Professora de Filosofia del Dret a la Universitat Carlos III de Madrid. Especialitzada en drets de les dones i drets ambientals. Militant ecofeminista, va ser vicepresidenta primera en la comissió d’Igualtat del Parlament Europeu. Ara publica Conversaciones urgentes (Icaria Editorial).
Quines converses i per què urgents?
Es tracta d’un llibre d’entrevistes a les que jo entenc que són grans veus feministes d’aquest segle. No són les úniques, evidentment, però totes les que hi ha al llibre ho són. És urgent perquè neix amb una vocació: no és un llibre de feministes per a feministes. Pretén fer arribar els eixos centrals del feminisme d’una manera, diguem-ne, àgil, a tota mena de públic. Per tant, és un llibre molt accessible que pot llegir qualsevol. Això em sembla important, perquè el feminisme és atacat de manera molt central i amb molta voracitat, i no només per part de certes formacions polítiques o moviments. Hi ha també una resistència social al feminisme. A més, com que és un moviment d’un èxit notable, perquè és molt propositiu, molt transformador, hi ha un intent de suplantar el feminisme per part de certs personatges i formacions polítiques, encara que el seu feminisme és profundament patriarcal. És el cas de Giorgia Meloni o Marine Le Pen, que s’autodenominen feministes simplement perquè han recollit quatre punts relacionats amb el feminisme. També està organitzat, en part, l’intent de suplantar el moviment feminista per altres que no són tan transformadors ni tan antisistema. Em sembla que convenia posar les coses en ordre i recuperar els plantejaments feministes més genuïns.
El terme “cartografia”, que utilitzes al llibre, fa referència, potser, a la necessitat de dotar-se de mapes per passejar per un territori tan ampli i de vegades ignot com el feminisme actual?
El feminisme és un projecte integral. Relativament, fa poc temps, es va incorporar com una ideologia política en els llibres de filosofia política. Fins llavors el feminisme era una mena d’excrescència del liberalisme, la socialdemocràcia o fins i tot del marxisme. Treballo en filosofia política i faig classe, entre altres matèries, de les grans ideologies del nostre temps. Abans eren les que citava, però ara no. El feminisme, com l’ecologisme, es consideren ideologies polítiques perquè són programes integrals, que afecten la vida quotidiana de la gent, que entren al món privat i domèstic i que, per descomptat, s’estenen al món laboral, empresarial… No tenen un principi i un final. Tenen una vocació, podríem dir, de tocar-ho tot. Un ecologista pot plantejar un programa que afecti la seva dieta o un altre que sigui de transformació global. De l’àmbit més íntim fins al més general. Al feminisme li passa el mateix.
En aquest context tan ampli i variat, quines poden ser les qüestions més rellevants del feminisme actual?
Si ens preguntem quins són els punts que avui el feminisme treballa de manera més intensa, et diria que un d’essencial és el dels drets sexuals i reproductius. Abarca des de les relacions íntimes fins a un servei sanitari que ha de permetre avortar, segons les condicions. Hi ha l’eix de les violències, que cada vegada té més cognoms. Parlem de violència sexual, en el treball, institucional, econòmica, vicaria… Hi ha, per descomptat, tot el tema de les cures, la interdependència, que és un deure de civilitat. No tenim tant dret a rebre cures com el deure de cuidar. Un vincle que és interespacial, intergeneracional… Hi ha també la qüestió, que és la que més ha treballat l’ecofeminisme, de la relació de tots nosaltres amb els recursos naturals, el món natural, perquè s’entén que hi ha hagut i hi ha una naturalització de les dones, i una feminització de la natura. Totes les polítiques de dominació orientades a l’explotació dels recursos naturals són les mateixes que pateixen les dones. El control del cos de la dona es fa des de la mateixa lògica que el control del territori. Per això el feminisme és també antiracista i anticolonialista.
La mateixa dimensió de l’univers ecofeminista no pot ser un obstacle, un hàndicap, per a la seva comprensió i maneig en el camp de la societat i específicament de la política?
