No, no ho canta ella, massa omnipresent a la premsa oficial, fins al punt que a vegades sospito com els seus paguen molts diners per a que aparegui fins a la sopa. Això, agradi o no la seva música, pot arribar a ser normal perquè cada temps necessita herois i mites.
Des d’aquest punt de vista, tot ha canviat. El problema, la por de tot aquest merder, és com ens venen quelcom notable com a excepcional. Si la noia munta un sidral al centre de Madrid previ anunci a xarxes s’analitza de manera absurda la seva condició inèdita, tot oblidant a The Beatles tocant a un terrat fa més de mig segle. Si surt de monja a la caràtula de la seva nova obra mestra s’aprofita per a parlar de com ha ressuscitat tot allò religiós, informant-nos amb proves fefaents. Si no hi ha res a dir ens proporcionen dades sobre tots els idiomes cantats al disc, que d’altra banda, no podia ser altrament, és ben divers a l’anterior, quelcom només a l’alçada de genis com David Bowie.
La conya, estimada persona que llegeix aquestes línies, és que potser has rigut amb el darrer paràgraf. Si tens uns quants anys m’hauràs donat la raó. Si ets més jove pot ser que hagis pensat en com envelleixo i em torno encara més torrecullons.
Hi h un altre parell d’opcions. Pots ser d’aquells encantats de transigir amb l’oblit absolut del passat i la negligència a l’hora d’enllaçar el present amb allò més antic, però qui sap, potser ets rigorós i em comprens a la perfecció, agraint l’article per a posar cert fre al disbarat de catapultar la novetat com si abans res hagués existit.
En realitat, aquest article és una mescla de coses que són la mateixa. El passat diumenge explicava a un grup de ciutadans l’Eixample des dels seus orígens després de l’enderroc de les muralles. Van riure amb l’anècdota d’aquells estudiants de no fa gaire, tan ignorants com per a dir que Ildefons Cerdà era un feixista, doncs havia ideat la seva famosa quadrícula per a permetre el descens veloç dels cotxes de policia.
Després d’aquestes rialles ens posarem més seriosos quan arribarem a Girona i Consell de Cent els dos carrers pacificats, ambdós amb un bon parell de metàfores. La primera si mostra com allò insòlit desconcerta.
A Barcelona el nombre d’expats, migrants rics si es vol, suposa el 5% de la població. El centre és seu i els negocis llueixen propostes sense cap mena d’interès pel ciutadà local. És la consagració, sense gaire soroll, del parc temàtic.
El malestar és evident i genera una Barcelona amb molts guetos, uns l’empobreixen per a inflar tot, mentre d’altres es resignen a anar-se’n, alguns també de la súper illa de l’Eixample, on si ets propietari tot bé, però si llogues has d’abandonar qualsevol esperança i sortir.
En aquest espai l’altre punt és el curt plaç. A tots ens agrada, però s’ha pensat en la circulació i en altres aspectes crucials? Sembla com si el segle fos incapaç de pensar a llarg plaç. Molts no poden recordar que han menjat hores abans i, en general, el focus va desviat, ometent-se les veritables necessitats i problemàtiques. La Rosalía és una maniobra de distracció a gran escala.
En aquest sentit Barcelona i Catalunya omplen pàgines sense que hi hagi debat ni els ciutadans vulguin intervenir. Avui a la ràdio deien que no té sentit denunciar perquè no t’atenen. Potser sí hem d’inventar noves formes de cantar, a poder ser col·lectives.
