Intentant provocar el menor enrenou possible, Joan Laporta ha apartat l’anterior president de la Comissió Econòmica Estratègica, Joan B. Casas, que ha estat substituït en silenci per un dels seus membres, Carme Hortalà, ja presentada a la darrera assemblea de compromissaris, del 19 d’octubre, com a presidenta. De fet, Joan B. Casas ja havia deixat d’exercir el càrrec fa almenys un parell d’anys, segons s’ha conegut, afectat per l’impacte en la seva salut d’una sèrie d’accions socials (burofax) en què s’instava i reclamava a la seva Comissió que es mantingués ferma en els seus criteris o es desmarqués dels excessos de Laporta en les trampes, trucs i enganys comptables detectats per alguns socis i elevats a la Comissió de Disciplina i, finalment, als tribunals. Les denúncies acusaven la Comissió Econòmica Estratègica de complicitat i de responsabilitat directa en un engany als socis de proporcions realment extraordinàries.
Al web oficial del FC Barcelona, Joan B. Casas ha continuat formalment en la presidència fins fa pocs dies, de manera que Carme Hortalà va actuar com a presidenta a la darrera assemblea ordinària sense que els socis, ni ningú, fossin informats d’aquest relleu tan important com sospitós, ja que la directiva tampoc ho va comunicar sense que hi hagués cap raó poderosa aparent per fer-ho d’aquesta manera clandestina. Com que la substitució real es va produir força abans de la data de l’assemblea, a l’ordre del dia sí que s’hi va incloure la ratificació d’un nou membre, Josep Solé i Molina, però sense que en el procés s’esmentés la dimissió o substitució de Joan B. Casas, del qual no es coneixen exactament les causes reals de la seva desaparició.
Més enllà que s’hagi transcendit que el disgust causat per aquell burofax podia estar relacionat amb l’agreujament d’alguns problemes de salut de l’expresident, la història moderna d’aquesta Comissió Econòmica ha deixat un rastre pro capaç de fer passar vergonya pel seu servilisme i ocultació als socis de la realitat crítica del club.
Una Comissió Econòmica atrapada en el servilisme i la manipulació
Una actitud d’encobriment i d’engany permanent iniciada per Jaume Guardiola, ex CEO del Banc de Sabadell, de qui se sospita que va aconseguir el càrrec fent servir la seva influència residual al banc, després de jubilar-se, per fer el que calgués per obtenir l’aval de Joan Laporta i ser proclamat president el 17 de març. El cas és que Jaume Guardiola, igual que Javier Tebas, Carles Tusquets i els responsables financers del Sabadell sabien que els qui finalment van sostenir el gruix de l’aval, José Eías i Mediapro (Jaume Roures al darrere), no podien formalitzar-lo segons la llei i els estatuts.
Jaume Guardiola, a més de col·laborar en una infracció estatutària manifesta, va mentir als socis sobre els comptes de l’exercici 2020-21, els seus primers comptes, proposant als socis aprovar-los amb 481 milions de pèrdues. En realitat, però, Laporta només va declarar davant Hisenda números vermells per 270 milions en total, com sabia perfectament Jaume Guardiola, que també va aprovar la temerària i ruïnosa palanca de Sixth Street amb una plusvàlua falsa i inventada de 157,7 milions. A més, va donar llum verda, conscient de les conseqüències, a un altre truc comptable inexistent amb la venda de Barça Studios abans d’abandonar la presidència per ocupar la del Cercle d’Economia, sorprenentment avalat pel mèrit d’haver esquarterat l’estructura econòmica del FC Barcelona per a molts anys.
Però, així és i així funcionen els cercles de poder en aquest país on els Laporta i els Guardiola, per citar dos exemples paradigmàtics, tendeixen a propulsar la seva imatge, carisma i popularitat tant més com més evidents i transcendents són les seves malifetes i tripijocs. La burla final de Jaume Guardiola és que ara ha reaparegut en l’entorn del Barça com a futur vicepresident de la junta de Víctor Font amb un discurs de presentació on alerta, critica i condemna la situació financera del club, tan lamentable, a la qual ell mateix va contribuir destacadament amb el seu protagonisme i complicitat. Al·lucinant.
Si Joan B. Casas era conscient de l’herència enverinada i manipulada als ulls dels socis, i del món, després de la fugida de Jaume Guardiola, cal suposar que sí perquè en el breu exercici de les seves funcions, abans d’hibernar com a president per no sortir a les fotos, no va donar mostres del contrari. En part per inacció i també perquè si les acusacions dels socis li van incomodar seriosament va poder reaccionar desmentint-les o dimitint. Però, només es va limitar a absentar-se i mantenir-se ocult, potser per prevenir complicacions de salut o qui sap si per cert grau de covardia.
En el comiat, escenificat per la junta sense deixar clara la causa, dimissió per disconformitat o renúncia per problemes personals, no cal descartar que directament Joan B. Casas fos apartat de la circulació, que fos ‘suprimit’ del web per la conveniència de disposar d’algú realment efectiu en el càrrec a l’hora d’assistir a les reunions ordinàries i després donar la cara a les assemblees com va fer la seva substituta Carme Hortalà de manera certament desafortunada i ridícula.
El paper fallit de Carme Hortalà a l’assemblea
Hortalà no en va encertar ni una en la seva intervenció a l’hora de demanar l’aprovació dels comptes de l’exercici 2024-25, referint-se a l’èxit, per segon any consecutiu, d’obtenir beneficis ordinaris i la satisfacció per l’objectiu assolit de sostenibilitat econòmica, afirmacions certament desconcertants (mentideres en realitat) si en els dos cursos tancats 2023-24 i 2024-25 als quals es va referir s’han registrat pèrdues acumulades de 187 milions per a un patrimoni net negatiu de 153 milions i de 230 milions en vermell del mandat des de 2021. Parlar de ‘beneficis’ continuats i de ‘sostenibilitat’ és una burla per al soci i, sens dubte, un desprestigi per a qualsevol membre d’aquesta comissió i especialment per ella mateixa, que fa més de 30 anys que està al sector financer exercint múltiples càrrecs directius a GVC Gaesco (actualment directora de Riscos i Compliment Normatiu des de 2020, a l’empresa des de 1997) i és membre de la Junta de Govern de l’Institut Català de Finances (ICF) des de l’abril de 2024, a més de consellera independent de Parlem (2023) i vicepresidenta del Fons General de Garantia d’Inversions (FOGAIN).
Per més que la premsa ‘boba’ barcelonista, que creu cegament tot el que Laporta i la seva junta expliquen a l’assemblea, pugui embolicar els socis, és clar que, entre els professionals de l’àmbit financer, la seva participació en l’assemblea li haurà destrossat la reputació. La sensació, per com va esquivar amb arguments incomprensibles el deteriorament de Barça Vision per evitar mirar de cara el balanç, és que algú li va escriure aquell pobre discurs de la vergonya, ple de llacunes, bajanades i errors. Per exemple, quan va voler destacar l’increment dels ingressos d’un any a l’altre, va afirmar que la millora de l’explotació de l’estadi havia estat de 21 milions i de 27 milions la de l’àrea comercial. En realitat, van ser 49 milions i 99 milions les xifres. Un desastre i un insult, encara que inapreciable, ja que per als pocs socis presents i els presumptament connectats ja era un galimaties incomprensible el que havia explicat el Tresorer, Ferran Olivé, més que probablement de manera intencionada per fomentar el caos abans del paperot de la Comissió Econòmica aparentant que actua de control i defensa dels socis.
Índex de dignitat, zero segons tots els balanços.
