El meu avi era ferroviari i, per ADN familiar, sempre he sentit devoció per aquest mitjà de transport, sinònim de racionalitat, col·lectivisme i progrés. Com a català, també llueixo l’orgull que la primera línia de tren de la península Ibèrica fos la que uneix Barcelona amb Mataró, inaugurada l’any 1848.
Vaig viure amb tristor i indignació la degradació i la decadència del ferrocarril, a partir de la dècada dels 70 del segle passat, davant la fulgurant expansió de l’automòbil privat i de tot allò que ha comportat: autopistes, peatges, embussos exasperants, tràgics accidents, caravanes de camions, carrers convertits en aparcaments, contaminació…
En el llibre El combat ecologista a Catalunya, que vaig escriure l’any 1979 amb els companys Santiago Vilanova i Xavier Garcia, ja fèiem una encesa reivindicació del ferrocarril com el mitjà de transport de viatgers i de mercaderies més intel·ligent i sostenible. I heus aquí que, 44 anys després, la Generalitat del president Salvador Illa pensa exactament el mateix, cosa de la qual me n’alegro profundament.
El consell executiu ha aprovat l’Estratègia Ferroviària de Catalunya (EFC), en l’horitzó del 2050. Es tracta d’una aposta total per convertir el tren en el vector bàsic de comunicació, amb un total de 63 mesures que busquen capgirar el concepte de la mobilitat, fent-la sortir del quitrà de les carreteres i portant-la a les vies.
Entre la munió de projectes que caldrà executar hi ha la nova Línia Orbital Ferroviària, que preveu enllaçar Vilanova i la Geltrú amb Mataró, passant per la corona metropolitana. També destaca el futur Eix Transversal Ferroviari, que unirà Lleida amb Girona, a través d’Igualada, Manresa i Vic. Segons l’anunci de la consellera Sílvia Paneque hi haurà tres noves estacions de l’AVE, a Vilafranca del Penedès i als aeroports de Tarragona i Girona.
Són inversions colossals que caldrà projectar, planificar i finançar. Això, més l’anunciada nova línia directa de l’AVE Barcelona-Lleida i la imperiosa modernització de les línies de Regionals que connecten Reus-Riba-roja d’Ebre, Reus-Lleida, Sant Vicenç de Calders-Lleida, Lleida-Manresa i La Garriga-Vic-Puigcerdà, que necessiten un arranjament a fons.
El temps passa volant i la magnitud d’aquestes obres no admet demores. Hi ajuda que, ara com ara, hi ha un fort alineament polític i operatiu entre el Govern central i la Generalitat i entre Adif-Renfe i FGC. Esperem, pel bé del tren, que continuï i que duri.
Dues obres “maleïdes” que s’han eternitzat durant anys -el Corredor Mediterrani i l’estació de la Sagrera- ja veuen el final del túnel. És un motiu per a l’optimisme i l’esperança pels qui creiem que el futur d’Europa circula sobre vies.
L’EFC aprovada ens dibuixa una nova Catalunya. Jo no sé si l’any 2050 hi seré per veure-ho. En tot cas, sí que sé que el meu avi –i jo, també– estarem molt contents per la victòria del tren.
