Aquests dies nadalencs estem veient tot tipus de reaccions arran del desnonament massiu i inhumà de centenars de persones que es refugiaven a l’antic institut B9, un edifici abandonat al barri de Sant Roc de Badalona. L’actuació, qualificada per moltes entitats i veïns com a salvatge i profundament insensible, ha generat una onada d’indignació que ha traspassat les fronteres del barri.
Diverses veus assenyalen que un dels discursos més sorollosos ha estat el de l’alcalde García Albiol (PP), que -segons aquestes mateixes veus- ha presentat l’operació com un èxit de gestió, fins i tot vanagloriant-se d’haver deixat al carrer persones que simplement intentaven sobreviure en unes condicions extremadament adverses. Per a molta gent, aquesta actitud transmet una poca traça política i una manca d’humanitat difícil d’entendre en un moment de l’any que, simbòlicament, apel·la a la compassió, la cura i la convivència.
Ens agradi o no, aquestes persones desallotjades són veïns i veïnes nostres, persones que van arribar a Badalona buscant una vida més digna. No és un fenomen nou a Badalona, ja que durant la dècada dels anys seixanta, milers de famílies van arribar a la ciutat procedents d’altres territoris de l’Estat espanyol fugint de la pobresa i la manca d’oportunitats. Tant aquells com els d’ara comparteixen una mateixa realitat: són éssers humans lluitant per viure amb dignitat, una dignitat que els va ser negada als seus llocs d’origen i que, malauradament, també se’ls nega quan se’ls expulsa sense alternativa en ple hivern.
Però, davant d’aquesta actuació institucional que s’ha percebut com a freda, alguns diuen criminal, i desconnectada de la realitat social, ha emergit una resposta que l’alcalde no s’esperava: la força de la solidaritat veïnal. Entitats socials, col·lectius de barri i persones anònimes van reaccionar de manera immediata, organitzant-se per oferir menjar, mantes, allotjament temporal i suport emocional. En qüestió d’hores, el que havia estat un acte de desprotecció es va transformar en un exemple de comunitat, empatia i responsabilitat col·lectiva.
Aquest contrast -entre una gestió institucional que molts han percebut com a distant, rígida i mancada d’empatia, i una ciutadania que es mobilitza sense dubtar-ho- ha deixat en evidència una realitat incòmoda: quan les institucions fallen en la seva responsabilitat de protegir els més vulnerables, és el veïnat qui sosté el teixit social.
La fredor amb què s’han pres decisions que afecten directament la vida de persones sense recursos ha estat, per a molta gent, un cop profund i difícil d’assimilar. En un context en què s’esperaria sensibilitat, capacitat d’escolta i una voluntat real de trobar solucions humanes, la resposta institucional ha estat percebuda com mecànica, burocràtica i sorprenentment distant. Més que una gestió pensada per protegir, ha semblat una operació administrativa executada sense mirar als ulls de les persones que en patien les conseqüències.
Aquesta manera d’actuar ha generat la sensació que les institucions han prioritzat els procediments per damunt de les persones, com si el patiment humà quedés relegat a un segon pla. Darrere de cada rostre desallotjat hi ha una història, una lluita, una fragilitat que s’ha vist ignorada. Molts veïns i entitats socials han expressat que aquesta desconnexió emocional -aquest absentisme de compassió- és especialment dolorosa en un moment de l’any que, simbòlicament, apel·la a la cura, la comunitat i la responsabilitat col·lectiva.
El resultat és una ferida moral que no prové només del desnonament en si, sinó de la manera com s’ha gestionat: sense calidesa, sense empatia i sense la voluntat d’acompanyar persones que ja vivien en una situació límit. Per a molta gent, aquesta actitud institucional ha estat un recordatori incòmode de fins a quin punt les estructures públiques poden quedar allunyades de la realitat quotidiana dels més vulnerables.
Aquesta manca de calidesa i sensibilitat de l’alcalde -assenyalada per nombroses entitats i veïns i veïnes- ha generat una sensació de desemparament que contrasta profundament amb els valors que solem associar a aquestes dates.
I, tanmateix, davant aquesta fredor, aquesta xenofòbia, ha emergit una força molt més poderosa: la solidaritat espontània del veïnat de Badalona. Famílies, entitats socials, col·lectius de barri i persones anònimes han reaccionat amb una rapidesa i una generositat que han superat qualsevol previsió. Han ofert menjar, roba, espais d’acollida, suport emocional i, sobretot, una cosa que cap administració pot decretar: humanitat.
Aquest gest col·lectiu ha demostrat que, fins i tot en els moments més foscos, Badalona sap reconèixer la dignitat de totes les persones. La ciutat ha parlat a través de les seves accions, i el missatge és clar: la indiferència i la xenofòbia no ens representa; la solidaritat sí.
És aquesta resposta comunitària, i no pas la fredor i la desídia institucional, la que reflecteix el veritable esperit d’aquestes dates i el que hauria de guiar-nos durant tot l’any.
