Les eleccions que venen semblen, en efecte, condicionades poderosament per la figura imperialista, dictatorial i populista de Joan Laporta. Els analistes creuen que avui seria escollit per aclamació, gairebé sense necessitat de passar per les urnes, confiant en aquesta sensació que, amb el primer equip al capdavant de la Lliga i el Reial Madrid sense jugadors capaços de suplir l’absència d’un sistema eficient, Laporta és absolutament imbatible.
En aquesta percepció, que sembla més o menys lògica i previsible, hi compten i molt dos factors que no tenen res a veure amb la superioritat aclaparadora del seu relat i la seva metodologia, bàsicament reduïda a negar la precarietat i la crítica situació econòmica i a procurar que la seva presència i projecció mediàtica, amb la servil complicitat de la premsa, emmascari les seves enormes deficiències de gestió i la pudor que tot el que envolta la directiva d’avui està impregnat de corrupció.
També ajuda la passivitat social, aquest clima d’anestèsia i atordiment col·lectiu, i l’absència de lideratge i rupturisme a l’oposició, fins ara formada per una cua cada cop més llarga de personatges mediocres, avorrits, oportunistes o passats de moda. Res de nou ni interessant sota el sol laportista que pugui fer-li ombra al president, doncs, encara que els estatuts preveuen i regulen la successió de la junta directiva, al Barça d’avui, perquè Laporta s’ha tornat un megalòman incontrolable i fora no hi ha qui li planti cara, el repte consisteix a trobar un pes pesant capaç d’aguantar-li almenys cinc o sis assalts.
De conformisme, el del mateix Víctor Font que, com a cap de l’oposició, no només arriba tard a qualsevol oportunitat i obligació de defensar el barcelonisme de les urpes i el canibalisme laportistes, sinó que, des de fa setmanes, intenta enfrontar-lo amb les seves mateixes armes, deixant de banda les seves anàlisis estructurals, sobretot les econòmiques i financeres, força correctes, i intentant igualar-lo en verbositat i estratègia. El resultat és que s’ha convertit en una mala còpia d’ell mateix.
Després, erròniament, la resta sembla estar més preocupada a buscar excuses davant una derrota més que previsible, amb unanimitat centrada en aquesta pèrdua de temps i esforços sobre la necessitat d’unir-los al voltant d’una candidatura unificada.
Font obre aquesta porta només de paraula, ni li agrada ni li interessa tret que els ‘altres’ es rendeixin i acceptin ser part de la tropa, no del lloc de comandament. Marc Ciria ja ha negat l’aliança amb Font – ningú el suporta – i juga a ser el llop solitari del Barça dels tecnòcrates i tant Xavier Vilajoana com Joan Camprubí esperen l’ocasió de pujar a un bot salvavides. Mostres que, a més de tenir pànic a enfrontar-se a Laporta, temen fins i tot els seus competidors preelectorals i, sobretot, una derrota contundent a les urnes, ja que és clar que no hi ha vots per salvar la dignitat de tots.
Joan Camprubí sembla especialment desesperat després de l’abraçada de l’ós que Flick ha fet a Laporta com a regal de Nadal. No ha trigat gens a sortir a proclamar, derrotat, que si no s’acorda una aliança única no hi ha partit.
No processen, en canvi, que unes primàries dures, aferrissades i cridaneres entre ells farien més fort el vencedor, que no només s’enduria el vot útil – el soci sempre acaba dins d’aquest patró –, sinó que impulsaria la seva imatge i legitimaria la seva posició de força contra Laporta. Eliminar-se entre ells, en lloc de fer-li mossegades de formiga a Laporta, sembla més convincent que mostrar debilitat i victimisme col·lectius.
Però sobretot, els convindria no deixar-se encegar per allò que sembla un altre truc laportista, ja que al capdavall aquesta actitud de Hansi Flick no li convé a Laporta, que no ha lligat, com volia, l’ampliació de contracte del tècnic alemany. Al contrari, donant la raó als qui han apuntat que, si depèn d’ell, marxaria corrents a final d’aquesta temporada, deixar el seu futur en l’aire i a expenses de la continuïtat de Laporta és l’excusa perfecta per als seus plans de no precipitar-se signant un contracte de més anys que, per ara, no li ve de gust.
Potser és més efectiu sortir, com a oposició, a assegurar-li que es complirà el contracte o, si no vol seguir, començar a jugar les cartes de Luis Enrique o d’Arteta, per exemple.
Tampoc han sortit en tromba, inexplicablement, a defensar Messi de Laporta, de les seves crítiques i de la seva perversa utilització del seu nom. Amb Leo els hauria valgut més anar de cara a favor del seu barcelonisme, indubtable i inequívoc, i no deixar aquest buit tímid de dubtes, covardia i es diria que de por de reivindicar que Laporta l’ha tractat i el continua tractant com un drap brut.
Que no s’estranyin si després no els voten ni els seus. Hauran d’espavilar perquè les eleccions ja fa dies que les han perdut jugant infantilment a les presentacions dels seus egos i no de les seves veritables (bones i encertades, haurien de ser-ho) intencions barcelonistes.
