Els de la meva generació, els nascuts als 80, som els de la primera que vam ser adolescents amb mòbil i amb la primera llavor del que ara són les xarxes socials. El nostre telèfon, però, era analògic i funcionava amb targetes de prepagament. Si volíem contactar amb algú, enviàvem un SMS que costava diners, així que escrivíem missatges críptics per encabir-hi el màxim d’informació i, un cop enviats, no teníem un doble tic ni gris ni verd ni blau per saber si ens havien llegit. Els més estalviadors, rebíem sovint un “truca’m que no tinc saldo” que ens enviava el que ja havia esgotat els seus diners i érem molts els que fèiem cua per poder jugar amb el telèfon de l’amic que tenia Nokia, que era l’afortunat que posseïa el joc de la serp.
Avui dia la cosa ha canviat molt i nens amb 12 anys duen a sobre un smartphone i un Chromebook. Quan fan els treballs no han d’anar a la biblioteca a cercar informació, simplement entren al ChatGPT i pregunten allò que volen, sense qüestionar-se si la resposta que reben és correcta o no. El mateix passa quan escolten influencers, autoproclamats “experts” en totes les àrees que ens puguem imaginar: psicologia, finances, esports, nutrició… I de fet, fins i tot poden estalviar-se el consell d’amics i pares i preguntar a la IA tots els dubtes que els puguin sorgir, des de com interpretar la resposta que per WhatsApp els ha donat el seu crush, fins a com aconseguir eliminar el control parental.
El resultat de tot plegat és una hiperconnexió i un bombardeig constant d’estímuls que només generen soledat, estrès i, paradoxalment, una gran desconnexió amb la resta d’éssers humans, a més d’una gran pèrdua de profunditat i esperit crític.
Byung-Chul Han, premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2025 per les seves anàlisis crítiques sobre la societat del cansament, la tecnologia i el neoliberalisme, ens explica en el seu assaig Vita contemplativa que “els mitjans socials acceleren la desintegració de la comunitat”. Però això no ho diu només ell. Fa anys que experts ens alerten del perill de les xarxes, que sabem de la polarització que generen, de l’algoritme fet perquè segueixis fent scroll infinit reforçant el teu pensament i acabant amb el teu esperit crític. També fa temps que circulen estudis que vinculen l’augment de depressions i suïcidis per part d’adolescents, degut als sentiments d’insuficiència i inseguretat que els hi genera l’exposició a estàndards irreals de bellesa i èxit. I també coneixem els efectes que les xarxes tenen sobre el rendiment acadèmic, en reduir la capacitat de concentració i afectar el procés d’aprenentatge.
Per tot això, i com a mare d’un nen d’onze anys que el curs vinent començarà l’institut, l’anunci fet per Pedro Sánchez aquesta setmana, de prohibir que els menors de 16 anys puguin utilitzar les xarxes socials, no només m’agrada, és que m’alleuja. Ho fa perquè, malgrat que la seva viabilitat pràctica no sigui fàcil, penso que suposa un avís a navegants, una manera d’impulsar la sensibilització sobre els perills de l’ús del mòbil i de les xarxes socials en els menors d’edat.
Em tranquil·litza pensar que, per fi, el sistema reconeix un problema greu, facilitant als pares arguments per a lluitar contra una massa social difícil de combatre. Ajudant-los a protegir i sensibilitzar als seus fills sobre la situació. I sí, dic protegir, perquè encara que sembli paternalista, la realitat és que no podem exigir als adolescents l’esforç d’utilitzar les xarxes socials amb responsabilitat quan estan fetes per crear addicció i als mateixos adults ens costa. O és que deixaríem al nostre fill que fes servir un vehicle sense tenir encara els coneixements i la maduresa suficient per a conduir-lo?
Aquí a Espanya, Sánchez ha anunciat que farà front comú amb 5 països europeus més, i que junts aniran darrere d’aquells que promoguin la desinformació i els discursos d’odi, una intervenció més que necessària tenint en compte que gairebé el 20% de les publicacions de les xarxes socials contenen mentides o falsedats que el que fan és desestabilitzar persones i la societat, polaritzant-la i malmetent la convivència.
Austràlia va ser el primer país que es va atrevir a lluitar contra aquest monstre, que ens vol a tots adormits, sols i convertits en màquines de consum. En els dos mesos que fa que va entrar en vigor la prohibició, les principals companyies de xarxes socials han informat que s’han esborrat aproximadament 6 milions de comptes de menors de 16 anys.
Sembla, doncs, que la prohibició funciona, cosa que desitjo, perquè per damunt de tot crec que els adults, hauríem de garantir que, quan els nostres menors iniciïn el seu camí per l’adolescència, puguin sentir-se lliures de desconnectar, que tinguin temps per exercir hàbits que malauradament s’estan perdent i que són els que ens fan créixer i forjar la nostra identitat i, sobretot, que en comptes de la soledat de la pantalla il·luminant-los el rostre, gaudeixin d’una comunicació autèntica, en un entorn físic, palpable, que els connecti amb el present i la vida real, que dista molt de la que es veu en pantalla.
