El 1979 van haver-hi 18.916.900 dies de vaga, van participar 5.713.200 treballadors amb una població ocupada de 12.596.360 persones. El 2024 es van registrar 703.178 dies de vaga amb 231.739 treballadors participants dins una població ocupada de 21.684.700 persones. És un indici dels avenços en la transició, de la paràlisi següent i la reculada actual.
Allò que els treballadors aconsegueixen i mantenen mitjançant la seva mobilització, organització i ajuda mútua, perdura i es consolida; allò atorgat no. La durada mitjana dels contractes de treball el 2024 va ser de 45 dies, 8 menys que el 2021.
La prosperitat compartida, la governança escollida i un projecte de futur eren la il·lusió que oferia el sistema liberal. El neoliberalisme —amb la disrupció tecnològica privativa, la globalització mesquina, l’oligopoli i l’aparició de populismes rupturistes— enriqueix obscenament uns quants, impedeix que el progrés beneficiï tothom, esfondra la promoció social i professional i impossibilita la gestió autònoma de vides i comunitats.
El centre de treball es dissenya segmentat, per desunir els treballadors vinculant-los a empreses diferents, amb escassos terminis d’amortització per facilitar la deslocalització i infondre por. S’automatitzen i simplifiquen els llocs de treball perquè els treballadors siguin substituïbles i prescindibles. La mà d’obra humana pot córrer la mateixa sort que els cavalls: innecessària per a la producció moderna.
Les feines estables, amb sous decents i oportunitats per progressar i fer carrera, escassegen fins i tot per als que tenen un títol universitari. Se suprimeix el salari personal, es percep allò que assignen al lloc de treball segons valorin l’exigència mínima per exercir-lo. El robot és l’equivalent perfecte del treball esclau: qualsevol que competeixi amb un esclau haurà d’acceptar l’equiparació.
Es presumeixen drets il·limitats –civils, nacionals, biològics– que passen a ocupar el centre del discurs mentre la situació real dels treballadors es deteriora.
Tot això explica en gran mesura el ressentiment de les classes populars contra les elits, —que creix desorganitzat i insolidari—, contribueix al distanciament polític, inclina cap a solucions senzilles d’extrema dreta per a problemes complexos i culpabilitza migrants, persones empobrides i, aviat, els pensionistes.
L’escriptor anglès H. G. Wells anticipava a La màquina del temps una distòpia futurista en què la tecnologia segrega tant la humanitat que aquesta evoluciona en dues espècies separades: uns, en el secret de la tecnologia i les finances; altres, pendents de la renda bàsica, la legalització de la marihuana i l’entreteniment adotzenat.
La qüestió que potser té més importància quan parlem de tecnologia és la capacitat de decisió. Les eines digitals es dissenyen per a la vigilància, l’automatització exclusiva i la recopilació de dades amb què manipular el comerç i la política? O per ajudar els treballadors i complementar les seves capacitats? Per generar una desigualtat implacable o una prosperitat compartida? La manera com s’utilitzin i la direcció que adopti la innovació depèn dels qui prenen les decisions.
No es pot canviar el rumb de la tecnologia sense revitalitzar o crear poders compensatoris que evitin el “disseny per genis perquè el facin servir idiotes” i la implantació de màquines i programes informàtics que empoderen els amos i arraconen els treballadors.
Ens dirigim cap a una desigualtat més gran no perquè sigui inevitable, sinó per les decisions de qui ostenta el poder en la societat i el rumb que pren la tecnologia. Sense la intervenció d’uns sindicats forts, la classe treballadora no tindrà veu ni vot sobre la direcció que ha de prendre la tecnologia que condiciona la vida humana.
L’origen dels nostres problemes actuals rau en l’enorme poder polític, econòmic i social que tenen un grapat d’empreses, sobretot les del sector tecnològic i financer, que s’apoderen fins i tot dels governs democràtics.
Tres principis componen la fórmula per escapar-se de la nostra difícil situació actual. Un: canviar el discurs insolidari i les normes privatitzadores. Dos: promoure els poders compensatoris, especialment el sindicat de classe. Tres: impulsar solucions polítiques que transfereixin el poder dels accionistes als treballadors.
