En el convuls i inestable escenari internacional provocat per Donald Trump, des de la seva tornada a la Casa Blanca, hi ha una víctima silenciosa que mereix tota la nostra atenció i el nostre suport: els 9 milions de cubans que viuen en una situació d’extrema precarietat, cada dia que passa més crítica.
La detenció i segrest pels Estats Units del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, i de la seva esposa Celia Flores, el 3 de gener passat, ha tingut una conseqüència immediata: la suspensió dels enviaments de petroli veneçolà a Cuba, que era el seu principal proveïdor.
A més, Donald Trump ha amenaçat amb l’aplicació d’aranzels suplementaris a qualsevol país que gosi portar petroli a l’illa. Aquest és un advertiment directe contra la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, que, per solidaritat i humanitat, va enviar el 9 de gener passat un carregament de 84.900 barrils de petroli a Cuba, quan el país necessita 37.000 barrils diaris per poder produir electricitat i fer funcionar l’economia.
En l’actualitat, es calcula que Cuba només disposa de reserves de petroli per a uns 10 dies. La vida quotidiana dels cubans ha esdevingut dramàtica: gairebé no hi ha subministrament elèctric a les cases i a les empreses ni tampoc benzina per fer rutllar els vehicles.
Aquesta manca d’electricitat també trenca la cadena de fred i fa malbé la conservació dels aliments. Només les remeses que envien els emigrants a les seves famílies donen un mínim alè a l’exhausta població.
Des de la revolució del 1959, els Estats Units sempre han tingut Cuba en el punt de mira i l’han castigada amb un sever embargament comercial. Ara, sense el petroli de Veneçuela, Donald Trump creu que el president Miguel Díaz-Canel caurà i tampoc no descarta una intervenció militar.
L’experiment comunista a Cuba ha estat un desgraciat fracàs econòmic i les víctimes en són els habitants de l’illa, que no en tenen cap culpa. L’implacable aparell repressiu del règim fa impossible qualsevol revolta interna i això porta la gent a la impotència i a la resignació.
Cal reconèixer que el comunisme ha aportat algunes coses positives al país, com l’educació i la sanitat -avui, molt degradades-, i que el castrisme va ajudar generosament a la independència d’alguns països africans contra el colonialisme i al combat contra les dictadures feixistes americanes. Però tot això ja fa temps que s’ha acabat.
Paradoxalment, la Xina, governada amb mà sàvia pel Partit Comunista de Xi Jinping, s’ha convertit en un model d’èxit econòmic, que ha estat capaç d’erradicar la pobresa endèmica del país i convertir-lo en una potència mundial hegemònica. El problema no és la teoria comunista, sinó els líders i els quadres que la porten a la pràctica.
Cuba ha caigut sota les urpes de Donald Trump i del seu secretari d’Estat, Marco Rubio, que tenen el poder i la capacitat de jugar amb el futur de l’illa. La seva estratègia, com veiem, passa per mantenir i accentuar el setge de Cuba, tallant-li tots els subministraments i els intercanvis exteriors, encara que això signifiqui el patiment extrem dels 9 milions de persones que hi viuen.
Després del genocidi de Gaza, s’està perpetrant un altre genocidi –de moment, sense bombes– contra el poble cubà. És la nostra obligació, com a europeus i catalans, ajudar-lo massivament amb queviures i productes de primera necessitat.
Ja hem constatat, amb l’intent d’annexió de Groenlàndia, que Donald Trump no té cap mena de mania a l’hora de menystenir i d’agredir la Unió Europea. Això ha d’esperonar Brussel·les a tenir una política exterior pròpia i independent, sense estar supeditats als rampells de la Casa Blanca, que aboquen els Estats Units a esdevenir un règim totalitari.
No podem restar impassibles davant el drama silenciós que pateix la població cubana, condemnada a la inanició. Ja sabem el futur que els espera si els Estats Units consumen el domini i el control de l’illa.
És per això que, com a hereus dels idealistes que, segles enrere, van forjar la democràcia i els drets humans, hem de fer el pas de socórrer els germans cubans en aquest moment crític i desesperat que viuen. A Europa no som productors de petroli -en canvi, Cuba té importants jaciments que encara s’han d’explotar-, però sí que podem activar un pont aeri i marítim amb l’Havana per fer arribar aliments i medicaments a la seva població.
El feixisme, ara disfressat de tecnofeixisme, no guanyarà i passarà. Totes les persones tenim en el cor les pulsions eternes i indestructibles de l’amor, l’alegria i la solidaritat, de les que neix el projecte i la convicció de fer evolucionar la humanitat cap a un estadi superior de pau, harmonia i felicitat compartida.
És en nom d’aquest bon sentiment universal que cal ajudar ara els cubans, sense apriorismes ideològics ni polítics. Són les persones -infants, joves, adults i gent gran- les que compten i les que han de guiar la nostra acció solidària.
Catalunya té uns vincles històrics molt profunds i especials amb l’illa de Cuba. Raó de més perquè, des d’aquí, hi concentrem tota la nostra atenció en aquests moments de tanta dificultat.
