Joan Laporta ha destacat per no exercir, des de fa anys, la seva suposada i teòrica professió com a advocat, més enllà que el seu despatx continuï obert. En canvi, sí que aplica al seu modus operandi personal el principi extrem de la presumpció d’innocència i el recurs, tant hàbil com abusiu, de la maquinària judicial amb el propòsit exclusiu de retardar, complicar i torpedinar les causes contra els seus interessos, si es tracta del Barça, i de l’empara que, en l’àmbit personal, és capaç de forçar simplement projectant dubtes seriosos sobre les proves i evidències que, inicialment, semblen condemnar-lo.
Així, si es presenta davant del jutge com a querellat per una estafa (casos Reus 1, 2, 3 i 4, de moment), primer nega qualsevol relació amb la societat assenyalada i després, quan es demostra que era ell qui movia els fils, es limita a declarar que el negoci no va sortir com esperava. Mala sort pels inversors.
Més o menys, el mateix procedir que quan van aparèixer xecs al seu nom de l’Uzbekistan per 10 milions, va justificar el seu cobrament davant del jutge presentant factures com a assessor en matèria de construcció i desplegament d’oleoductes. Sense parpellejar ni ruboritzar-se.
Laporta sap que, per la naturalesa i dinàmica de l’administració de justícia, o bé acaba esmunyint-se o bé, com passa ara, només una diminuta representació de la seva legió de crítics, socis opositors o inversors arruïnats que se senten estafats en la mateixa mesura, aposta per perdre temps, diners i energia en causes judicials que amb sort poden trigar anys a resoldre’s.
Ara mateix, Laporta només s’enfronta, en assumptes de temàtica blaugrana derivats de la seva gestió i al marge del cas Negreira, a petits escarafalls judicials, gairebé anònims, malgrat el seu demostrat i fefaent incompliment estatutari sobre l’Espai Barça que, per començar, ell mateix s’encarrega de bloquejar des del club, dilatant i saltant-se amb absoluta despreocupació els terminis i drets dels socis davant la Comissió de Disciplina, principalment, i també de la resta d’òrgans ètics, de transparència i fins i tot de la mateixa assemblea.
Les reclamacions i denúncies socials internes acaben a les escombraries invariablement a conseqüència de l’aplicació de les seves instruccions al departament legal que dirigeix Pere Lluís Mellado, del tot precises: el soci té drets estatutaris que, si pretén exercir, ha de reclamar davant la justícia.
És a dir, que si un soci vol interpel·lar la junta perquè, per exemple, com a compromissari ni se li permet entrar a l’assemblea ni telemàticament intervenir ni tan sols votar, com ha passat en el cas de centenars de propietaris del club, l’únic camí és, primer, esgotar la via interna, és a dir esperar mesos i mesos que es tramiti la seva queixa a la Comissió de Disciplina, que, per cert, presideix Josep Cubells, directiu i executor en directe de les pràctiques assembleàries més inconfessables i antidemocràtiques, i amb el temps interpretar que el silenci administratiu obre la porta de la via civil.
I a partir d’aquest punt, per al soci aixafat, marginat i trepitjat per la directiva, no hi ha més remei que posar diners de la seva butxaca per costejar un advocat i un procurador que formalitzin una demanda que la directiva de Laporta ja s’encarregarà d’eternitzar posant traves i retards a cada diligència documental. Desistir, resignar-se i girar full és el més sensat perquè, a diferència de quan Laporta emergia com a opositor a qualsevol president (menys de Joan Gaspart), la premsa i la caixa digital barcelonista secundaven cegament i efusivament la seva tasca d’erosió.
Laporta sempre guanya aquestes batalles, controlant els ressorts propis del poder al seu abast. En la pràctica, immunitat i impunitat, no només mediàtica. Pot saltar-se sistemàticament la llei, les normes, els estatuts del Barça i qualsevol regla sense que fiscals, policies, jutges, ciutadans i socis s’atreveixin a impedir les seves atrocitats.
Tampoc hi ha a l’horitzó cap “Donald Trump” amb la determinació, audàcia i els recursos per capturar-lo, extradir-lo i portar-lo davant d’un tribunal mitjançant l’ús de les seves pròpies armes, és a dir, prescindint de la meticulositat i el rigor de les exigències de l’ordenament jurídic i dels més elementals drets democràtics.
Laporta i el seu entorn no van dubtar, en canvi, com ha denunciat l’ex comissari Villarejo, en col·laborar amb les clavegueres de l’Estat i el poder fosc del Palco del Bernabéu per tancar a la presó Sandro Rosell, amb l’ajuda fins i tot d’una magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, avui recompensada amb un càrrec al Tribunal Suprem.
A Bartomeu, una setmana abans de les eleccions del 2021, els Mossos d’Esquadra, cos al qual Laporta ha fitxat després a diversos comandaments amb els generosos diners dels socis del Barça, el van detenir, registrar, empresonar i emmanillar per portar-lo davant del jutge sense ordre judicial pel presumpte delicte d’enviar tuits.
Mostra d’aquesta superioritat totalitària i franquista del laportisme és que el principal i més legitimat cap de l’oposició, Víctor Font, acaba de recórrer a un article de The New York Times per, parapetat en el prestigi de la seva capçalera, assenyalar i subratllar els enganys de Laporta en, almenys, deu temes (des de les comissions a Darren Dein i el cas ISL fins a la licitació de Limak) sense haver mogut ni un dit per impedir-los i denunciar-los davant la llei.
La debilitat i la por de l’oposició reforcen el domini abusiu i la dictadura laportista que, sobretot a les assemblees, han estat “veneçolanes” i ho continuaran sent.
Ni l’actual Govern progressista de la Generalitat, que hauria de defensar els drets elementals dels socis del FC Barcelona, no s’ha atrevit a modular el Decret llei 31/2020, de 8 de setembre de l’Esport de Catalunya, que introdueix la possibilitat que els òrgans de govern de les entitats esportives catalanes “es puguin reunir i adoptar acords a distància sempre que els seus estatuts no ho prohibeixin”. L’article 31 bis, en concret, és el que manté l’habilitació per a fer assemblees telemàtiques en clubs i entitats esportives més enllà de la fase aguda de la pandèmia i que, per tant, dona cobertura a Laporta per impedir-hi l’accés presencial als socis del Barça en una interpretació salvatge i feixista que el Govern autoritza.
I el millor per a Laporta és que, si així ho necessita i desitja, pot imposar el vot per correu a les pròximes eleccions. Si ho farà, o no, només dependrà de si ha estat capaç d’instrumentalitzar milers de vots de socis que, se sospita, han estat donats d’alta provinents de determinades organitzacions com Òmnium Cultural i que, segons aquests rumors que circulen per les xarxes, podrien aportar fins a 7.000 votants laportistes. Un ‘coixí’ electoral que podria necessitar per haver enfadat tant a les Penyes, la Grada d’Animació i no pocs abonats que han patit un maltractament extrem a Montjuïc durant més de dos anys i ara de tornada a l’Spotify.
