Només l‘NBA Europa el pot rescatar de la seva mediocritat i decadència actual, causada per les retallades en el marge salarial, a canvi d’exiliar-se per sempre al Sant Jordi després de segregar-se del club com a franquícia independent.
L’evident precarietat econòmica del Barça de Laporta és l’únic origen i causant de la crisi desfermada divendres passat al Palau, on la derrota davant el Reial Madrid a l’Eurolliga va provocar una mocadorada i crits de dimissió, dirigits contra el responsable de la secció, el directiu Josep Cubells, assegut a la llotja al costat del president Joan Laporta, visiblement incòmode, encara que de moment fora de perill de la legítima frustració i malestar de la graderia del Palau.
És la situació que el primer equip de futbol hauria viscut si no fos perquè l’herència d’una altra generació d’or de la Masia, fabricada durant la presidència de Josep Maria Bartomeu, ha permès ajuntar una plantilla altament competitiva amb jugadors a cost zero en el balanç, però amb un valor de mercat superior als 600 milions.
En el bàsquet, la reducció del pressupost per culpa de la pèssima direcció econòmica de Laporta i de l’absurda realitat que als joves talents de la casa se’ls emporta el bàsquet dels EUA, la impossibilitat de reforçar la plantilla, fins i tot de canviar d’entrenador, ha relegat l’equip blaugrana a un esglaó força per sota del nivell acreditat al llarg de les darreres dècades, quan era capaç de competir amb garanties pels grans títols.
Univers NBA
Naturalment, a Laporta i a Cubells els ha faltat temps per intentar sortir del mal pas fitxant –de nou– amb els diners que no tenen i gastant-se un altre pic en fer fora l’entrenador –una altra errada de l’inefable Juan Carlos Navarro–, la qual cosa suposa restar encara més d’aquest marge salarial excedit, que ja es veurà com s’arregla a final de curs, amb un altre aval probablement o més vendes d’actius o patrimoni si és que a Laporta encara li queda alguna cosa per hipotecar per continuar empobrint el club.
De fons, però, el que realment planeja la directiva de Laporta és com desfer-se de l’equip de bàsquet sense provocar massa soroll mediàtic ni social gràcies a l’NBA, que planeja arrencar una lliga europea d’aquí a un any o dos i li ha obert de sobte la possibilitat inesperada d’una carambola perfecta. D’una banda, traslladar l’equip al Palau Sant Jordi per sempre i, de l’altra, franquiciar-lo dins de l’univers i dels paràmetres de l’NBA, de manera que desaparegui com a secció professional del FC Barcelona i deixi de tenir impacte econòmic, financer i patrimonial en el balanç, sobretot a efectes de fair play de cara a LaLiga. Passaria a ser, com les Barça Academy, un negoci que, poc o molt, podria deixar algun benefici.
L’NBA ha aterrat amb les idees tan clares i amb una velocitat d’execució que ha agafat per sorpresa la fràgil estructura de l’Eurolliga. El mateix divendres passat, l’NBA va fer públiques les dotze ciutats que tindran equips, Madrid i Barcelona entre elles, encara que sense precisar quins equips poden entrar ni si hi ha la possibilitat que hi hagi més d’un club per ciutat. Les altres seus seran Roma, Múnic, Berlín, Manchester, Londres, París, Lió, Atenes i Istanbul.
Laporta i la seva junta ja s’han deixat seduir per la proposta, prefereixen abraçar aquesta nova competició a l’estil americà, partint de zero, abandonar el model continental i estar sota el paraigua de la primera lliga del món, qui sap si d’aquí a un temps convertida en una NBA mundial.
De moment, si el Barça canvia de vorera i davant l’exigència de jugar en un pavelló mínim per a 10.000 espectadors, Laporta només podria formar part del nucli dur dels ‘grans’ traslladant la seva seu al Palau Sant Jordi, a més de transformar radicalment el seu model actual d’associació esportiva propietat dels socis del FC Barcelona pel d’un club, igual que la resta, sota una propietat accionarial i sotmesa a les lleis mercantils i financeres estrictament marcades per l’NBA pel que fa a l’origen dels ingressos —limitats a abonats (no socis), taquilla, marxandatge, patrocinis, publicitat i drets de TV, sempre independents de la gestió de la directiva— i d’uns costos, d’acord amb el model NBA, subjectes a un marc salarial definit, equilibrat, ordenat i controlat per un comissariat. El més significatiu, a diferència del bàsquet europeu, obliga els jugadors a jugar on els clubs vulguin, sense importar el criteri de l’esportista, i a treballar amb una massa salarial sense palanques, ampliacions de capital ni xeics rondant pels clubs, a més d’una regulació dels reforços de base com en els ‘drafts’.
Fer aquest salt deixaria el bàsquet blaugrana reduït a la seva pedrera, si és que tingués sentit mantenir-la, i posposaria indefinidament la necessitat de disposar d’un pavelló propi. La mateixa dinàmica d’enrolar-se a l’NBA Europa pagant un lloguer pel Sant Jordi relativitzaria aquesta urgència a menys que el nou cap americà de Laporta exigís disposar d’una instal·lació de la seva propietat a curt termini.
Aquest seria un supòsit poc probable, ja que Laporta hauria d’accelerar la construcció d’un nou Palau en un o dos anys, escenari impossible sense recórrer a un altre prestador tipus Goldman Sachs que ja ha descartat aquesta inversió perquè el pla de negoci associat no és viable ni assegura la devolució, ni tan sols a molt llarg termini.
La mateixa NBA no ha donat pistes sobre els equips que finalment integraran la primera edició. Només ha confirmat que Barcelona i Madrid seran ciutats NBA. Per part del Barça, la reacció coneguda ha deixat entreveure el seu entusiasme per sortir de la inèrcia decadent actual, igualment envoltada del mateix secretisme que el Joventut de Badalona. Sembla imposar-se, almenys per ara, la discreció i la màxima cautela perquè el que està en joc no és si un dels dos, o tots dos, podran entrar a la nova elit. L’amenaça és el futur incert i poc esperançador que li espera a qui es quedi fora. Sembla evident que si arrenca l’NBA Europa serà l’Eurolliga la que perdi tot l’interès i potser fins i tot desaparegui com a tal arrossegant uns quants clubs a un final desangelat.
Una nova era del bàsquet s’obre al futur del Barça que, sens dubte, no implica fitxar d’avui per a demà un reforç de garanties a hores d’ara —difícil— ni per aixecar un nou Palau en qüestió de mesos. Potser ja és tard per tot. Només l’NBA pot salvar la secció, això sí, a costa de segregar-se com una SA. A Laporta, segur, li fa goig.
