Periodista. Professor de la UAB. Ha col·laborat amb el moviment veïnal, i com a tal, es considera mig activista. És autor de La ética y los periodistas que hacen publicidad. També ha escrit una novel·la, i diverses obres sobre investigació periodística. Ara, publica El ¡croc!, un relat amb rerefons polític (Editorial ExLibric).
Aquest onomatopeic “croc” evoca el so de la culata del fusell del gris contra el manifestant, segons la fotografia de Manel Armengol?
Efectivament. D’aquí tres mesos farà 30 anys de les grans manifestacions que vam fer a Barcelona poc després de la defunció de Franco. Ell es va morir el 20 de novembre, i l’1 de febrer ens estàvem manifestant massivament. Fins llavors, s’havien fet manifestacions de 200 o 300 persones. Aquell dia ens vam reunir milers. La policia no estava preparada. S’hi van presentar els famosos grisos, amb cascos de paleta, les porres…, però es van veure desbordats. Llavors, van agafar els fusells pel canó i van començar a donar cops de culata a la gent. Una fotografia d’allò que va fer Manel Armengol, i que va publicar el The New York Times, és la portada del meu llibre.
I la cosa se’ls en va de les mans al franquisme?
El governador civil Sánchez-Terán va trucar al llavors ministre de Governació Fraga Iribarne per dir-li que allò havia estat important. Es van quedar acollonits. Les manifestacions eren pacífiques, però què hauria passat si amb un d’aquells cops de culata mor algú. Per exemple, una tal María Ángeles, que existeix. S’hauria produït una revolta. Uns quants joves es llancen contra els policies, els prenen les armes i els vehicles. Prenen les emissores de ràdio i televisió, les casernes… A Madrid se subleva una unitat paracaigudista que havia treballat amb els militars portuguesos del 25 d’abril. La cosa s’estén a tot Espanya…
La foto d’Armengol, com la del milicià de Kappa, és gairebé icònica, simbolitza la repressió del franquisme agònic?
Crec que sí. Són fotos denominades històriques, perquè reflecteixen un esdeveniment, el que està passant. La foto de Kappa del milicià caient, i també les fotos nostres, de companys que han estat als diaris, expectants, vigilants… Les fotos d’Armengol van ser molt eficaces. Va tenir molta importància que fossin publicades. Aquí els franquistes es plantegen la necessitat de pactar.
Dels grisos, amb abrics fins als peus, a la policia robotitzada d’antiavalots d’avui dia…
L’Estat, els estats occidentals són forts. Pot crear o suprimir un cos policial. En un determinat moment s’adona que les masses sobrepassen els seus policies, i el que fan és preparar-se per evitar-ho. Es doten de noves armes, equips, vehicles… i també tàctiques. Per exemple, el fet que cal evitar sigui com sigui el cos a cos. Es reprimeix a distància: pilotes de goma, bombes lacrimògenes… Als països occidentals és molt difícil que sorgeixi una revolució armada, però sí revoltes amb el protagonisme de les masses. El règim franquista es va enfonsar gairebé per si mateix. Vaig començar a treballar en La Prensa, un diari falangista on ens van agafar a alguns comunistes, amb gran cordialitat, perquè ja no tenien periodistes de la seva sintonia.
Quin paper hi juga Carmen, la filla de Franco, en la teva novel·la?
Els milicians ocupen Madrid i diferents punts d’Espanya. Es dirigeixen al palau d’El Pardo i els diuen als Franco que se’n vagin. Els Estats Units, que estan observant tot aquest moviment popular, decideixen intervenir perquè la cosa prossegueixi. No s’ha d’oblidar que dos anys abans mor en un atemptat Carrero Blanco. L’endemà, casualitat, de la visita de Kissinger a Madrid. Carrero era la continuïtat del règim. No direm si l’atemptat va ser obra d’ETA, de la CIA… Què va passar aquell any? El règim s’enfonsava. Deia Felipe González que la policia li va confessar que, si haguéssim pressionat una mica més, s’haurien vist desbordats. Hi havia la consigna del Partit Comunista de la transició pacífica, el Partit Socialista no existia… Total, que no vam poder fer-los fora. I això encara cueja. Els rebels, en fi, es presenten a El Pardo, la guàrdia mora abaixa els fusells i se’n van. La nena, que, en el lloc de Carmen li diem Mamen, agafa totes les joies i les amaga, i se’n van a Marràqueix, amb passaports d’apàtrides. Aquí es produeixen uns episodis que els hi he posat per venjar-me, però no passa res. Al cap del temps, la Mamen acaba de cabaretera en un antre de perdició de Marsella, on passa la resta de la seva vida.
Una tercera història, diguem-ne amb vida pròpia, s’enfila en el relat…
Una secta ultracatòlica de gent molt poderosa, empresaris, directius, capitalistes…, ha creat una entitat que es diu XLLC. Semblen uns números romans, però, al final, se sap que és la dotzena croada. Fins llavors, històricament, n’hi havia hagut onze. Aquesta gent aconsegueix un medicament, l’oxipadina, que van distribuint gratuïtament pel nord d’Àfrica per esterilitzar a les dones. El Marroc es queixa, la UE munta un comitè d’investigació, que està presidit per Joan Cornet, net del Trompeta, el líder de la primera revolta antifranquista de Barcelona. Hi acaben intervenint els EUA amb els agents de la CIA, que tenen noms divertits: Mortadelo, Chorizo… Al final, capturen els de la Dotzena Croada, reunits a Lausana, i acaben tots morts per una bomba. Però es torna a crear una altra croada.
I amb tot això, arribem al 2026?
El 2026 ja hi ha una Europa molt tecnificada. Espanya es declara neutral i no està dins de l’OTAN. Col·labora amb la Unió Europea. Es formen comitès internacionals per resoldre problemes creats en el passat. Un d’ells és l’esterilització de dones al Marroc, Algèria, Mauritània… Això, en realitat, va arribar a passar. Es va fer via operacions, a Austràlia, amb les maoris… i també a Alaska.
Això podria lligar amb aquesta obsessió de l’extrema dreta per la fecunditat, la demografia, perquè la raça blanca segueixi dominant…
Sí. I qui treballa aquí? Qui farà de repartidor de butà? A Barcelona, totes les obres les fan els moros. Crec que les fòbies de l’extrema dreta estan en els seus gens. He viatjat per l’Amèrica Llatina i, en entrevistes a editors de diaris, em deien que havien portat la democràcia a aquests països, però que eren seus. Les oligarquies es van veure obligades a acceptar la democràcia, però tenen el mateix sentit de propietat, igual que a Espanya. Aquí hi ha una oligarquia d’interessos i empresaris. Consideren que Espanya és seva. Poden acceptar que una vegada entri el Partit Socialista, o que, com ara, hi hagi un govern amb comunistes, però ho tenen tot controlat.
