Resulta que una dona insultà en un míting a Pedro Sánchez. Resulta que es regidora del PP. S’anomena Belén Navarro i decidí acudir a un acte de l’adversari per a cridar ‘hijo de puta’, en aquest cas sense fruita.
A ningú li sorprèn el nivell de la política espanyola. Tot i així, sí que ho feu una afirmació del ministre Bustinduy durant un programa de TVE. Preguntat sobre el clima de crispació i els improperis de la representant popular, respongué que ara parlem de crispació com si no existís al passat llunyà.
La frase em feu pensar perquè s’amania amb la reflexió de trobar-nos igual que abans, com si la qualitat del debat fos nefasta des de la nit dels temps i s’assumís amb tota naturalitat.
Si el ministre llegeix això refutarà les meves reflexions, però les imatges gravades registren el que digué, quelcom sens dubte xocant, encara més tractant-se d’un tipus més aviat sensat i gens procliu a patinar, pel que és lícit acceptar les seves paraules des de la sinceritat.
De ser així ningú hauria de fer-se gaire creus, sobretot des d’un anàlisi profund de la qüestió. Les seves paraules foren pronunciades a un programa matinal de màxima audiència on els tertulians cada cop se senten més com els hereus dels seus homòlegs de la premsa rosa de principis de segle. Dels Matamoros hem passat a opiniònolegs de tot que poden quedar-se sense mitjà on escriure sense que importi gaire, ja que mitjançant un sistema de repeticions sempre disposaran d’un sou en alguna tertúlia estèril, on s’informa poc, es parla molt i res s’aporta pel debat públic, aquell idoni per a millorar la qualitat democràtica del país.
En el cas dels opiniònolegs espanyols encara no hem arribat al ridícul català de l’era del Procés, quan molts es transformaren en polítics, enrolant-se en les formacions que defensaven amb tanta energia on, per a estupor de ningú, replicaren la retòrica habitual de bronca sens cap voluntat de canviar el paradigma.
Els que s’asseuen en aquelles taules, alguns fins i tot potser hi dormen mentre miren les pantalles dels seus telèfons, tenen una enorme responsabilitat, com la classe política. Al no complir amb aquesta responsabilitat fan créixer el virus, sense ganes ni intel·ligència per a revertir-lo, provocant-se dia rere dia una major desafecció del ciutadà amb el sistema.
A diferència d’altres generacions, ara els poderosos no han de suar de por davant aquesta reacció dels votants. Mai abans hi hagué menys esperit revolucionari a Occident malgrat totes les hòsties de la quotidianitat des de la ineptitud o la inacció dels governants. La opinió individualista quallada des d’allò neocon no té rival i el col·lectiu és un record llunyà que hauria de ressuscitat des de la decència del bé comú, el mateix pel que ningú aposta, ja que una clau de l’estat a Espanya és un suprem egoisme que mai contempla anar més enllà del melic, com si fos un pecat aturar-se a meditar sobre la conveniència de treballar pel conjunt de la població.
No es fa perquè causa massa esforç i la sedació de l’electorat, amb o sense cansament, és absoluta. Per això Feijóo es pot permetre riure’s de la comissió de la Dana i per això mateix desconeixem de totes totes què passà amb l’apagada del 28 d’abril de 2025. A aquests dos exemples s’afegeix que, mentre els gossos de les principals forces borden sempre amb més estrèpit, d’altres no mouen un dit, creixen en suports per incompareixença dels altres i a sobre maneguen el marc, fins a saturar-lo de racisme envers els migrants, als que demonitzen sense dir una sola veritat.
El PP creu poder guanyar sense proposar. El PSOE es figura sobreviure des del maniqueisme. L’enfonsament es mesura des d’altres paràmetres i és una tragèdia que, sense paraules, ens insulta a tots fins a esquitxar-nos de i amb massa fàstic, genial per a rebel·lar-se, enquistat com la nul·litat de la discussió a la nostra província.
