Així per a tancar l’any no ve pas de més fer-ho amb força i autocrítica, en especial si es coneix el terreny que trepitjarem. És força probable que sigui el periodista que més camina dia a dia la ciutat de Barcelona, sobretot les seves perifèries, ja que tinc ben clar com allò perifèric és invisible pel poder i els mitjans.
Caminar els marges és el mètode que empro per a poder parlar amb propietat dels problemes de la immensa majoria dels habitants de la capital catalana, temes que, curiosament, són poc abordats per allò de privilegiar les sigles de BCN i continuar amb l’esperit de façana per damunt de totes les coses, vendre la postal i no pensar mai en termes de ciutadania ni de pluralitat.
La setmana passada esclatà l’assumpte de l’Institut B9 de Badalona i el desallotjament de molts immigrants per part de l’alcalde Garcia Albiol, pioner a l’hora de dur a terme polítiques racistes sense vels ni màscares. De cop i volta els diaris i televisions semblen haver descobert Amèrica mentre parlen de la poca pietat envers els desfavorits, migrants acusats sense gaire fonament d’activitats pròpies de delinqüents, a més de veure’s obligats a dormir, literalment, sota un pont.
La reacció del món periodístic és lloable, però a base de caminar puc dir que em resulta més aviat hipòcrita, entre d’altres motius perquè un gruix notori de la professió no ha refutat mai les consignes dels que manen entorn a no parlar d’allò poc freqüentat, s’anomeni extraradi o marginalitat, quan, de fet, part de la nostra funció hauria de ser informar d’aquestes qüestions, menys a l’abast quotidià del lector comú.
A Barcelona hi ha una veritable epidèmia de barraquisme que té diferents formats des d’abans de la Pandèmia. Quan aquesta brollà amb tot el seu esplendor, emparat pel braçalet de treballador essencial, vaig poder comprovar in situ com, encara, Pere IV era la cara B del Fòrum de les Cultures i els ponts, com ara a Badalona, són estructures on es fàcil fer campaments i aixoplugar-se amb certes garanties.
També vaig deduir, sense gaire complicacions, com l’Ajuntament tolera la presència de barracopolis de tot tipus, alguns d’ells amb dimensions de petits pobles, mentre les infinites obres no avancin fins a la ubicació on es troben. Un altre tret connectat amb això és la sospita d’accions veïnals més aviat delictives, com alguns incendis a la vora d’assentaments que semblen provocats per ires d’uns pocs.
L’altre punt és que els residents en aquestes barraques solen ser visibles per a la resta, amb els que comparteixen la precarietat de vivenda, però d’una manera més greu perquè són nouvinguts i no poden tenir el procés nostre de lloguer, propietat o herència.
Els ferrallers tenen magatzems on deixar la seva mercaderia al costat de flamants edificis del 22@. Quan pleguen van cap els seus racons gens amagats, una altra paradoxa. És suficient amb voltar per a trobar-te aquestes bosses de misèria, que a vegades tenen matisos individuals, amb pobres que per a poder disposar de quatre mal anomenades parets han adquirit una tenda de campanya, ubicant-les sota d’arcs o pòrtics.
Aquests darrers miserables són afortunats. Els més desgraciats tenen cartons o demanen sense res més al centre de Barcelona. Tots aquests temes, com els campaments al parc de la Ciutadella, s’obliden de forma deliberada i és lamentable, com si els responsables de criticar acceptessin un ordre de coses nefast, que de seguir així ens ensorrarà a tots sense veure el néixer de protestes massives, com si les problemàtiques dels migrants no fossin les nostres, com si el Capitalisme hagués devorat el cervell de tos nosaltres i fer-nos consumidors que no recorden el significat de la paraula col·lectiu.
