Periodista especialitzat en medi ambient. Treballa a La Vanguardia. Ha publicat diversos llibres, entre els quals El periodismo ambiental: análisis de un cambio cultural en España, Emergencia climática i El mapa de la crisis ambiental en España. Ara surt a les llibreries Jordi Sargatal. L’home que seguia els ocells (Icaria Editorial).
Jordi Sargatal. L’home que seguia els ocells. Un titular poètic per a un contingut pragmàtic?
Aquest llibre és, en realitat, diversos llibres. D’una banda, hi ha les dades fonamentals de la biografia de l’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal. També un cert assaig que reconstrueix alguns els episodis importants del moviment ecologista a Catalunya. Però també, i sobretot, és una explicació del que han estat aquests 50 anys de protecció de la natura, de la mà d’una persona. Sobretot, perquè ell està present en molts d’aquests esdeveniments. És un llibre que, sobretot en la primera part, és molt unilateral. És la seva explicació. No componc tot un puzle complet de totes les visions. És, si se’m permet l’expressió, una biografia oficial, perquè vull utilitzar a una persona com a fil conductor per explicar algunes de les coses que estan passant.
Situant-nos en la cronologia, com és el Sargatal del 1976, a l’edat de 19 anys?
D’aquesta història sempre m’ha interessat que una persona tan jove, amb una intuïció i un desig de protecció de la natura tan arrelat, va ser capaç de situar-se al capdavant de manifestacions en contra d’un projecte per urbanitzar els aiguamolls de l’Empordà. Cal tenir en compte que llavors, després d’uns anys de desenvolupisme a Catalunya, hi ha gent que es comença a cansar d’aquesta conversió del territori en un simple lloc d’explotació comercial, d’un urbanisme que transforma els espais naturals. Una persona que, des de petit, amb el seu avi, anava a veure els ocells i el seu paisatge natural, es va assabentar del projecte d’urbanització, i a partir d’aquí, molt escandalitzat, el llavors estudiant de biologia va anar a veure a alguns professors. Li van dir que això era així, que ja hi havia hagut altres urbanitzacions, que estava totalment beneït per la legalitat urbanística. Es va rebel·lar contra això i va aconseguir aplegar un grup d’amics i persones afins i plantar-se davant de les màquines. Una actitud valenta, de risc, però que va ser capaç de trobar els secrets legals per revertir el projecte. Coincideix amb un moment d’ebullició política, i va trobar suport entre els que lluitaven per la democràcia.
Un moment en el qual encara no semblava que existís una sensibilitat especial per les qüestions mediambientals…
Potser aflorava una certa consciència. Començava a parlar-se d’un llibre blanc de protecció de la natura… S’anava creant una idea que una ocupació urbanística del territori desprotegiria espais de gran valor natural. Això va anar creixent, a poc a poc. La seva essència es troba en biòlegs, naturalistes, joves observadors…, també sense una gran consciència política. Emergeixen dos corrents que encara no s’han arribat a trobar del tot: un que posa l’accent, sobretot, en la protecció de la natura, i un altre diguem-ne més urbà, més sensible a un desenvolupament desaforat. La gènesi és la mateixa. També apareix el moviment antinuclear, molt potent i actiu. L’any 80 s’obre la central nuclear d’Ascó, amb molt impacte a Tarragona i a Barcelona. A Girona, no obstant això, hi havia més preocupació per l’urbanisme que destruïa els espais naturals.
Què es pot dir dels ocells, de l’especial estima pels ocells de Sargatal?
Ell descriu un paisatge infantil, on descobreix els ocells a través, sobretot, dels programes de Rodríguez de la Fuente, i dels seus fascicles de fauna, que li causen un gran impacte. Sargatal és capaç de recitar-ne de memòria algun dels seus passatges. Els ocells, que al descobrir els aiguamolls de l’Empordà formen part del seu propi panorama de nen. Sempre ha estat vinculat als ocells. Quan li van proposar portar el Departament de Transició Ecològica de la Generalitat, estava seguint ocells. És l’editor d’un llibre de les aus del món, una enciclopèdia de gran abast i interès. Però, per mi, la seva aportació fonamental és el concepte de seducció ambiental. Una vegada que s’assenta la idea de la protecció dels aiguamolls la seva gran convicció és que s’han de formar naturalistes joves. La seva figura també destaca perquè ha estat el mediador en molts conflictes ambientals a Catalunya, on sempre hi ha hagut una gran polarització. De tres hores, deia, una serveix para barallar-se, una altra per arribar a acords i la tercera per fer amics.
