Sembla que desitjar un “bon any nou” a la gent amb la qual intercanviem salutacions aquests dies és somiar truites. Res no fa pensar que 2026 sigui un bon any. De fet, en un món farcit d’injustícies i desigualtat els anys que anem consumint ens posen davant l’evidència que els que governen la Humanitat no ho fan bé. Però de sempre hem viscut en la il·lusió que un any nou seria una mica menys dolent que el que deixàvem enrere. Aquest cop ja em direu en què hem de basar aquesta il·lusió.
2025 s’ha escolat empitjorant dia a dia. Hem viscut el genocidi de Gaza davant l’apatia o, fins i tot, la col·laboració de bona part de la comunitat internacional incapaç de fer un gest tan senzill com prohibir la participació d’Israel al Festival d’Eurovisió. Putin segueix amb la seva aventura militar a Ucraïna i els seus drons campen impunes i ataquen com i quan volen i, de tant en tant, ens n’envia alguns a Europa per amenaçar-nos. El Sudan està patint una crisi humanitària terrible amb el món mirant cap a una altra banda.
Seguim. L’extrema dreta va ocupant espais de poder polític i mediàtic cada cop més grans. L’espai econòmic ha estat a les seves mans des de que el món és món. Els Estats Units tenen el pitjor president de la seva història, capaç de fer un vídeo on llença merda des d’un avió als manifestants que protesten contra ell o insultar perquè el criticava un director de cinema assassinat. Trump ha aprovat una Estratègia de Seguretat Nacional que anuncia el suport a tots els partits i grups que soscavin la societat del benestar i democràcia que representa la Unió Europea. Amb el suport dels diners i les amenaces de Trump, partits ultres guanyen terreny a Europa i Amèrica Llatina.
José Antonio Kast, que va donar suport a la dictadura de Pinochet, és el nou president de Xile. Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal van córrer a felicitar-lo. Aquesta parella balla junta i, de tant en quan, fan veure que es barallen però a l’hora de la veritat sempre s’abracen. El cop d’estat judicial contra el Fiscal General de l’Estat s’ha exercit a la vista de tothom. Cinc jutges no han tingut cap vergonya a l’hora de condemnar un innocent simplement perquè són uns ultres i la seva ideologia predomina per damunt de la seva professió.
Els mitjans de comunicació i les xarxes socials estan controlats de forma abassegadora per milionaris que no tenen cap interès en que el poder passi a mans de gent progressista. A Espanya tenim una Fachoesfera en expansió, mal del qual pateix la immensa majoria de països.
Ser periodista en aquest sector de poderosos ultraconservadors vol dir enfrontar-se a la precarietat i a arriscar-se a les querelles multimilionàries si es toca el voraviu d’un capitost poderós. Queda l’opció de posar-se a sou d’un mitjà de dretes o d’extrema dreta. Dignitat o salari, aquesta és la qüestió.
La resistència existeix. Hi ha periodistes que impulsen mitjans econòmicament modestos però moralment immensos que tiren endavant amb pocs diners i les aportacions dels ciutadans. EL TRIANGLE ha arribat als 35 anys així. I no estem sols en un combat desigual però al qual mai no renunciarem.
M’agrada aquella frase que diu que “si no vivim per servir, de què serveix viure?”.
Prepara’t 2026 perquè seguirem vivint per servir les causes justes amb esperit fraternal.
