Advocat, articulista i escriptor. Militant antifranquista compromès i un dels fundadors d’Euskadiko Ezkerra. Va formar part de la comissió de relacions internacionals de la guerrilla salvadorenca i va ser delegat del Govern basc a diversos països llatinoamericans. És autor d’Adelle, finalista del Premi Nadal 2015, i de La ciudad de la mentira. Ara publica Manto de silencio (Alt Autores Editorial).
Manto de silencio: ocultació de la veritat o de la memòria col·lectiva…
No vaig conèixer Pertur personalment, però vaig viure molt de prop aquella plasmació de la seva idea de fer d’ETA politicomilitar un partit, on vaig estar embarcat personalment. Aquest episodi era una cosa que jo tenia al cap des de feia moltíssims anys, i em preguntava per què ningú s’animava a escriure’l, reconstruint el que va passar, més enllà dels molts articles i reportatges sobre el tema. Fins al final d’ETA, el 2011, podia haver-hi una explicació a això: por, deixar-ho passar… Jo tenia a favor meu haver estat molt proper a l’atmosfera del que havia passat en aquell temps, haver participat molt directament en el projecte que Pertur va teoritzar. També perquè tenia i segueixo tenint amistat amb moltes de les persones que havien conviscut amb ell, començant per la seva companya, Lourdes Auzmendi.
La desaparició de Pertur és, d’alguna manera, un cas que retrata, paradigmàticament, uns protagonistes, la seva manera de veure les coses, i fins i tot una època?
En aquest cas, és la història la que empeny el narrador. Em semblava tan poderosa, que calia explicar-la. He intentat fer una novel·la crònica. Hi ha una primera part en què ficciono part del context polític europeu d’aquella època, on introdueixo una sèrie de trames (la soviètica i la portuguesa, per exemple), que estan basades, en part, en la realitat. Hi va haver relacions entre ETA politicomilitar i la Revolució portuguesa, per mitjà d’Otelo Saraiva de Carvalho. I també, potser més vaga, amb els serveis secrets soviètics. La segona part és més cronològica del que va passar amb Pertur. El que he intentat fer, al final, és posar en mans del lector una seqüència de fets.
Hi ha, com en tots els enigmes, diferents versions, de vegades contradictòries, sobre la desaparició de Pertur?
Sí, a grans trets, hi ha dues grans interpretacions del que va passar. La que jo defenso a través del llibre i la, diguem-ne, conspirativa: guerra bruta, aparells de l’Estat, l’extrema dreta… La meva versió és que alguns membres d’ETA politicomilitar, que integraven els anomenats comandos bereziak (especials), van ser els autors de la desaparició i de la mort segura de Pertur. Per a això em baso en una sèrie de fets, que són tals, no ficció, que van tenir lloc uns mesos abans del juliol del 1976, data de la desaparició de Pertur. Són fets molt convincents com, per esmentar-ne algun, el segrest que va sofrir Pertur al juliol, en vigílies d’una conferència de quadres en què s’anava de decidir el rumb de l’organització. Va ser obra dels comandos especials, per impedir la seva assistència. També la carta que va escriure a Lourdes Auzmendi, que parlava de l’ambient que s’estava respirant a la direcció. L’assassinat d’Ángel Berazadi va ser una altra de les causes que abunden en la fi de Pertur. Ho van fer els bereziak sense autorització de la direcció. Va ser una espècie de cop de mà, per intentar imposar les seves tesis militaristes. En el fons, el que hi havia a ETA-PM eren dos projectes antagònics. El de Pertur era que arribava una democràcia i que ETA-PM havia de fer el trànsit cap a una via política, i els comandos especials acusaven Pertur de “liquidacionista” de la lluita armada.
La visió de Pertur concorda amb els corrents d’esquerra en el futur d’ETA: Patxi Iturrioz, Eskubi, Onaindia… I l’altra, la de les pistoles, etnonacionalista… d’on ve?
No se sap ben bé què eren, però, per descomptat, molt animals. I si amb alguna cosa connecta el seu passat és amb la tendència a “echarse al monte”, fonamentada amb dades empíriques. Fa uns anys es va fer un estudi sobre la procedència de la militància d’ETA que posava de manifest que on hi va haver més partides carlines, a Guipúscoa i Biscaia, al segle XIX, és d’on van sorgir més militants d’ETA.
