Tot i que els mitjans, majoritàriament, eviten qualsevol al·lusió al cas de la querella per estafa contra el president del FC Barcelona, Joan Laporta, l’anàlisi dels últims episodis processals resulta d’interès per l’inevitable paral·lelisme de la història de ruïna i posterior desaparició del Reus amb l’estil de govern, frívol i deixat, i l’angoixant empitjorament de la situació econòmica i financera del Barça des del 2021.
Laporta, que ha negat sempre, i ho va fer de nou el passat dia 16 davant el jutjat, tenir res a veure amb el Reus, s’ha vist ara assenyalat per l’aparició de nous documents que el vinculen, en concret el de la seva pròpia signatura, en un dels contractes de CSSB Limited, que és l’objecte d’una de les querelles per estafa presentades contra ell.
No són bones notícies que el jutge sàpiga que Laporta l’ha enganyat en el seu testimoni ni tampoc pel barcelonisme que el continua percebent com un líder que assegura “haver salvat el Barça”.
Hi ha una dinàmica comuna, això és evident, entre l’agonia del Reus i el Barça de Laporta, ja que també el Reus es va deteriorar fins a la seva extinció mentre la presidència de Joan Oliver —home de confiança màxima de Laporta— negava l’avenç de la precarietat, de la dilapidació dels seus recursos i l’amargor financera.
El discurs d’Oliver va ser, fins al darrer sospir del Reus, de promeses sobre noves fonts d’ingressos i de negocis infal·libles com el de comprar un club xinès de tercera divisió, empresa en la qual el mateix Laporta, amb Joan Oliver, Xavier Sala-Martín i Rafael Yuste, van participar amb l’aval de la seva experiència i ‘èxits’ al Barça entre 2003 i 2010 per captar inversors.
Avui se sap que no hi havia ni rastre de certesa ni de garanties, que tot era fum i mentides que només estan sortint a la llum molts anys després, per desgràcia i massa tard per a la centenària institució ja desapareguda.
Quatre querelles
Les qüestions processals concretes enfronten el plantejament de les víctimes de les quatre querelles en curs amb la desvinculació de Laporta qui, davant el jutge, després d’establir que si hi va haver incompliment amb els inversors va ser per motius contractuals, no per estafa ni engany, va sostenir que no va signar contractes ni va gestionar directament les activitats de les societats Core Store i CSSB Limited, ambdues directament responsables de totes les operacions que van conduir al fet que, de la nit al dia, el Reus desaparegués com a institució deixant un rastre de ruïna, deutes i inversors.
Laporta té dret a mentir al jutge en la seva condició d’investigat, igual que fa anys que ho fa amb els socis del Barça assegurant, i encara persisteix en això, que ell mai va tenir res a veure amb la gestió del Reus i que, si hi ha un culpable, aquest va ser Joan Oliver.
En aquest punt, quan la querellant de la vista del dia 16 de gener passat, Maria Teresa Alibau Pach, aporta davant el tribunal la signatura de Laporta en un contracte signat per ell mateix com a representant de les societats Core Store SL i CSSB Limited, així com fullets promocionals amb la seva imatge per atreure inversors prometent rendibilitats del 6-7%, costa entendre l’estratègia de defensa de Laporta.
A la primera de les quatre querelles que ara avancen, Laporta va negociar un acord per evitar el judici a canvi d’una compensació econòmica que posteriorment, però, no va satisfer, fet que ha promogut una segona querella, en aquest cas per impagament d’un acord judicial.
I en aquesta segona també se li va oferir de susprendre la declaració, tant la seva com la dels seus socis Oliver, Yuste i Sala-Martín, per menys de 100.000 euros. Aquesta proposta tampoc la va atendre. Tot indica que està convençut que la querella s’arxivarà o bé, arribat el judici —la intenció és dilatar-lo—, no serà condemnat.
Proves a la insrucció judicial
Sembla coherent seguir aquest camí si, de veritat, no hi hagués proves de la seva vinculació amb els contractes d’inversió del cas, però consten un préstec de 50.000 euros a Core Store al 6% per l’ascens del Reus Deportiu de Segona B a Segona A i 54.000 euros en accions de CSSB Limited per a acadèmies a la Xina inspirades en La Masia, dels quals només es van retornar 12.500 euros. Les altres querelles són una calcomania.
Segons l’acusació, la signatura de Laporta apareixia en, almenys, un contracte com a part receptora dels diners, extrem que el president del Barça va negar de forma categòrica davant el tribunal. Quant a l’ús de la seva imatge i del seu prestigi, és evident en els materials i la documentació utilitzats per captar fons.
A més, l’advocat de la querellant, Pepe Oriola, va manifestar a la sortida del jutjat que “han desaparegut quatre milions, que ningú sap on són, ni ningú justifica qui se’ls ha gastat, ni en què s’han invertit, ni en absolut res”, afegint més ombres i amenaces per a Laporta si es manté en aquesta posició de distanciament i irresponsabilitat sobre els fets.
Potser la data de la declaració fos també una mena de trampa processal, ja que circulaven en els dies previs insistents rumors sobre l’aparició de nova documentació, inequívoca, que vinculava Laporta, més enllà del reclam reputacional com a expresident del Barça, en la caça i cobrament dels inversors, també a través del seu despatx d’advocats.
La querellant ha aportat aquesta prova a la instrucció uns dies més tard, en una maniobra que segurament la defensa de Laporta hauria d’haver previst ajornant la declaració del dia 16 passat fins esperar que la instrucció avancés. O ha estat un error evident o l’advocat del president i ell mateix han anat sobrats a aquesta cita. Tot i que l’acusació pot aportar-la en qualsevol moment de la instrucció, amb una mica d’ofici i utilitzant certs ressorts hauria evitat aquest aparent i per ara parcial 1-0 en el cas.
Investigació d’Hisenda sobre Core Store
Oriola va anunciar que demanarà sis anys de presó per estafa agreujada, amb possibles 18 anys sumant altres casos perquè també inclou la instrumentalització de societats amb problemes financers i l’absència de rendició de comptes sobre fons invertits, sostingut per l’admissió de l’Audiència de Barcelona per investigar indicis d’engany. Oriola aportarà, assegura, més documents com ingressos bancaris per corroborar la seva responsabilitat directa.
Potser l’acusació, a més d’ensenyar les urpes, està fent la seva feina, la d’espantar i provocar la por d’una condemna evitable si Laporta, com va fer al principi, s’avé a tornar els diners.
Però jugar-se la innocència, com fa ara Laporta, que no se’l podrà relacionar amb la gestió d’ambdues societats, sembla agosarat i arriscat a la vista que ha estat la mateixa Audiència Provincial qui ha vist indicis d’aquesta vinculació després d’un arxivament provisional de la querella.
Una altra opció, no descartable, és que Laporta, que se sent immune i impune davant la llei, com demostra la seva estadística regularment favorable o intranscendent als jutjats, es vegi capaç de reptar aquest nou desafiament, el de ser acusat d’estafa, amb la mateixa prepotència, supèrbia i arrogància amb què fa gala davant els socis a les assemblees quan els enganya amb comptes plens de trucs i trampes que, per cert, ningú s’atreveix a impugnar.
Deu ser perquè no se senten enganyats, si més no encara, com sí han reaccionat, acudint als jutjats, els inversors del Reus. Potser només és qüestió de temps.
