Que s’apropen les festes de Nadal és evident: les ciutats i pobles comencen a engalanar-se (per aquest camí aviat ho faran el juliol) de tota mena de lluminàries, els anuncis conviden al torró i als perfums, els de la loteria estan pesats per comprar molts números, alguns alcaldes pugnen per veure qui el té més gran (l’arbre de Nadal, per descomptat) i per si tot això no fos prou, toca celebrar la COP (Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic) que tindrà lloc a Belém, que malgrat que estigui al Brasil, no em negareu que també és força nadalenc.
És la trentena vegada que es reuneixen des de l’any 1995 que van fer la primera a Berlín. L’objectiu principal de tantes reunions és la lluita contra el canvi climàtic, evitant que la Terra continuï el seu procés d’escalfament. Bé, molt èxit no han tingut perquè en aquests trenta anys la temperatura ha pujat quasi un grau de mitjana, essent els darrers set anys els més calents d’ençà que es disposa de registres fiables (dos-cents anys almenys). Tot a conseqüència que l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha pràcticament duplicat en aquest període (en termes de CO2).
Per tant, sembla que les cerimònies de la COP són inútils i que anem per mal camí. És clar que la gran pregunta és: on estaríem sense aquestes trobades anuals? És impossible de respondre, o almenys tan difícil com imaginar ara mateix Europa si Hitler hagués guanyat la guerra. En conseqüència, deixem pel bolero allò “de lo que pudo haber sido y no fue” i centrem-nos a analitzar les raons del fracàs (com a mínim aparent) de les COP. I ho faig en base del coneixement que tinc del tema però també d’haver-ne viscut una en primera persona l’any 2009 a Copenhaguen. Evidentment ho faré des d’un posicionament crític.
L’escenari consisteix en cada any fer la COP a un lloc diferent i ben allunyat de l’anterior (l’any passat es va celebrar a Bakú, Azerbaidjan). Això suposa desplaçaments d’autoritats, participants, ONG’s, periodistes… a una mena de peregrinació anual cívica. No sé si algú s’ha entretingut a calcular la petjada de carboni, però seria molt interessant conèixer-la; no és massa congruent voler lluitar contra el canvi climàtic i contribuir-hi encara que sigui en part amb les emissions de tants avions amunt i avall. Si voleu em titlleu de demagog, però jo ho veig així.
Dues característiques més de cada COP: a la mateixa olla hi ha governs i oposició, encara que aquesta sol ser moderada i molt educada (almenys a aquella part que deixen entrar a les sales de la conferència). I malgrat que a cada COP hi dediquen dues setmanes a xerrar i discutir, els acords (per ínfims que siguin) s’adopten tots a darreríssima hora, a la matinada del darrer dia, a punt de sonar la campana final. I llavors tothom aplaudeix, amb cara cansada, però ben satisfeta: s’han redimit de tanta feina amb un acord! No importa la lletra, importa el fet. I tots contents tornen a casa, esperant la pròxima peregrinació en una mena de turisme climàtic. I aviat Nadal.
Si repassem tots els acords adoptats al llarg d’aquests anys, la gran majoria s’han incomplert estrepitosament. Per exemple, la COP de París l’any 2015 consistia en: reduir substancialment les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (han continuat creixent), per a limitar l’augment de la temperatura global en aquest segle a tan sols el 1,5 ° (estem a punt d’arribar-hi) i oferir finançament als països en desenvolupament perquè puguin mitigar el canvi climàtic (res de res).
Les raons del fracàs a la lluita contra el canvi climàtic, a parer meu rauen en: la facilitat que té el petroli com a combustible, els grans interessos econòmics de la seva indústria, un mal plantejament de la transició energètica (lenta i titubejant), la falta de sensibilització de la societat, la formulació de profecies catastròfiques allunyades de la realitat que refreden als ciutadans, una manca de compromís real de molts governs, altres prioritats que resten els grans recursos econòmics necessaris (ara mateix, l’armament), la falta d’ajut real als països en desenvolupament… I si tot això no fos prou, ara el discurs de l’extrema dreta (Trump inclòs) que nega l’existència del canvi climàtic (malgrat el que vivim dia a dia).
Però un altre cop, una COP. Tan bo que m’equivoqui i aquest sigui profitosa!
