La família Pujol s’asseu a la banqueta dotze anys més tard. Per alguna fosca raó la justícia es torna lenta de vegades i d’altres és veloç. Contra el fiscal, a la velocitat del llamp. El judici contra Jordi Pujol arriba tard i cansat, fora dels focus, amb prou feines és notícia. Potser ja ningú no vol recordar el desastre, a ningú li agrada reconèixer que prové de l’horror.
Així, malgrat la tardança i la mandra, no puc evitar fer la mirada enrere i recordar el llarg desert, el fosc i llarg desert que van ser els governs de Pujol, el mal profund que li van infligir a la societat, no tan sols a la catalana encara que especialment a la catalana. Foren aquells anys molts anys i molt pútrids. Gràcies a l’edició en facsímil del primer número d’EL TRIANGLE, gener de 1990, en el 35è aniversari que acabem de celebrar, recordo coses que encara ressonen als racons de la memòria de la infàmia i arribo a sentir una cosa semblant a la vergonya. De debò vivim tot això gairebé sense immutar-nos? En aquelles dates que semblen antiquíssimes s’estava forjant tot l’entramat de corrupció, clientelisme i desvergonyiment que és Jordi Pujol i el pujolisme. Els qui ara parlen de “sanchisme” serà perquè no coneixen ni Jordi Pujol ni el pujolisme, que treia majories absolutes, al crit de “que és foti la xarnegada!” (i d’aquí aquesta barreja de vergonya pròpia i aliena, encara que jo no vaig votar mai el partit de Pujol ni cap dels que el van recolzar, de vegades sense cap necessitat, només per agradar-li).
Jordi Pujol qüestiona la bondat de la Transició i del que va venir després, aquells anys tan llargs d’acords sota mà, de silencis còmplices, de tripijocs que jo et tapo si tu tapes els meus, d’escàndols enormes que van passar desatesos per una premsa submisa i obedient que, de nou, només pretenia agradar. I l’amo considerava que Catalunya (la comunitat autònoma) era el seu mas, el seu patrimoni particular, i per això la va anomenar “país” i va aconseguir els aplaudiments d’una ciutadania crèdula que es va empassar l’ham: si m’ataquen a mi, ataquen Catalunya. O pitjor encara: ataquen Catalunya per atacar-me a mi, ja que jo sóc Catalunya i Catalunya és meva. Ja ningú no recorda ni vol recordar Banca Catalana. Ni tan sols els estafats per Banca Catalana volen recordar-ho, allò és aigua passada, no cal remoure el passat, etc. El passat és això que sempre torna, diu un literat que no coneix Catalunya.
És probable que el judici contra Pujol i el seu clan familiar acabi en una cosa molt semblant al foc d’encenalls, una nota a peu de pàgina, una amonestació, alguna sentència menor contra algun dels fills: la família sortirà gairebé impune i amb tota la fortuna que li van robar a la seva estimada Catalunya intacta o si fa no fa. Per això, està malament el que acaba bé, i aquests finals feliços dels poderosos són el pitjor atemptat contra la democràcia, aquesta cosa que ara tremola, arraconada i espantada, davant l’empenta d’uns poderosos més poderosos que mai i disposats a acabar amb tot. Perquè és ben cert que la construcció de l’autonomia catalana, en tant que institució i conjunt d’aparells, és obra de Jordi Pujol i alguna cosa fa pudor de podrit, a tumefacte encara, en aquesta institució que, acabada d’alliberar de la pulsió totalitarista dels independentistes, s’enroca en un catalanisme pusil·lànime, de teranyines ràncies que ningú. Salvador Illa es va entrevistar amb Jordi Pujol el dia 10 de desembre del 2025 al Palau de Pedralbes. Segons van dir els mitjans oficials, per interessar-se per la seva salut. El monestir és una cosa que els agrada a tots dos, dic jo, una cosa en què coincideixen. Ciris i monges, el pietós silenci del claustre. La foto d’aquesta reunió és combustible gratis per als motors de la dreta antisistema i un tret al peu de Salvador. Un altre tret al peu.
Llegeixo i rellegeixo aquest número 1 d’EL TRIANGLE. Dilluns, 29 de gener de 1990. Gairebé tot ja hi és, en aquells dies tan tenebrosos en què només uns quants periodistes, sense subvenció i amb diverses querelles a sobre, s’atrevien a explicar. Nota: avui dia, 1 de gener de 2026, cap d’aquells periodistes d’EL TRIANGLE ha estat una sola vegada als platós de TV3. Tot és allà, amagat al passat lúgubre, a l’ombra fètida. 1990: El senyor Lluís Prenafeta té una mica de mafiós sicilià de la vella escola. Els consellers mantenen les seves empreses familiars i s’adjudiquen els contractes a ells mateixos i algú, en algun lloc, comença a redactar el projecte més macabre i nociu de Pujol, el seu projecte de nacionalització de Catalunya “Catalunya 2000”, el programa per introduir el nacionalisme en tots els àmbits de la vida catalana que cristal·litzaria més o menys el 2012. El projecte d’una ment pèrfida i corrupta que va pretendre instaurar un règim dinàstic: recordeu-vos de com Jordi va preparar el seu fill Oriol per heretar la institució i, per tant, el suposat país. I la meitat de la ciutadania catalana, convertida en “el veritable poble català”, va sortir als carrers convençuda i exultant i va desfilar amb les mateixes ganes amb què desfila la massa feixista al llarg de la trista història del món. I va desfilar de dia i de nit. De nit, amb torxes. Van desfilar homes i dones, pobres i rics. Els pobres més enganyats que els rics, tal com és habitual.
Molts ens temem que el clan de Pujol sortirà ben parat del judici. Fins i tot hi ha juristes (ja jubilats) que ho anticipen i no dubten a expressar-ho en públic, que se’l temen, que s’oloren el desastre final. Malament està el que bé acaba per als poderosos. L’arquitecte de la Catalunya nació, el polític corrupte més gran de la història recent d’Espanya morirà en pau i beneït pel perdó de les togues. I els altres morirem avergonyits i tristos i Catalunya s’enfonsarà uns centímetres més en el fang del nacionalisme, en el somni de la nació que va voler ser i no va ser (tot i TV3), en el desastre de la trampa fastigosa que ens van posar.
Malament està el que bé acaba per als més acabalats: Jordi se n’anirà impune, Marta ja se’n va anar per a l’eternitat del no-res i impune, els fills afronten el judici amb condescendència, el país segueix fotut, els periodistes d’EL TRIANGLE segueixen a la bretxa, en la batalla perduda que és la guerra eterna. A mi només se m’acudeix una manera de viure amb dignitat: viure al bàndol dels perdedors, ser pobre i lluitar en una batalla rere l’altra encara que totes es perdin. En el nostre cas, bé està el que acaba malament.
