La mentida en la seva forma i expressió més descarnada s’ha apoderat del laportisme, de la seva gestió i del seu entorn, amb una presència i força tan vívida i eficient que, es pot afirmar, ja és la versió més acceptada de la realitat blaugrana. Especialment reveladora va ser, la setmana passada, la veritable magnitud i presència d’aquest univers paral·lel que Joan Laporta ha convertit en el Barça que no és, però que sí que percep el soci, la premsa i el món en general.
Al llarg de la històrica tarda de dijous 11 de desembre, per exemple, la vicepresidenta Elena Fort es va assenyalar a ella mateixa i a la junta de Laporta, davant d’un grup de socis joves, per haver encobert i falsejat les seves veritables intencions –“des del minut zero”, va dir– de carregar-se la grada d’animació en el format de l’última etapa al Camp Nou i la seva continuïtat a Montjuïc, on ja es van aplicar les primeres mesures de reducció i intents de desfer-la mitjançant un increment substancial de les quotes.
En una actuació més que lamentable i despòtica per part seva, a més d’aquesta fingida condescendència, de la qual hi ha registres audiovisuals, Elena Fort no es va poder reprimir ni calcular l’impacte del seu desig de reconèixer que la voluntat de la junta sempre va ser desmantellar la grada d’animació heretada, tot temen que en algun moment, com finalment va passar, un sector de la grada d’animació aixequés la veu contra la llotja. Una reacció que no va ser espontània ni irracional, sinó la resposta inevitable a mesos d’una política calculada de tocar la moral als seus membres i grups des de la directiva. El dia que Laporta va sentir el “Barça SÍ, Laporta NO!”, la grada d’animació va signar la seva sentència de mort. I no era qüestió, en any electoral, d’haver de lidiar amb un focus de socis lliures d’expressar la seva opinió i de contagiar la resta de l’estadi, qui sap si amb una mocadorada final en una mala tarda.
Aprofitant la reforma de l’Spotify, el del Barça serà ben aviat l’estadi d’Europa amb una grada d’animació més escanyolida i freda, de només 1.247 places, darrere del gol sud. En la recent nit de l’Eintracht, la zona alemanya va allotjar 2.300 seguidors. És a dir, un miler més, que podrà arribar fins als 5.000 quan l’estadi funcioni a ple rendiment.
L’excusa banal i delirant que dona Elena Fort és fer un gir a favor dels socis d’entre 18 i 25, o 30 anys, que continuen a la llista d’espera i que “no tenen diners per pagar un abonament”. En aquest sentit, Elena Fort insisteix a mantenir un límit d’edat, mentre que el president va assegurar fa poc que no n’hi hauria. Un dels dos menteix, o potser tots dos.
Bona ocasió per recordar que, a l’assemblea de socis del 20 de juny de 2021, Laporta els va saludar amb honors: “Estem molt satisfets amb la grada d’animació. Ho fan molt bé i han de tenir més suport del club. He tingut una reunió per separat amb els grups d’animació i la intenció és continuar com estem i millorar en el que calgui. El seu comportament és exemplar”. És la rutina de mentir per millorar el relat, per oportunisme i perquè no li penalitza. Ans al contrari, als barcelonistes ja els sembla bé.
L’endemà, divendres, el mateix Laporta, en qualitat de testimoni i, per tant, sota l’amenaça de ser penalment acusat de fals testimoni en el cas Negreira, va pervertir la relació de la seva presidència amb José María Enríquez Negreira, deixant rere seu un altre relat absolutament inexacte i enganyós davant la jutgessa Alejandra Gil en la seva declaració judicial.
És notori i públic, per desgràcia pel Barça i per la vergonya i la imatge de tots els presidents implicats d’alguna manera, Joan Gaspart, Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, que el FC Barcelona va facturar a favor del pare i del fill (José María Enríquez Negreira i Javier Enríquez) una quantitat injustificada, excessiva i incomprensible per informes arbitrals que durant anys mai van existir i que, quan materialment van ser lliurats a canvi de quantitats superlatives, no van servir absolutament per a res. Eren una tapadora, probablement en el context d’un personatge de perfil i conductes pròpies d’algú corrupte, barroer, xantatgista i estafador com Enríquez Negreira.
Laporta, com demostra la comptabilitat del cas, va ser qui va decidir elevar a gairebé mig milió anual aquest salari de la por a canvi d’embrutar la reputació del Barça al cap dels anys i d’aparèixer com el club més ximple del món per esperar un millor tracte arbitral facturant directament a nom de la segona autoritat arbitral durant 17 anys. Un nyap que els mateixos entrenadors del Barça, del primer a l’últim, s’han negat a encobrir davant dels tribunals. “No sabíem res d’aquests informes”, han declarat.
Laporta estava obligat, per defensar els interessos del Barça, a explicar un conte a la jutgessa intentant fer veure que ell sabia poc del tema, que era un tema heretat i deixar anar el bla, bla, bla habitual que el Barça no ha comprat mai un àrbitre, fet més que evident a l’era Messi. El problema és que la Fiscalia no acusa el Barça d’això, sinó d’intentar influir en les decisions del vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA). Aquest seria un delicte tipificat i més que evident a la vista dels fets, de les quantitats i de la mateixa afirmació d’Enríquez Negreira davant d’Hisenda i en els seus burofaxos, en el sentit que a ell el Barça li pagava per “influir” i “compensar” el madridisme agut de l’estament arbitral, en cap cas per fer informes sobre els àrbitres.
El més probable és que la jutgessa no perdi ni temps ni recursos a valorar si Laporta ha incorregut en fals testimoni. Fins i tot pot ser que s’hagi cregut que “si les despeses no passaven per la junta era perquè es tractava de quantitats petites”. Llàstima no haver-li pogut preguntar, ja que el president era en una estrada on no es pot mentir, si les comissions de Darren Dein, que ja sumen 70 milions, han estat aprovades unànimement per la directiva.
