Bibliotecària. Va començar a la Universitat de Saragossa i gairebé tota la seva vida professional la va desenvolupar a la Complutense. Va exercir de directora cultural, amb Rosa Regàs, a la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE). El 2013 va ser nomenada directora general de la BNE, càrrec que ha exercit fins a la seva jubilació. Ara publica Sembrar palabras (Espasa).
Les paraules, com el blat, també se sembren, germinen, i donen els seus fruits?
El títol se’m va acudir per la meva feina, i veient la poca representació que hi havia sobre dones a les prestatgeries de les biblioteques. Molts més autors que autores. Vaig pensar que el relat és una cosa fonamental. Quan ens vam anar construint com a societat, vam crear un imaginari col·lectiu, a força de referents. Ningú aprèn res del no-res. Tots aprenem a força del que ens ensenyen, del que llegim i de les nostres pròpies experiències. En tot aquest procés, la lectura és una cosa fonamental. Quan llegeixes alguna cosa que t’arriba al cor, et fa reflexionar d’alguna manera, i ja has sembrat una paraula. Si això et permet a tu, perquè ets escriptor o escriptora, tornar a escriure, aquesta paraula també ha germinat, perquè es tornen a crear noves idees. Idees que, al cap i a la fi, han estat la història de l’evolució i la millora de la societat.
El teu llibre fa un recorregut històric, des del Renaixement fins al 1936, del llegir, l’escriure i l’educació en les dones. Com era, doncs, el principi de tot això?
Malgrat que les idees del Renaixement van arribar a Espanya i culturalment i socialment van tenir bons resultats (perquè va créixer de manera espectacular la capacitat de creació comparada amb el que havia estat l’edat mitjana), les dones no estaven considerades en igualtat de capacitat amb els homes. Pensaven que el seu talent era menor i, per tant, no tenien per què aprendre a llegir. El fet que una dona llegís era absolutament extraordinari, i que escrivís encara ho era més. Per això, durant aquest temps, algunes dones es van sentir més lliures darrere de les reixes d’un convent, emparades pels seus hàbits, per pensar i poder aprendre a llegir i escriure. I també perquè no estaven sotmeses al que era el jou del matrimoni. La dona que, de debò, volia aprendre, era molt difícil que ho pogués compaginar amb aquest domini, aquesta necessitat d’honestedat, perquè una de les seves preocupacions era el manteniment de la seva virtut. Les dones havien de ser virtuoses, callades, sacrificades i obedients. Hi ha molt pocs exemples de dones que van trencar amb això. Nomeno Teresa de Jesús. També Ana Caro de Ballén, dramaturga, recentment rescatada, i María de Zayas, que fins que no la va rescatar Emilia Pardo Bazán, la seva obra va ser silenciada.
En qualsevol cas, parlem d’una elit, persones privilegiades. La condició de la resta, la majoria les dones, era la d’un zero a l’esquerra?
Era més fàcil que una noble, o una dona de classe acomodada, aprengués a llegir, perquè els n’ensenyaven a casa seva. No anaven a col·legis. Per descomptat que, en les classes baixes, i al món rural, era impensable que una dona llegís. Gairebé com ho era el fet que llegís un home, però si que és cert que es tenia una mica més de cura amb l’educació dels nens, perquè ells estaven cridats a exercir un ofici, i les dones no. Arriba després la Il·lustració, amb tota la força de les seves idees, més laiques, que pretenen fer avançar la societat, en què es considera que la participació dels ciutadans és fonamental, i per tant han de ser educats. Llavors sorgeix un debat sobre la necessitat d’educació de les dones i les primeres veus que plantegen una educació igual a la dels homes, com la de Josefa Amar y Borbón. Les dones surten d’aquell àmbit privat, tan tancat, que era la seva llar. Volen participar en la societat, en aquests planters d’idees que van ser les societats econòmiques i d’amics del país. I no els hi van deixar fer. Però se les van arreglar creant espais com les Juntes de Dames d’Honor i Mèrit.
