Des d’un punt de vista estrictament esportiu, el Barça de Flick i de Lamine Yamal està deixant un rastre de dubtes i de certa desorientació, sobretot en relació amb el rendiment exhibit la temporada anterior, que es va tancar amb un balanç de tres títols nacionals en joc. Un triplet indubtablement reeixit amb el regust no menys celebrat d’haver-lo conquerit en una pugna més que guanyadora amb el Reial Madrid.
Al llarg de la temporada, tanmateix, també hi va haver moments similars d’incertesa, decaïment i, fins i tot, de crisi. El Barça va arribar a estar a set punts per sota durant la seva etapa més crítica el novembre del 2024 i va acabar remuntant i guanyant la Lliga amb autoritat. Fins i tot va somiar amb el tercer triplet (Lliga, Copa i Champions) arribant a les semifinals de la Copa d’Europa.
També és cert que aquell final de curs va deixar entreveure certa fatiga i una menor efectivitat de l’equip en general, que sembla haver tingut continuïtat en aquest segon any de Hansi Flick a la banqueta.
La diferència substancial d’ambdós escenaris en aquesta segona crisi no radica en el joc, ja que l’equip (és a dir, el sistema basat en una línia defensiva alta, pressió interminable i infal·libilitat en el fora de joc tàctic) és perfectament capaç de recuperar el to i la solidesa d’altres temps, com en el soroll mediàtic i la sensació que el vestidor pateix les conseqüències d’aquells egos que l’entrenador alemany ja havia denunciat després dels primers partits i més enllà dels resultats.
A més, entorn de Lamine Yamal, futbolista excepcional que ve de fer un recital a Bruges dimecres passat, la realitat és que ha estat massa setmanes a l’aparador de la polèmica des que la seva vida privada és més pública i controvertida que l’efecte silenciador dels seus gols i jugades. Una atmosfera insuportable a la qual la seva figura ha contribuït amb rumors incessants sobre els seus capricis i indisciplina de crac consentit en l’àmbit intern, amb una descuidada i aparent propensió a dedicar més hores als seus assumptes comercials que a recuperar-se de la pubàlgia crònica que pateix. I també una tendència a atraure encara més polèmiques i enemics amb declaracions desafortunades, inoportunes i, sigui quin sigui el context, antiesportives i poc exemplars venint d’un professional del Barça, representant icònic dels seus valors, així com successor i hereu de la imatge admirada mundialment que han projectat Messi, Puyol, Iniesta, Xavi o Busquets entre altres pesos pesants de la història del futbol.
El còctel, agitat pels resultats, el completen les ingerències i errors contumaços de la presidència que, per exemple, és responsable directa de la baixa d’Íñigo Martínez, que Luis Díaz marqui gols amb la samarreta del Bayern i no la blaugrana, d’una pretemporada infame, de la sensació errant i desconcertant de no saber on es jugarà cada setmana, de conflictes i de fer passar vergonya als barcelonistes a cada inscripció de jugadors i, finalment, de minar l’autoritat de l’entrenador davant el vestidor, tot tolerant els desafiaments i desordres de Lamine Yamal.
D’una magnitud tal que l’incendi d’aquesta setmana ha afectat la continuïtat i estabilitat de Hansi Flick, que hauria decidit marxar lluny de Barcelona, de Joan Laporta sobretot, al final d’aquesta temporada, independentment del balanç de títols. Aquesta ha estat la metxa periodística que va provocar unes declaracions estranyament emotives de Flick sobre el seu vincle i proximitat amb el Barça, una declaració d’amor al club que, tanmateix, és perfectament compatible amb el fet que el tècnic alemany pateixi com cap altre perquè el potencial infinit del seu equip el llastra la negligent i calamitosa direcció d’un president descuidat i allunyat dels interessos del Barça pel fet que no són la seva prioritat.
Bàsicament, només de Laporta depèn que les coses millorin, especialment d’evitar que Hansi Flick perdi el cap i que Lamine i el vestidor es retrobin com a equip, no només al camp.