Avui dia segueixen reproduint-se episodis de construcció, urbanitzadors, similars al que va desencadenar la protecció dels aiguamolls?
El 1985 es crea a Catalunya el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), que suposa una certa barrera als danys mediambientals en bona part del territori. Dins d’aquest pla hi ha els espais d’una protecció més especial. El problema és que moltes vegades aquesta protecció es queda sobre el paper. Hi ha disputes sobre els usos i sobre com compatibilitzar-los amb el desenvolupament i la conservació, una equació que no sempre surt.
Des d’aquesta perspectiva de la lluita d’interessos pel territori, Catalunya és un espai especialment fràgil, precari, tenint en compte, per exemple, el seu desenvolupament turístic?
Des del moment en què es crea el PEIN aquest risc de l’urbanisme és enorme. Encara tenim exemples vinculats a això, com ara, per exemple, Collserola, on hi ha una possibilitat d’expansió urbanística molt gran. Però moltes vegades els grans problemes ambientals a Catalunya són la contaminació de les aigües, de l’aire, el canvi climàtic o l’assignació de residus. Tenim, sobretot, mancances en la protecció de la natura… El llibre té dues parts. D’un costat, les converses que vaig tenir amb Sargatal els anys 2008-2009 i, d’un altre, les que hi he tingut ara. Això permet veure com ha estat la seva evolució. Hi ha coses en què coincideix abans i després: en el seu moment ell creia que era possible l’ampliació de l’aeroport deBarcelona, i ho segueix pensant ara. També creia i creu que és possible el desenvolupament de l’energia eòlica marina. Hi ha un problema que recorre tot el llibre, i té a veure amb el model agrícola. La seva expressió més recent és l’aparició a Catalunya de Revolta Pagesa, que és un moviment integrista, per dir-ne d’alguna manera, que ha bloquejat algunes iniciatives que s’estaven intentant promoure, com la reintroducció del linx, o el fre a la utilització de verins. Una cosa que ja va generar problemes amb els intents de reintroducció de la llúdria, la cigonya, i ara, l’ibis i el llop. Aquesta qüestió de la reintroducció de la fauna també és molt important.
Quines són les tendències en aquest àmbit de la protecció de la natura? Progressem? Pot arribar a revertir-se el que s’ha aconseguit?
La protecció dels espais naturals és una necessitat. Però també sabem que no té cap sentit protegir uns espais naturals quan la resta del territori no rep un tractament similar. Per això, crec que aquesta protecció s’ha d’estendre fora dels espais naturals. No podem convertir la natura en simples reductes protegits. Això també té a veure amb els nostres models de consum: un consum desaforat, un desenvolupament desproporcionat, tenen efectes ambientals sobre tot el territori. El moviment ambientalista necessita cada vegada més aquest fons ideològic, que li permeti tenir un discurs més ampli.
No és també especialment xocant el decalatge entre els temps polítics i el de les realitats, com és el cas de les relacionades amb el medi ambient o el territori?
Això és molt important. En el llibre parlem de la necessitat de promoure a Catalunya una agència de la natura, per integrar la gestió del territori. Aquest projecte apareix als programes del PSC des de fa molts anys, que el Parlament aprova l’any 2020, però la resistència és tanta que no hem aconseguit tenir aquesta visió integradora i que es desenvolupi en el temps. I el que passa és que, quan hi ha una resistència, els projectes es retiren en lloc de fomentar el diàleg i arribar a consensos. El curtterminisme és temorós abans que res i impedeix fer les coses. Catalunya es veu sotmesa a conflictes, amb plataformes que rebutgen l’energia eòlica o la producció de bioenergia. Aquí la figura de la mediació és important. Necessitem espais de diàleg. També una cultura més mediambientalista en el sector agrícola.
