A Hansi Flick, un personatge tan eficient i concentrat en el seu únic i principal objectiu, el d’entrenar satisfactòriament el primer equip del FC Barcelona, algú de molt amunt li ha insinuat que, davant qualsevol pregunta de la premsa relacionada amb les eleccions del pròxim 15 de març, faci servir com a arguments a favor dos conceptes. Un, perfectament comprensible, el de “com més aviat millor”, i l’altre, el de la conveniència de l’’estabilitat’ com a conseqüència directa de l’escenari desitjat per ell mateix, i implícit en el context del seu relat, que no és altre que la victòria de Joan Laporta a les urnes.
És una reacció lògica i un posicionament natural perquè Laporta és el president que li ha donat l’oportunitat d’entrenar la segona generació d’or de la Masia, amb Lamine Yamal com a primera figura mundial i estrella d’un bloc de casa amb un potencial infinit.
El bo de Flick, però, no s’ha aturat a pensar ni a madurar prou —encara que en el fons és millor que no perdi el temps en això— el fet de donar per segur que amb Laporta el Barça guanyarà en aquest concepte tan ambigu com és l’‘estabilitat’, analitzada des de la perspectiva blaugrana.
Primer, i no és un retret a Flick, sinó a qui li posa al cap aquesta resposta com si fos enginyosa, evasiva i equilibrada, que el costum democràtic de votar i escollir la junta del Barça per part dels socis i propietaris del club no desestabilitza ningú. Al contrari, és un dret fonamental, estatutari i garant de la llibertat d’expressió i d’opinió que, a més del deure estatutari de salvaguardar-se, pot i ha de ser exercit en qualsevol circumstància i moment sense ser, en cap cas, motiu o causa d’alteració de la vida institucional, molt menys de les obligacions dels seus empleats, que ho són del Barça i no de la directiva.
Assentada aquesta base, Flick és, de llarg, l’alt càrrec actual del club que menys pot associar Laporta i la seva gestió amb el terme ‘estabilitat’, ja que la major part dels despropòsits financers, econòmics, patrimonials, estructurals, organitzatius del president, a més de l’amiguisme i el nepotisme dominants, han afectat el seu complicat dia a dia, fins i tot abans del seu aterratge al Camp Nou.
El mateix Flick va poder comprovar com se les gasta Laporta, ja que el mateix dia que el va trucar a Alemanya per confirmar el seu fitxatge, a la nit renovava Xavi Hernández en la penúltima pirueta d’un entrenador que ja havia anunciat la seva controvertida renúncia mesos abans i que, en la desesperació final, va intentar un doble mortal tan funest com el seu fitxatge, seguint Laporta el no menys pèssim instint de Víctor Font de confiar en la figura pusil·lànime i desorientada de Xavi com a primer entrenador.
Promesa de reforços
Després, el que es va trobar Hansi Flick va ser el frustrat fitxatge de Nico Williams —era un engany—, l’amenaça de renovar les cessions de Cancelo i Joao Félix, d’imposar-li Vítor Roque i trobar-se sol davant el perill amb una plantilla de nens per començar la pretemporada, això sí amb la promesa de reforços de primer nivell, que al final es van reduir a Dani Olmo, a qui tampoc va poder alinear en les primeres jornades de Lliga per tenir el marge salarial sobrepassat de llarg.
Per sort, l’herència de Bartomeu i de la Masia —de Pedri a Cubarsí, passant per Lamine Yamal— combinada amb el pitjor Madrid d’Ancelotti, definitivament desposseït del seu xassís guanyador, Kroos i Modric, es va aferrar a un lideratge en Lliga que només va perillar quan, una altra vegada, la negligència laportista gairebé va deixar Olmo fora de combat per sempre a partir de l’1 de gener de 2025.
Avui, Olmo encara juga gràcies a un decret de La Moncloa, però no perquè Laporta hagi aconseguit resoldre els mateixos problemes de fair play que, per exemple, aquest any gairebé impedeixen el debut i inscripció de Joan Garcia. Va tenir sort de la lesió providencial i celebrada de Ter Stegen, de llarga durada, per evitar una altra situació ridícula i de més abast, cosa que no va evitar la vergonya d’obrir-li a el porter alemany un expedient sancionador i treure-li els galons de capità per fer-lo passar pel tub i que diversos jugadors tampoc poguessin ser alineats, amb la Lliga començada, fins que Laporta i la seva junta van posar un aval personal per poder tramitar les seves llicències.
A més, Laporta va assestar a Flick un cop traïdor i inexplicable amb l’estranya i sospitosa carta de llibertat atorgada a Íñigo Martínez en plena gira d’estiu, que no va poder començar pitjor.
Cal afegir-hi, a la tolerància de la directiva amb la festa d’aniversari de Lamine Yamal la vigília del primer dia de feina, la cancel·lació del primer amistós i la delirant seqüència d’anul·lar el viatge, més el canvi brusc de plans l’endemà i l’aventura d’anar jugant al Johan Cruyff perquè ningú havia previst que Montjuïc no estava disponible per començar la temporada, ni tan sols per al Gamper.
Per no parlar de la maniobra enganyosa que li va fer Laporta després de prometre-li Luis Díaz, una altra distracció per emmascarar que des de feia mesos el fitxatge de Marcus Rashford estava decidit per sobre l’opinió del tècnic alemany.
La vida de Hansi Flick a la banqueta blaugrana s’ha convertit en un carrusel d’ensurts i de traumàtiques sorpreses diàries, no només per les deficiències i incidències continuades, internes i directes, amb afectació a la seva feina i recursos.
L’equip s’ha quedat sense Grada d’Animació, ha de suportar les crítiques contínues derivades del cas Negreira i el mal ambient de molts socis perquè els assignen les pitjors entrades o, directament, els desapareixen a milers perquè, com en el partit contra l’Alabès, es descontrola la revenda entre sospites de frau i d’overbooking.
L’afecta també, d’una manera o altra, la mala imatge de la multa de la UEFA per incomplir sistemàticament les normes de control econòmic, la supressió dels drets dels socis, especialment els assemblearis, i els nombrosos escàndols financers al voltant de la figura de Laporta, sigui per palanques fraudulentes, que els ha impedit reforçar-se i presentar-se a jugar la temporada 2025-26 amb només 23 fitxes, o per les quatre querelles per estafa contra el president Laporta i també el vicepresident primer Rafa Yuste.
L’anunci d’eleccions, que ho tingui clar Hansi Flick, és el menor dels seus problemes, ja que la seva figura és indiscutible ni entrarà en campanya i, en tot cas, si Laporta no guanyés —difícil perquè també ell mateix demana el vot per a la seva continuïtat— és molt possible que el vestidor se’n beneficiés de veritat, i finalment, d’una estabilitat real i s’alliberés de les contínues ingerències i despropòsits personals de Laporta com la urgència per tancar Rashford i el fitxatge de Joao Cancelo, reforços que mai no va demanar.
Fins i tot és possible que es plantegés acceptar l’oferta d’ampliació de contracte proposada per Laporta que, malgrat tot, Hansi Flick no ha signat ni té la intenció de fer-ho.
Flick, com a única advertència a la seva impecable actitud, hauria de donar la imatge d’algú que accepta, a diferència del discurs i mecanisme totalitaris de la directiva que l’envolta, que també els socis que no voten Laporta són igual de barcelonistes que la resta. Només això.
