Han estat nombroses les trobades, taules rodones i conferències sobre l’obra i la feina de Manuel Sacristán Luzón, un dels grans filòsofs espanyols de la segona meitat del segle XX, que s’han celebrat, i se segueixen celebrant, al llarg de la geografia espanyola -des de Granada fins a Madrid, passant per Salamanca, Oviedo, Màlaga, Badajoz, Valladolid, València i altres ciutats- en aquest del primer centenari del seu naixement. També 40è aniversari de la seva mort prematura a finals d’agost de 1985.
Nascut a Madrid un 5 de setembre, el traductor de Plató, Marx i Quine va viure des dels 14 anys a Barcelona, on va ser professor de filosofia (quan el van deixar: va ser expulsat en dues ocasions de la universitat per raons polítiques) a les Facultats de Filosofia i Econòmiques de la UB i figura destacada en la lluita antifranquista des de posicions PSUC-PCE. (En els seus darrers anys del CANC i dels comitès anti-OTAN).
També la ciutat d’adopció, també Barcelona, ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies. CCOO, PSUC-viu, la Universitat Pompeu Fabra, la Fundació Neus Català (amb Víctor Ríos al capdavant), Espai Marx i altres col·lectius i institucions han organitzat actes en el seu record i l’editorial barcelonina d’El Viejo Topo ha publicat textos seus imprescindibles: Pacifismo, ecologismo y política alternativa, Seis conferencias, M.A.R.X. (De la mateixa manera, l’editorial extremenya Irrecuperables ha publicat Filosofía de la práctica I i II, i Libros de la Catarata l’antologia Socialismo y filosofía).
Els actes que se celebraran a l’Ateneu barcelonès a finals de novembre, sense ser la traca final (s’han anunciat jornades sobre la seva obra al Palau de la Virreina el desembre del 2025 i a la Facultat de Filosofia el gener del 2026), tenen especial rellevància, al meu entendre.
Dimarts, 25 de novembre, 18.30, es presentarà el tercer volum de la pentalogia Filosofía y Metodología de las Ciencias Sociales, assaig que recull escrits seus de l’any acadèmic de 1981-1982 (per primera vegada es publica la transcripció de les seves classes de Metodologia de ciències socials d’aquest curs). La presentació comptarà amb la intervenció dels professors Miguel Candel, amic i deixeble seu, Fernando G. Jaén, exalumne, i José Sarrión, autor de la segona tesi doctoral sobre la seva obra: La noció de ciència a Manuel Sacristán.
El Simposi sobre la seva obra, organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, amb el suport del Memorial Democràtic i la Fundació Neus Català, començarà el 26 a la tarda i finalitzarà divendres, 28, també a la tarda. En total, 11 sessions, amb tres o quatre conferenciants a cada sessió. Major diversitat político-filosòfica impossible.
La trobada comptarà amb la presència d’estudiosos de la seva obra de Mèxic (Ignacio Perroini, Gabriel Delgado Toral) i d’Argentina (Ariel Petruccelli, Juan Dal Maso), i grans filòsofs, economistes i historiadors del nostre país com Joaquim Sempere, Víctor Méndez Baiges, Òscar Carpintero, José Luis Moreno Pestaña, Renzo Llorente, Montserrat Galcerán Huguet, Álvaro Ceballos, Laureà Bonet, Miguel Manzanera, Ariane Avinyó McChesney, Jorge Riechmann, Ramon Alcoberro, Nuria Peist, José Luis Gordillo, Enric Tello, Joaquín Miras Albarrán, Víctor Ríos, Jesús Angel Ruiz,… Les sessions tindran lloc a la sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu. L’entrada és lliure, però l’aforament és limitat. Els organitzadors demanen confirmació d’assistència si és possible: dir.cfm@udg.edu.
A finals dels anys setanta, comentant un text de Lucio Colletti, un filòsof influent ja en transició cap al berlusconisme, Sacristan va anotar l’essencial de la seva pròpia concepció del marxisme: “Per això era essencial saber que el marxisme no és teoria, sinó intent de programa (sobre un desig), que s’intenta fonamentar en crítica (Ballestero) i en coneixement científic. No s’ha de ser marxista (Marx); l’únic que té interès és decidir si un es mou, o no, dins d’una tradició que intenta avançar, per la cresta, entre la vall del desig i la de la realitat, a la recerca d’un mar on tots dos conflueixin.”
L’autor, un gran pensador, un polímata molt sòlid (va ser també crític literari, traductor incansable, treballador editorial, director de revistes, introductor de la lògica formal), es va moure amb consistència, anant molt de debò, dins d’aquella tradició que va anar (i segueix anant) a la recerca d’aquell mar de confluència entre desitjos d’emancipació i realitat.
No van ser pocs els que el van acompanyar en aquesta aposta i van aprendre del seu magisteri. Un moment excel·lent, el del Simposi que porta el seu nom, per estudiar-lo, recordar-lo, homenatjar-lo i seguir-ne l’exemple.
