Junts s’ha suïcidat. No se sap ben bé qui ha decidit des de dins del partit que havia arribat l’hora de baixar la persiana i que cadascun dels seus dirigents es busqui la vida com pugui. Suposo que deu haver estat el president del partit, Carles Puigdemont, que, com a conseqüència de la seva situació personal, ha decidit enfonsar el vaixell amb tots els seus directius dins.
Quan un partit considera que la seva única funció és oposar-se a qualsevol proposta de llei que es plantegi en una cambra parlamentària és que ha renunciat a la funció per la qual existeix. Quan a un nen petit li agafa una rebequeria i es nega a tot, els adults esperen que se li passi la rabieta i, després, intenten raonar-hi. La rabieta de Junts, però, sembla que no té marxa enrere. Més aviat encara es pot empitjorar obrint-se a pactar amb el Partit Popular i l’extrema dreta de Vox una alternativa al govern progressista de PSOE i Sumar. Posats a fer-se l’harakiri podria ser la solució definitiva.
La qüestió és ara saber si Junts s’anirà desagnant per la pèrdua de vots que tindrà per culpa de la seva vocació suïcida o abans patirà alguna escissió interna dels militants i dirigents que encara tenen una mica de ‘trellat’ que diuen a València.
La sagnia de militants de Junts, però, ve de lluny. El 2016, quan Convergència Democràtica de Catalunya es va canviar el nom pel de Partit Demòcrata Europeu Català per mirar de fugir dels casos de corrupció que afectaven el partit que va fundar Jordi Pujol, les dades oficials eren que tenia 14.620 militants. A la votació que es va fer perquè els militants de Junts aprovessin la decisió de la direcció del partit de trencar amb el govern progressista hi estaven convocats uns 6.300 afiliats. Només un 66% dels militants van participar-hi.
Un de cada deu militants que va votar ho va fer en contra de trencar amb el govern. Un 3% es va abstenir. La decisió del Consell Nacional de Junts que va aprovar la decisió va tenir un 7% de vots en contra.
La crisi interna a Junts està servida. Conscients que van cap al desastre, la direcció del partit va exigir els set diputats al Congrés que assistissin a l’anunci del bloqueig de totes les iniciatives del govern Sánchez que va fer Míriam Nogueras. La cara d’alguns diputats demostraven la seva incomoditat per haver de donar-la en aquell acte.
La mala maror dins del partit és evident. Molts saben que van a l’abisme. Alguns ja estan fent les maletes per apuntar-se a l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols. D’altres, fan aproximacions desesperades a Salvador Illa per si els vol acollir a l’administració de la Generalitat. Només es salven els que s’han col·locat en càrrecs ben remunerats en empreses que depenen del govern espanyol. D’aquests ni un ha fet cap gest de dignitat per renunciar-hi. Una cosa és ensorrar el partit i una altra ser conseqüent amb les seves decisions suïcides.
Junts, alea jacta est!
