Hi ha esdeveniments que, pel seu desenvolupament geogràfic i temporal, són molt representatius de l’esdevenir d’una determinada època. És el cas, recentment, de la Supercopa de l’Aràbia Saudí. Certament, té poc sentit afirmar que és la Supercopa d’Espanya quan aquesta es juga fora del país d’on són els equips que competeixen pel títol i, el que és pitjor, quan es diputa en una zona caracteritzada per la vulneració dels drets humans més elementals i que no destaca, precisament, per la defensa dels valors democràtics.
És possible que algun lector pugui estar pensant que l’important, en situacions així, és el desenvolupament dels tres partits que formen el torneig i el desenllaç de la final. No comparteixo aquesta opinió: els drets fonamentals no poden supeditar-se a l’emoció d’una competició que, ja des de l’inici, està desvirtuada pel fet de jugar-se en un país que ha fet de l’autoritarisme i la negació de les llibertats més bàsiques (com la d’expressió) una de les seves banderes. Els quatre equips que volien aixecar el títol (Barça, Reial Madrid, Atlètic de Madrid i Athletic de Bilbao) haurien hagut de negar-se, per una qüestió d’ètica, a disputar les semifinals i la final a l’Aràbia Saudí. Però cap de les quatre entitats esportives volia renunciar a les milionàries compensacions econòmiques que han obtingut pel fet de jugar allà.
Si en línies generals les estratosfèriques quantitats monetàries que mou el futbol, i que acaben repartides en poques mans, ja són molt vergonyoses, fer-ho en un context polític i social com l’esmentat encara fa posar més els pèls de punta.
Com assenyalava a l’inici, aquest torneig és molt representatiu del canvi d’era en el qual ens trobem. Un canvi d’era marcat per un capitalisme neoliberal, ferotge, sense límits i capaç de subordinar qualsevol altra qüestió al seu objectiu d’obtenir els màxims beneficis econòmics possibles. I, no essent menor, un sistema capitalista aliat d’un autoritarisme que trepitja els drets humans sense cap mena d’escrúpol.
Hauria estat interessant, tot i que és pràcticament impossible atès el nombre d’espectadors televisius que mobilitza una final Barça-Reial Madrid, que ningú hagués vist el partit. Al cap i a la fi, bona part dels ingressos provenen dels drets audiovisuals dels grups de comunicació que retransmeten la competició.
Sembla, malauradament, que s’ha assumit com a normal jugar un partit d’aquesta envergadura en un país que no és una democràcia ni de bon tros. La desigualtat creixent al conjunt de les societats, l’auge d’uns autoritarismes que combaten el pluralisme i la llibertat, la sensació d’incertesa que viu gran part del planeta, i l’individualisme promogut per les xarxes socials estan provocant que cada cop es qüestionin menys realitats com la de la Supercopa.
Bona part de la ciutadania veu l’esport i, especialment el futbol, com una distracció o una evasió d’un món que sembla cada cop més a prop de l’abisme. Tampoc hi ajuda, evidentment, el fet que moltes notícies que surten publicades als mitjans de comunicació siguin més aviat una invitació a la desesperança. I la suma de tots aquests factors té com a rèplica que l’escepticisme o la discussió pública de determinats elements polítics i socials s’hagi anat evaporant. En conseqüència, això afavoreix la consolidació i el creixement d’aquells col·lectius, sobretot grans corporacions empresarials, que més hi surten guanyant econòmicament. I que hi volen guanyar cada vegada més.
No és casual, doncs, que la distància entre rics i pobres sigui cada cop major. En aquest context de desordre en el qual ens trobem, és fonamental no sucumbir al relat dels que defensen que res canviï, dels que propugnen la indiferència o dels que empren la por com a factor de desmobilització cívica. Els canvis, històricament, no han estat ràpids ni senzills. Resignar-nos a acceptar que la Supercopa es jugui a l’Aràbia Saudí comporta menystenir l’elevat preu que paguen alguns ciutadans per oposar-se a la monarquia absoluta i autoritària del seu país, blanquejar un sistema polític que menysté els drets de les dones, i contradir els avenços que s’han produït en les darreres dècades a Espanya i a Europa.
