rebuig a l’ordre moral autoritari i de fascinació per qualsevol forma de dissidència, vaig confondre la marginalitat amb un territori de contestació i llibertat autèntica.
Allò il·lícit, l’anòmal, el que desafiava la norma era vist automàticament com a resistència. La pobresa, l’exclusió, les economies submergides, el lumpen i els mons tèrbols van adquirir una pàtina romàntica, tenyida d’exotisme i d’una certa fascinació de classe. Noms com El Torete. El Vaquilla o El Jaro en van ser, per exemple, icones indiscutibles.
Aquest imaginari permetia una lectura estètica i paternalista de la marginalitat i rarament s’aturava a analitzar-ne les condicions materials reals. S’idealitzava el marge sense haver-lo de viure. El sofriment aliè es transformava en relat, en símbol, en coartada moral. Dins d’aquest marc, la prostitució ocupava un lloc especialment ambigu: sovint es presentava com una expressió de llibertat sexual, com una elecció radical que desafiava la hipocresia burgesa i les normes patriarcals. Calia —deia el discurs— respectar-la, comprendre-la i fins i tot defensar-la com una forma d’autonomia femenina davant d’un sistema repressiu.
Aquest relat edulcorat se’m va esquerdar quan la cruesa d’alguns testimonis va irrompre sense contemplacions. Un dels més impactants es va produir quan vaig acompanyar, com a jove aprenent, un periodista veterà en un reportatge publicat en una revista de l’òrbita del Grupo Z. El personatge central no era una víctima ni una prostituta: vam entrevistar directament un proxeneta. Un xulo de professió, algú que vivia literalment de l’explotació aliena.
L’home parlava amb una fredor gairebé burocràtica del seu mètode de captació de «las nenas». No improvisava: havia perfeccionat una tècnica que combinava intuïció, psicologia bàsica i una comprensió precisa de les febleses socials. Consistia a enviar un còmplice, jove i atractiu —ell mateix reconeixia, sense pudor, que no ho era—, a festes majors de pobles petits. Allà, entre música, alcohol i la sensació d’excepcionalitat que trenca la rutina, el còmplice seduïa noietes molt joves, sovint gairebé adolescents, amb horitzons vitals estrets i poques expectatives més enllà del seu entorn immediat.
La tria no era casual: famílies desestructurades, educació interrompuda, economia fràgil. No calia forçar gaire; n’hi havia prou de prometre una altra vida. El jove les embolcallava en un conte de fades urbà: la ciutat, l’amor, la llibertat, una existència més plena i intensa. Afalagades, il·lusionades i desorientades, acceptaven marxar.
El conte s’esfondrava ràpidament. Encara durant el viatge cap a la gran ciutat, el relat començava a capgirar-se. Al principi, tot mantenia l’aparença d’amor: promeses i projectes compartits. Aviat arribava el gir calculat: les despeses s’havien disparat «per culpa seva», els deutes eren urgents i no hi havia alternativa. L’única sortida era acceptar l’oferta d’un senyor disposat a ajudar-los (el macarra) a canvi que la noia s’hi allités. Era una prova d’amor.
Ja lluny del poble, avergonyides, sense xarxa familiar ni recursos, quedaven atrapades. Tornar era gairebé impossible. I si ho intentaven, la violència apareixia de seguida: la primera pallissa no era un excés, sinó un avís que es repetiria. «Ho busquen, ho tinc clar. No seria un bon protector si no caigués una pallissa de tant en tant». Era el recordatori que la seva vida ja no els pertanyia.
Aquell testimoni em va sacsejar profundament. La sordidesa banal del relat, la descripció freda de la destrucció progressiva de la voluntat d’aquelles noies, desmuntava qualsevol romanticisme. Aquella marginalitat no era llibertària ni dissident: era violència organitzada. La prostitució no era un espai de llibertat; era un negoci bastit sobre la coerció, la por i l’abús sistemàtic.
Aquest punt d’inflexió em va obligar a revisar mites assumits amb massa comoditat. El marge va deixar de ser un espai poètic per convertir-se en un territori devastat per relacions de poder brutals. La fascinació progressista pel submón es revelava com una mirada superficial, ingènua i estúpida que confonia transgressió amb explotació.
Desmitificar la marginalitat no va ser un exercici moralista, sinó profundament polític: implicava reconèixer que darrere de moltes pràctiques idealitzades s’hi amagaven estructures de dominació tan dures —o més— que les del centre del sistema. Sense drets materials, sense justícia social ni xarxes de protecció reals, la llibertat és una paraula buida, un luxe reservat a qui la pot triar de veritat.
Dècades després, aquella mateixa lògica reapareix amb una cruesa inquietant en l’escenari Epstein. Els papers filtrats no han revelat res essencialment nou: simplement han il·luminat la continuïtat d’un mecanisme antic, actualitzat als nous imaginaris d’èxit i als nous centres de poder. Epstein reclutava noies joves i vulnerables: moltes de contextos precaris, famílies desestructurades o economies al límit; d’altres, aspirants a models amb el somni d’una carrera fulgurant en un món d’imatge, luxe i ascens ràpid.
El patró era idèntic al del vell proxeneta: promeses d’oportunitats, viatges, contactes, diners fàcils com a sortida de la precarietat. Canviaven els clients -els d’Epstein els homes més poderosos del món- però no el nucli: fer negoci amb cossos joves, construir poder a partir de la seva vulnerabilitat, una versió sofisticada, embolcallada en jets privats, mansions i illes exòtiques. L’escenografia era diferent; el fons, exactament el mateix. Dones amb una vulnerabilitat estructural, produïda socialment, no individual. Davant seu, els mateixos depredadors amb els mateixos mètodes: seducció, dependència emocional, aïllament, xantatge i explotació.
És el mateix fàstic, el mateix negoci antic, ara operant des del cor del poder global. El cas Epstein, amb els seus silencis interessats, no és només un escàndol sexual: és un mirall incòmode. Ens obliga a enfrontar una societat en la què els seus líders toleren, justifiquen i s’aprofiten de la mercantilització de cossos joves quan serveix els interessos del poder i dels diners. Ens interpel·la políticament.
Cada vegada que romantitzem la marginalitat o parlem de «lliure elecció» sense analitzar les condicions materials que la limiten, contribuïm a blanquejar aquestes estructures de violència. No es tracta de negar l’agència individual, sinó de reconèixer-ne els límits reals en un món profundament desigual.
La lliçó que alguns vam començar a aprendre durant la Transició continua vigent, potser més que mai: el marge no és, per se, un espai de llibertat. Sovint és el lloc on el sistema exerceix la seva violència amb menys testimonis. Només una mirada que combini empatia, rigor i anàlisi política pot impedir que tornem a convertir l’explotació en mite i la misèria en relat seductor.
