Potser ja ha passat un temps, i ben és sabut com a la nostra època moltes noticies cauen al sac de l’oblit a gran velocitat, com si mai haguessin existit.
L’ajuntament de Martorell decidí multar amb 750 euros a totes aquelles persones que omplin garrafes amb aigua de les fonts públiques. La causa al·legada per a prendre aquesta mesura, aprovada amb els vots de Junts i el PSC, és el pànic a l’ocupació.
Només amb el darrer paràgraf n’hi hauria prou per a escriure una tesi doctoral que reflectís totes les preocupants derives de la nostra època. Aquí no gaudeixo pas de tantíssim espai, pel que optaré per a un seguit de reflexions unitàries.
Podríem començar amb una mica d’Història. Després de la Guerra Franco-prussiana de 1870/71 el filantrop britànic Wallace decidí donar a la ciutat de París un seguit de fonts per a evitar caresties de líquid element per a la ciutadania. Aleshores l’aigua a casa no era res freqüent i la seva idea s’escampà per la Vella Europa, on encara sobreviuen els dissenys originals, visibles, entre d’altres indrets, a Barcelona.
La ciutat comtal i Roma destaquen a hores d’ara per ser de les poques urbs arreu del món amb centenars de fonts públiques. Les nostres deuen datar de finals del segle XIX. Algunes d’elles, com una al Poble-Sec a la cruïlla de Margarit amb Elkano, foren fonamentals per a aprovisionar a tot un barri. Les dones anaven amb càntirs, els omplien i així podien cuinar i donar de beure a la família, a més de emprar l’aigua per a tot tipus d’usos.
A la Ciutat Eterna aquestes fonts es poden trobar a tota la seva superfície i els seus habitants les coneixen com nasoni, doncs tenen forma de nas i formen part del paisatge local.
A l’Àfrica es deia, ho recordo molt bé, com part dels seus problemes podrien desaparèixer si cada població tingués una font a una distància inferior a vint quilòmetres, el que a nosaltres, occidentals, ens sembla una barbaritat, però pels que viuen al continent negre seria un remei a fams, desnutricions i propiciaria abastiment quotidià.
Com es pot observar a partir de pocs exemples les fonts són un bé necessari que no sorgí del no res. De fet, és ben clar, responen a necessitats bàsiques de la nostra espècie. El mecenatge de Wallace i els dos casos mediterranis esmentats exhibeixen com els nostres avantpassats consideraven l’aigua un bé comú que devia distribuir-se a tota la població.
El pas dels anys i els avenços tecnològics no han fet minvar aquesta dinàmica, excepte per tiquis miquis que pensen en com els gossos beuen i d’altres més favorables a beure líquid element embotellat. D’altra banda a les ciutats, com a la capital catalana, els impostos en aquest aspecte són abusius i, com tothom la necessita, ningú es planteja fer una vaga per a fotre a una companyia que es lucra sense satisfer les necessitats ciutadanes ni justificar el perquè dels seus elevats guanys.
A Martorell el que apreciem és un punt extra d’aquest partit. De cop i volta les fonts són exclusives d’aquells que ocupen vivendes, com si no fessin servei a qualsevol habitant de la localitat, sobretot als més pobres, que poden satisfer les seves urgències mitjançant una pràctica noble i antiga que no agrada als dos partits fins ara hegemònics al Principat.
Dir que les multes són pel fenomen okupa sona a molt grotesc, d’un populisme poc propositiu i mig dictatorial, allunyat d’allò real per voluntat d’assegurar guanys per a uns pocs i, de pas, liquidar qualsevol vell símbol de civilització interclassista. Així, de com qui no vol la cosa, Catalunya mou fitxa per a carregar-se un tret identitari assumit per a un % poderós de la seva població, la mateixa que ha aprés a destriar el gra de la palla i ha perdut la por a l’allau de noticies sobre els okupes, en general amb tendència als baixos comercials dels edificis, és a dir, a espais que no són domicilis, si bé, tot s’ha de dir hi ha excepcions.
La ciutadania, a la que menciono aquí des d’una preocupació col·lectiva, també observa com la classe política adquireix de mica en mica una tendència a robar elements que són cabdals per a qualsevol democràcia. Una font ho és, com una plaça o una escola. Sense els mateixos, ja ho deia Pérez Andújar, el sistema s’empetiteix i ara la tempesta es fa forta des de preceptes cínics que volen privatitzar i fer córrer la veu sobre perills bestials, quan els que de debò ens fan por són tractats de manera banal. Parlen d’ocupacions de cases, capen l’aigua a les grans ciutats i multen el sentit comú de “si vols aigua ben fresca a la font has d’anar” mentre simulen moure’s, però la paraula públic desapareix de mica en mica del seu vocabulari.
