Sílvia Orriols fa por. Especialment, als partits independentistes tradicionals, que veuen com l’opinió pública prefereix el discurs desacomplexat i directe de la diputada i alcaldessa de Ripoll a les frases fetes, mitges veritats i circumloquis de les formacions processistes, més preocupades pel llenguatge políticament correcte que per l’essència de les seves propostes.
Les últimes dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) han estat un cop dur a Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Davant la victòria del PSC, els republicans se salven gràcies al descens als inferns dels de Junts, que perdrien la segona plaça i es disputarien amb l’Aliança Catalana (AC) d’Orriols la tercera. La dada més important de l’enquesta és la baixada de Carles Puigdemont de 35 a 20 escons. Els corrents crítics de Junts, tant els més independentistes com els més proconvergents i partidaris de tornar a ser la frontissa de la governabilitat de l’Estat, apunten que, si això passa, el camí lògic de l’expresident serà presentar la dimissió i retirar-se de la política.
Les conseqüències, no obstant això, afecten també ERC, que malgrat tot no pot treure partit de la situació i pujaria tot just dos diputats (guanyats, en realitat, a causa de la correlació de forces al territori, no perquè hagi recuperat electorat), i la CUP, que estaria a punt de convertir-se en extraparlamentària.
Davant d’aquesta situació, cadascun dels tres partits més afectats per l’auge d’Aliança Catalana ha començat a desplegar la seva pròpia recepta anti-Orriols. Totes són diferents, però s’ha de veure si alguna serà veritablement eficaç en una situació de cansament de l’electorat. En política també hi ha modes. I la moda actual és l’auge de l’extrema dreta, a Catalunya, Espanya, Europa i a bona part del planeta. El pèndol està en un extrem i caldrà temps perquè es desplaci cap a l’altre: si fa una dècada el que era modern era votar els moviments 15-M o similars, ara ho és votar els partits d’extrema dreta.
Junts, els més perjudicats
Les receptes aplicades pels partits tradicionals són divergents. Junts prefereix atacar el discurs i les iniciatives d’Orriols directament, intentant retenir el vot al seu costat i intentant arraconar l’alcaldessa de Ripoll. D’aquesta manera, el partit de Carles Puigdemont adopta alguns tics de l’extrema dreta, tant en el discurs formal com en el fons de les propostes, especialment pel que fa a la immigració.
L’elecció del gironí Salvador Vergés com a portaveu parlamentari de JxCat és una jugada per contrarestar Aliança Catalana a les comarques on Junts té el seu feu electoral. Vergés manté un discurs antiespanyol contundent i utilitza expressions populistes similars a les d’Orriols, de manera que pretén ser un pal·liatiu a la fugida de vots de JxCat cap a Aliança. Discurs similar, cares noves i radicalització són els ingredients dels “cervells” juntaires per conjurar l’embranzida del seu rival més directe.“En un principi, Junts es prenia el discurs d’Aliança Catalana de broma, fins i tot amb un cert desdeny, perquè la seva presència territorial i l’impacte electoral era mínim. Es deia que Orriols podia tenir aquest discurs perquè sabia que no podria governar mai, i es menyspreaven les seves propostes”, admet a EL TRIANGLE un dirigent de Junts.
Però aquesta etapa ja està superada: AC s’ha fet gran i ara amenaça de menjar-se Junts. Ja no és que el seu discurs inquieti, és que espanta. I Puigdemont ha d’improvisar propostes que neutralitzin les d’Orriols. Però a JxCat hi ha por de caure en discursos típics de la ultradreta. “El risc és que si presentes unes propostes que neutralitzin les d’Orriols, perds la centralitat, que pot ser ocupada per ERC. El que guanyes per una banda ho perds amb escreix per l’altra, però a més hipoteques el teu futur encasellant-te en un extrem de l’espectre polític”, admet la font de Junts.
Els cordons sanitaris d’ERC
A ERC, les receptes són aixecar cordons sanitaris entorn d’AC. En realitat, com que és Junts qui més hi té a perdre, les aigües estan més tranquil·les al partit d’Oriol Junqueras: hi ha menys fugides de republicans que de postconvergents cap a AC.
Però a ERC hi ha dues ànimes. D’una banda, la que representen Joan Tardà i el seu alumne avantatjat, Gabriel Rufián, que proposen fer un front de les esquerres espanyoles en el qual també tinguessin cabuda la CUP i els Comuns. “AC se’ns menjarà i traurà vint diputats a les següents eleccions. Cal dir que té el mateix finançament que Vox, que té els mateixos think tanks que Vox, que té el mateix discurs que Vox, que és Vox amb una estelada”, deia Rufián poc abans de conèixer el sondeig del CEO.
