Jordi Pujol afronta, a partir d’aquest 24 de novembre, el judici que el posa davant del mirall de la seva vida. Com a persona i com a polític, Jordi Pujol ha tingut encerts i ha comès errors, característica que és inherent a la condició humana.
No és la meva feina jutjar. Però sí que cal deixar constància de l’enorme influència que Jordi Pujol ha tingut, per bé i per mal, en la societat catalana, des dels anys 60 del segle passat fins al 2014, quan va explicar la historieta de la “deixa” del seu pare Florenci a l’estranger i va caure fulminantment en desgràcia.
Malgrat les seves conviccions democràtiques, Jordi Pujol, en el nom superior de la pàtria, sempre ha tingut un rampell totalitari, i això és incompatible amb els anhels de llibertat que caracteritzen, secularment, el poble català. Més enllà dels costums que existeixen en els països occidentals, ell va decidir ocupar el poder de la Generalitat durant 23 anys -un rècord més propi d’un dictador-, en un intent de modelar la societat per afavorir els seus interessos personals i polítics.
Ell tenia la dèria, per influència d’un soci del seu pare, Moisés David Tennenbaum, de fer de Catalunya un Israel-2. D’aquí els seus problemes d’interrelació amb la migració castellanoparlant que havia arribat a Catalunya, talment com els seus admirats sionistes amb els palestins, però a l’inrevés.
Però el seu gran error va ser l’intent de crear un sistema de transmissió del poder per via hereditària, com si fos una monarquia. I és que Pujol no era només una saga política, sinó un grup d’interessos econòmics i empresarials, molt sovint corruptes i amb voluntat hegemònica, com ja es va demostrar en la fallida aventura de Banca Catalana. Si al seu fill Oriol no l’haguessin enxampat, l’any 2012, en el cas de les ITV, avui seria, ben segur, l’actual president de la Generalitat i, com a mínim, un net seu ja seria diputat al Parlament.
I això és imperdonable. Condemnar una societat europea i moderna com la catalana a un règim dinàstic, fonamentat en el control mediàtic i la corrupció, és un deliri pervers que, més enllà del que diguin els policies, els fiscals i els jutges que han investigat la família Pujol, mereix el rebuig absolut.
Jordi Pujol va cometre un segon gran error, petit, però no menys determinant. Pensava, segons va dir, que el secret bancari existiria per sempre a Andorra, com a Suïssa. Però el món gira i canvia cada dia…
