L’ascens de l’extrema dreta s’explica en bona part per la seva habilitat comunicativa. Entén perfectament que la política actual està dominada per l’emoció, el missatge curt i el cop visceral. En un ecosistema saturat d’informació —sobretot a les xarxes socials—, els relats simples carregats de por, ràbia o esperança impacten i es viralitzen molt més que qualsevol argument elaborat. Connecten directament amb l’“estómac” de la ciutadania en un context d’atenció fragmentada i volàtil.
Per a l’esquerra, assumir aquesta lògica sense matisos comporta riscos greus. Primer, la pèrdua de complexitat: els projectes progressistes parteixen d’una lectura estructural de la realitat —desigualtats econòmiques, crisi climàtica, drets socials, qualitat democràtica—. Problemes que no admeten solucions simplistes ni eslògans buits. Reduir-los a consignes purament emotives banalitza el missatge i debilita el projecte.
Significa també jugar en un terreny aliè. La dreta populista ha fet de la comunicació emocional la seva especialitat: identifica enemics, simplifica conflictes i ofereix respostes aparentment fàcils. Quan l’esquerra hi competeix, perd singularitat i entra en un camp on l’adversari té avantatges mediàtics, culturals i simbòlics. A més, una política només emocional erosiona el debat públic i la deliberació col·lectiva, pilars essencials per a una democràcia més justa i racional. Les adhesions purament emocionals són fràgils i reversibles.
Ara bé, rebutjar l’emoció no és viable. La política sempre ha estat —i sempre serà— una barreja inseparable de raó i sentiment. El repte real per a l’esquerra és integrar l’emoció en una estratègia coherent amb els seus valors. Sense renunciar al «cop a l’estómac» quan calgui ni al «zasca» oportú, cal construir una narrativa potent d’esperança i futur compartit. Una narrativa que superi la denúncia constant i obri espai per imaginar alternatives reals, concretes i desitjables.
Cal apel·lar als grans valors —solidaritat, dignitat, justícia, cooperació— i transformar-los en eixos emocionals vius, connectar-los amb experiències quotidianes, històries reals de persones, imatges que generin empatia profunda i sentiment de pertinença. Això implica explicar idees complexes de forma accessible: metàfores clares, exemples quotidians, relats personals i formats innovadors que apropin el contingut sense perdre profunditat.
Quan la solidaritat esdevé la imatge d’un veí que no ha de triar entre menjar i calefacció, o la justícia es converteix en la ràbia compartida davant d’un sistema que premia els privilegiats, l’emoció deixa de ser volàtil i esdevé un motor sòlid del canvi. El camí és combinar la força del sentiment amb la solidesa de l’argument, la immediatesa del «zasca» amb la profunditat d’un projecte col·lectiu, la utilització intel·ligent dels canals: xarxes per mobilitzar, sense deixar mai de banda articles aprofundits, debats i formats llargs per formar criteri i combatre la desinformació.
Un referent a estudiar és Zohran Mamdani, que el novembre del 2025 va guanyar l’alcaldia de Nova York amb una estratègia innovadora. Va centrar el discurs en l’assequibilitat (cost de la vida), va fer un ús creatiu i coherent de les xarxes (vídeos virals, humor, contingut accessible), va crear una estètica visual potent i va mobilitzar milers de voluntaris joves amb una forta implantació territorial. Va connectar emocionalment amb sectors amplis —especialment joves i classes treballadores— sense renunciar a una agenda transformadora socialista. El seu triomf demostra que identificació emocional i coherència ideològica no són incompatibles.
En definitiva, l’esquerra no pot ignorar el poder de l’emoció ni quedar-hi atrapada. El repte pendent és construir una comunicació pròpia que combini empatia i raonament, eficàcia i profunditat, mobilització immediata i convicció duradora. Només així podrà disputar l’hegemonia cultural i política sense renunciar al que la defineix.