Anthony Corey Sànchez, exlíder de les joventuts de Junts i ara amb Orriols, el rebatia amb ironia: “Sembla que Rufián pateix un neguit terrorífic davant l’auge d’AC, pobret. Saps què? No necessitem pas el teu permís ni per existir ni per créixer, perquè això només depèn de la voluntat dels catalans. I et puc assegurar una cosa: us menjarem, especialment perquè sou uns farsants, uns mentiders i uns traïdors. […] AC no és pas com Vox amb l’estelada. Però ERC sí que és el PSOE amb senyera i estelada, perquè juntament amb Junts sou la crossa que necessiten Salvador Illa i Pedro Sánchez per governar i lligar Catalunya als seus interessos particulars espanyols, sempre en perjudici dels drets, llibertats i interessos dels catalans. I els d’AC, sí, salvarem la nació catalana, salvarem Catalunya de vosaltres”.
D’altra banda, hi ha la línia oficialista d’Oriol Junqueras, que ha desautoritzat la proposta frontista de Rufián. El president d’ERC prefereix fer prevaldre tant el vessant identitari com el social, i propugna un ampli pacte amb altres partits parlamentaris per parar els peus a l’alcaldessa d’AC. ERC es posiciona com el seu antídot i deixa caure que la formació d’Orriols és un gra incontrolat a la cara de Junts, un apèndix que amenaça de menjar-se el partit successor de Convergència en un procés natural d’evolució política. Però allarga la mà a JxCat per barrar el pas a Orriols. De la mateixa manera, secunda pactar amb els socialistes un cordó entorn de l’extrema dreta.
El discurs d’ERC, fins ara, li ha donat bons resultats, perquè l’impacte en els seus comptes electorals és menor que el que es produeix a Junts, però el perill està molt a prop, amb una tendència a l’alça de la ultradreta catalana que amenaça d’engolir fins i tot una porció del vot de l’esquerra sobiranista.
La CUP potencia un front antifeixista
La CUP té a mà la seva recepta de mesures més radicals, potenciant un front antifeixista que sigui una “barrera de contenció contra l’extrema dreta”. Tant Poble Lliure com Endavant, les dues principals forces que formen part de la CUP, han aprovat documents per frenar l’auge d’Aliança Catalana.
Poble Lliure i La Forja han convocat per a aquest 13 de desembre un acte per presentar les seves propostes i fer foc nou a l’independentisme d’esquerres. Aquí intentarà consolidar els tres eixos polítics de la seva estratègia futura: defensa de la llengua, enfortiment d’un sindicalisme nacional i de classe, i “construcció d’una unitat popular catalana àmplia”. És un nou intent de tenir un protagonisme més gran en el bloc sobiranista. El Procés de Garbí, lluny de ser un revulsiu, ha sumit l’organització anticapitalista en una fase de desconcert, en la qual alguns dirigents van abandonar la formació i altres en van ser, simplement, expulsats, com Laia Estrada o Laure Vega, l’enfrontament intern de les quals va acabar amb la sortida de totes dues.
Els d’Endavant remen en la mateixa direcció. “En un moment en què l’extrema dreta segueix a l’ofensiva i en què l’onada reaccionària impregna tota la nostra societat, hi ha grans sectors del jovent que es veuen atrets per les seves propostes i plantejaments”, reconeix Endavant en un document que radiografia la situació actual. Malgrat tot, detecta “la participació en les mobilitzacions d’un gran nombre de joves d’origen migrant que veuen com dia a dia són assenyalades, criminalitzades i estigmatitzades, en un context en què el racisme i, sobretot, la islamofòbia, guanyen terreny en el relat oficial”, diu el document d’Endavant.
Aquesta organització assegura que “vivim un moment de polarització creixent, marcat per la radicalització de les idees de dretes”, per la qual cosa proposa “ampliar políticament un camp d’esquerres radical davant d’una extrema dreta abraonada”. En aquesta lluita, admet que el PSOE és una altra basa a tenir en compte, encara que Pedro Sánchez és ostatge d’un joc d’equilibris que li provoca contradiccions. “En aquest moment i amb aquestes condicions, creiem que ens toca fer irrompre un tercer bloc que trenqui l’hegemonia dels dos anteriors. Aquest bloc s’ha de configurar des d’unes coordenades rupturistes, que suposin un malson pels que pregonen l’estabilitat i la moderació com a formes conegudament fracassades per aturar el feixisme”.
La seva recepta és “tensar costures i augmentar l’anomenada polarització social”, encara que reconeix que “l’emergència d’un bloc popular i anticapitalista amb una agenda de lluita a l’ofensiva no té per què encaminar-se directament a un moment revolucionari que ho canviï tot”. Proposa trencar els estats espanyol i francès, però reconeix que “una força popular i d’esquerra anticapitalista no esdevindrà un moviment nacional de forma mecànica”.
*Pots llegir l’article sencer a l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