No crida poderosament l’atenció que, 50 anys després dels fets, el cas Pertur segueixi interpretant-se com un enigma? Potser perquè encara hi ha interès que no s’aclareixi, que segueixi embolcallat en un mantell de silenci?
Els grans sospitosos, als quals no poso noms i cognoms per evitar problemes judicials, s’han juramentat per mantenir aquest mantell de silenci. Hi ha una dada important en aquest tema, que no he plasmat en el llibre, però que ha sorgit després, en les presentacions, que és la pregunta sobre si estic segur del que plantejo. Segur no puc estar-ne, perquè no tinc la veritat judicial damunt de la taula, però tinc la convicció i les dades suficients perquè el lector tregui les seves pròpies conseqüències. És un joc de versemblances. D’una banda, hi ha la versió que es defensa en el llibre, i de l’altra, la que es basa en dades molt poc sòlides, per no dir inexistents. Hi ha una dada reveladora, que crida l’atenció. ETA, sobretot ETA militar, si s’ha caracteritzat per alguna cosa al llarg de tants anys ha estat per homenatjar i commemorar les morts dels seus caiguts. Només cal veure les manifestacions que segueix fent Bildu, amb els grans retrats al capdavant. Pertur no hi és mai. No forma part de la seva tradició. Quan el 23 de juliol s’homenatja Pertur al Peine del Viento de Sant Sebastià, ells no hi són mai. Pertur és considerat un traïdor a la causa, encara que no ho diguin. Ara, amb la publicació del llibre, que està tenint bastant ressò a Euskadi, estic a l’espera que se’n faci esment en els seus mitjans afins.
Consideres que, si el projecte de Pertur de participar en el joc democràtic s’hagués obert pas, les coses no haurien derivat en la catàstrofe que va suposar la continuïtat de l’ETA de les pistoles?
És una pregunta difícil de respondre, però, en qualsevol cas, no es pot ser gaire optimista sobre l’escenari que hauria pogut sorgir amb una ETA-PM convertida en partit, cosa que, d’alguna manera, va acabar passant. Allà hi havia l’altra ETA, que ja havia esborrat la política de les seves sigles. La violència estava instal·lada, formava part de l’ADN de l’organització. Diguem que, simbòlicament, sí que hauria suposat alguna cosa. De fet, per això el van matar. Per tancar la via a una altra manera de veure i de fer les coses. Tots els que el van conèixer parlen de Pertur com d’una persona amb una capacitat de convicció molt poderosa, capaç, sens dubte, d’haver portat l’organització per altres rumbs.
Respecte a les tesis conspiratives de la desaparició de Pertur, no cal preguntar-se també què hi guanyaven l’extrema dreta, les clavegueres de l’Estat… amb la mort de Pertur? Si, per contra, Pertur hagués representat la continuïtat de la lluita armada, potser…?
Així com la versió que jo defenso està basada en fets molt tangibles, que ningú pot negar, l’altra intenta fonamentar-se en coses com que “un periodista va dir a un altre periodista que s’havia publicat en un diari italià que un penedit de l’extrema dreta havia dit que havien segrestat Pertur…”.
Què es pot dir de la investigació que el jutge Fernando Andreu va dur a terme sobre el cas?
L’any 2008 va obrir un procediment a instàncies de Lourdes Auzmendi i de la família de Pertur. Llavors havien passat més de 30 anys de la seva desaparició. El cadàver, com se sap, no va aparèixer mai. Va prendre declaració a Antxon i a Pakito (llavors a la presó), no a Apala, perquè era a Cuba. Ells van ser els últims que van veure Pertur, i a qui associa amb la seva desaparició. També a persones que van viure el context d’enfrontament polític i personal que hi havia en aquella època. Acusar de segrest i assassinat basant-se, ni tan sols en indicis, sinó en sospites, no és suficient per a un procés judicial. Llavors Fernando Andreu va optar, com hauria fet qualsevol jutge, per tancar la causa. Hi havia la possibilitat que hi hagués hagut altres fils associats a la mort de Pertur, com els esmentats serveis secrets, però no sembla ser el cas. L’assumpte és molt de proximitat, i les qüestions personals hi van influir molt. A França, on també es va fer una investigació, perquè els fets van tenir lloc al seu territori, van concloure dient que havia estat “una revenja”. En aquest expedient es deixa també constància que Miguel Ángel Apalategi (Apala) i Francisco Mugika Garmendia (Pakito) van reconèixer ser las últimes persones que van veure amb vida Pertur.