Crec que el feminisme està molt definit i concentrat, i no només en les decisions teòriques i pretesament pedagògiques. De fet, jo, que he estat eurodiputada, he treballat durant cinc anys en una comissió on hem tret una directiva de violència contra les dones on s’assenyalen amb tots els pèls i senyals els tipus penals, qüestions que són tan reals que poden acabar sent utilitzades en un judici. La directiva de tràfic de dones també està molt ben lligada. Crec que el feminisme sí que té un programa amb un impacte molt directe sobre els cossos legislatius i les polítiques públiques. No hi ha res més real que dir-li a la Comunitat de Madrid que faci una llista de metges objectors a l’avortament. Això és una conquista del feminisme. I si avui dia hi ha jutjats específics de violència contra les dones es deu en bona part al feminisme. Una altra cosa és la versió academicista, on de vegades es tracten coses que interessen poca gent, o que tenen molt poca traducció real. Però això passa en tots els àmbits del món acadèmic. El feminisme és una lluita molt urgent, molt vital.
Com s’han d’interpretar les paraules de l’escriptora Rita Segato, entrevistada al teu llibre: “Abans lluitàvem contra un sistema, ara per incloure’ns en aquest sistema, per sobreviure”?
Ho diu autocríticament. No com una proposta, sinó tot el contrari. Hem presentat amb ella el llibre, a Barcelona i a Madrid. Ella és una militant molt desobedient, per dir-ho d’alguna manera. És bastant àcrata. Vol dir que nosaltres hem de seguir sent antisistema. Diu que una de les diferències substancials que hi ha entre els homes i les dones és que aquestes són desobedients. Els homes, no obstant això, tenen una estructura de poder completament jerarquitzada. Nosaltres no pretenem incloure’ns en el sistema.
El feminisme global no encobreix contradiccions com, per exemple, les que hi pot haver entre, diguem-ne, el “feminisme blanc” i el de les dones del tercer o quart món?
La temàtica, el programa, no és el mateix, però l’orientació sí. Les preocupacions són les mateixes. La intensitat dels problemes no és la mateixa, però els problemes que pateixen les dones, per exemple, a l’Índia, són els mateixos que interpel·len les dones a Europa. El feminisme, deia, ha estat antiracista i anticolonial, i això ens porta a ser autocrítics. Hi ha un feminisme de dones blanques. Hi ha una jerarquia entre dones, no només entre homes i dones. El feminisme té una crítica molt potent, i propostes sobre tot això. Patricia Hill Collins, entrevistada també en el llibre, és una teòrica del que anomenem interseccionalitat, que és el fenomen que es dona quan una persona és discriminada per diferents raons, no només per una: dones negres, amb discapacitat, pobresa… En el món acadèmic el feminisme ha estat molt sensible a dones d’altres races, classes socials, migrants… Fins i tot a persones del moviment LGTBQ. El feminisme és molt permeable i incloent. Lluitem des del segle XVIII.
Creus, com fins i tot sostenen algunes feministes, que som propietàries i propietaris dels nostres cossos i que en fem el que volem?
No estic d’acord amb aquesta visió tan simplificada. A més, no tinc una visió del cos com si fos una propietat, en termes empresarials. Em sembla una visió molt neoliberal i poc compatible amb el feminisme. Un dels adversaris històrics del feminisme és el neoliberalisme. Fins i tot en l’àmbit regulacionista, es defensa la prostitució com una feina, el feminisme no hi coincideix. El cos és meu, en termes d’individualisme possessiu, és una mala comprensió, des del punt de vista feminista. Dit això, la qüestió de la prostitució (no del tràfic, on hi ha un consens molt ampli) ha generat moltes disputes en el feminisme. Jo soc abolicionista. Crec que la institució prostituent és eminentment patriarcal, i només ens hi podem oposar. Tampoc crec que una relació sexual pugui ser una relació laboral. No considero que la prostitució pugui ser una feina, i molt menys per compte d’altri. Però això no esgota totes les possibilitats, perquè una també es pot prostituir de manera autònoma, i fins i tot formar cooperatives. En el feminisme es pot trobar gent regulacionista i gent abolicionista.