La religió, l’Església, no van ser segurament alienes al paper de les dones en el coneixement, sinó tot el contrari…
L’Església catòlica sempre ha tingut un poder molt significatiu en l’evolució de les idees a Espanya. Era un dels estaments dominants. L’Església, per tant, el que pretenia era vetllar per la virtut de les dones. Per a això va utilitzar mitjans com la Inquisició, que va ser durant molts anys una arma de censura tremenda. Algunes obres no només estaven prohibides per a les dones, sinó per a tothom. Horroritzava que penetressin a Espanya les idees de la Reforma. Però les dones van patir aquesta censura, més forta que la dels homes, també a la família, per part dels seus esposos. Però al segle XVIII, algunes dones nobles i de classes acomodades, que havien estat educades i fins i tot parlaven idiomes, van ser conscients que calia traduir obres editades a l’estranger. A Espanya potser hi va haver més resistència a tot això pel pes que s’arrossegava des de l’edat mitjana. El debat de l’educació va començar al segle XVIII, i l’educació no va ser obligatòria per a nens i nenes fins al 1909. En 1857, amb la llei Moyano, l’ensenyament va començar a ser regulat per l’Estat, però per a les nenes no era obligatori.
Planteges l’educació com la clau de la igualtat…
L’educació, la capacitat lectora, és clau, perquè cal formar-se un pensament crític propi. No podem creure’ns el que ens diuen, i ara especialment, en aquest món permanentment connectat. I el pensament només es pot formar si es rep una formació objectiva en valors, i anant a les fonts. Només així s’és capaç d’assimilar les idees i de crear les teves pròpies. Si no, som presoners del que altres diuen, i això és un greu perill per a la llibertat individual.
Però això no és etern, ni està garantit, sinó que pot ser revertit, mixtificat…?
Com demostra la història, res està garantit. Per això és important saber-ho. Per a les dones, aconseguir la llibertat entesa com el dret a exercir la teva dignitat com a ésser humà, en igualtat amb l’home, és una batalla de segles. Això és una cosa que hem conquistat gràcies a aquestes sembradores de paraules. També gràcies a polítics que en molts moments hi han donat suport.
Apuntes al 1936, el període de la Segona República, com una fita important en aquesta lluita per l’accés a la lectura, l’escriptura, l’educació de les dones…
Va ser significatiu perquè, per primera vegada, les dones van aconseguir el dret al vot, gràcies a dones com Clara Campoamor. Es va canviar també la normativa legal respecte a alguns delictes que afectaven fonamentalment les dones. Les dones es van sentir molt més disposades a exercir la seva llibertat. És aquell món de les modernes, on hi havia pensadores, escriptores, pintores, fotògrafes… Es va desenvolupar la capacitat de creació, que és fonamental per a l’enriquiment de la societat. Allò que al principi van ser temes més banals en la creació femenina, dirigits a les dones, es va acabar desbordant. Les dones es van veure en la necessitat d’opinar. I van opinar, més enllà de l’amor romàntic, sobre la necessitat de tenir una professió. Van escriure llibres i també van opinar molt a la premsa. Algunes fins i tot van fundar revistes i diaris per poder sentir-se lliures d’expressar les seves idees.
On és avui aquesta memòria històrica de la qual parles?
Avui, afortunadament, el món editorial a Espanya funciona molt bé. Ha donat molta força, no solament a la creació literària actual, sinó al que van ser les idees passades. Són importants també els esdeveniments organitzats entorn d’algunes dones pensadores, escriptores… També juguen un paper molt positiu els grups d’investigació a les universitats, en relació amb la crítica literària feminista. Hi ha editorials que fins i tot han editat obres completes de dones, algunes gairebé desconegudes, que s’han llegit i es llegeixen.
Qui, entre les dones intel·lectuals, brilla especialment amb llum pròpia en la cultura espanyola?
N’hi ha moltes, però es pot citar a Emilia Pardo Bazán, una dona totalment lliure, sense por que la utilitzessin. Cal tenir en compte que, a més de no acceptar-les socialment, les ridiculitzaven amb epítets com “marisabidillas“, “batxilleres”, “saberudes”… Pardo Bazán va voler ser independent i escriptora, “ofici totalment baronívol”, en les seves pròpies paraules, que va establir les bases de la reforma del sistema penitenciari espanyol. Tenim també Concepción Arenal, María Zambrano, filòsofa, que va encunyar el preciós terme de la “raó poètica”, i María Lejarraga, que, fins i tot després de separada escrivia amb el nom del seu marit, Gregorio Martínez Sierra.
