És simptomàtic que si la revista Forbes anuncia que el Barça és el tercer club de futbol del món en valor econòmic, la premsa catalano-laportista de règim ho destaqui com una fita sense precedents, presentant-ho com un mèrit exclusiu del seu president, Joan Laporta, en el context d’una recuperació financera certa i impossible sense la seva habilitat, talent i audàcia en la gestió. La mateixa premsa minimitzava, ocultava i menyspreava aquest mateix rànquing de Forbes quan el Barça ostentava la primera posició durant dos anys seguits, per davant del Reial Madrid, el Manchester United i el City, en temps de Josep Maria Bartomeu.
O sigui, la mateixa reacció que l’aparell mediàtic laportista ha exhibit, dissimulant i mirant cap a una altra banda, per ignorar un informe de The New York Times d’aquesta setmana, posant seriosament en dubte la capacitat de Laporta per liderar aquest camí de retorn a la sostenibilitat financera i destacant, sobretot, que l’actual directiva ha apedaçat maldestrament l’impacte de la pandèmia a còpia de palanques fantasma. Analitzar els comptes del Barça en els últims anys és, segons Chris Weatherspoon, autor d’un extens article sota el títol d'”El Comptable”, “com enfrontar-se a l’Hidra”, convidant a crear una imatge mental d’aquest monstre de la mitologia grega amb molts caps al qual, cada cop que li tallaven un, li creixien dos més.
Comparativa encertada i exacta del Barça de les palanques utilitzades per Laporta per fitxar el 2022 i que ara, tres anys després, a més de no haver servit per recuperar suficient fair play financer per acudir al mercat amb marge i normalitat (1:1 o en positiu, com el Reial Madrid), ja han generat més de 200 milions en pèrdues ocasionades pel deteriorament de les presumptes societats falsament alimentades per ingressos i negoci inexistents.
L’article del NY Times analitza en profunditat l’evolució financera del FC Barcelona en l’última dècada, abordant l’embolic complex de decisions econòmiques, deutes i maniobres comptables dels últims anys, el seguiment de les quals fins a l’era Laporta era comprensible en el context econòmic. A partir de l’entrada en escena de Laporta, cada pas erroni, improvisat i perversament orientat als interessos personals del president, a favor de l’esmaltatge de la seva imatge, de la imposició d’un relat mediàtic tan convenient com irreal i de la prioritat de produir milionàries comissions per als seus amics Darren Dein, Pini Zahavi i Jorge Mendes, ha generat una teranyina de trampes comptables i de buidatge patrimonial que el Barça pagarà de debò (hipoteques i deute milionari) quan Laporta ja no sigui president i fins a l’any 2052, si més no.
A partir del moment que Laporta comet la barbaritat d’augmentar artificialment i absurdament les pèrdues de la temporada 2020-21 fins als 480 milions, l’opció de “monetitzar actius no esportius” per recuperar l’equilibri patrimonial i mantenir la competitivitat -és a dir, les palanques (Sixth Street per 667,5 milions pels drets de TV de la Lliga i l’alienació de participacions a Barça Studios per 408 milions)-, l’article del NY Times explica que només es va rebre una fracció dels diners compromesos. Aquest fet va portar a posteriors ajustos comptables negatius i, fins i tot, a la substitució d’auditors per discrepàncies en la valoració d’aquests actius.
Sosté que, tot i que les palanques van oferir un respir immediat, el seu cost a llarg termini és elevat: el Barcelona ha renunciat a centenars de milions en futurs drets televisius i ha vist erosionar-se la seva estructura patrimonial. La Lliga i la UEFA han examinat i, a vegades, sancionat el club pel reconeixement anticipat d’ingressos i l’ús d’aquestes operacions per complir amb les normatives financeres. La UEFA, per exemple, va multar el Barcelona per intentar comptabilitzar la venda inicial de drets de TV com a ingressos ordinaris i, després de noves infraccions, li va imposar un acord de liquidació i l’amenaça de sancions més greus si no compleix amb els objectius de guanys.
Pel que fa a la reforma de l’estadi, l’ambiciós pla de remodelació del Camp Nou i els seus voltants (Espai Barça), que inicialment havia de costar 600 milions d’euros, ha vist multiplicat el seu pressupost fins als 1.500 milions. Els retards en les obres i el trasllat temporal a l’Estadi Olímpic Lluís Companys han suposat pèrdues addicionals per ingressos de taquilla i han retardat la rendibilitat de la inversió promesa, que podria ascendir a 250 milions anuals. Per finançar aquest megaprojecte, el club ha recorregut a préstecs sindicats, refinançaments i fons de titulització, duplicant i després triplicant el seu deute: de 217 milions el 2018 a una xifra actual de 1.450 milions (i previsiblement més alta quan es consolidin tots els passius associats a l’Espai Barça).
La gestió financera ha estat marcada per un constant ajust de xifres, canvi d’auditors (de Grant Thornton a Crowe, passant per una firma intermèdia no revelada) i polèmiques sobre la transparència de la junta. Restar valors d’actius com Barça Studios o assumir retards en el reconeixement de pèrdues ha servit tant per millorar la imatge a curt termini davant reguladors com per ocultar debilitats estructurals.
Tot i que la temporada 2024-25 va donar una pèrdua reduïda (17 milions), el club encara depèn d’ingressos extraordinaris, com la venda de llicències de seients VIP per 100 milions (dels quals només 71,6 milions es van reconèixer a l’exercici). La ràtio de salaris sobre ingressos ha baixat fins al 52%, el nivell més baix en 12 anys, i ha tornat el benefici operatiu. Els ingressos comercials, impulsats per acords amb Nike (108 milions anuals, pujant a 120 el 2028) i Spotify (55 milions anuals), així com el creixement de la filial BLM (marxandatge), han estat clau.
Tanmateix, el deute continua sent enorme, els actius a curt termini no compensen els passius immediats i la liquiditat és limitada. El club encara deu sumes importants per fitxatges recents (Raphinha, Olmo, Koundé, etc.) i el seu deute net per traspassos és el més alt de LaLiga. Les vendes de jugadors s’han reduït en comparació amb l’època de Bartomeu i la plantilla actual, tot i que és valuosa pels seus joves del planter, té un valor comptable baix que no reflecteix el seu potencial de mercat.
Naturalment, destaca que si el Barça continua a flotació mínimament és per l’aportació de talent i d’excel·lència futbolística de la Masia, de la generació heretada de l’etapa de Bartomeu (Lamine Yamal i companyia), tot i que s’emfatitza que retenir el talent jove implica augmentar de nou la massa salarial, com il·lustra el nou contracte de Lamine Yamal, valorat fins als 40 milions anuals.
El FC Barcelona continua sent un enigma financer, conclou, perquè encara que LaLiga li imposa restriccions i control en la despesa esportiva, que són els únics passos cap a una estabilització —bastant quimèrica per l’erosió estructural causada per Laporta—, el club encara s’enfronta a grans reptes: deutes colossals, pressió reguladora nacional i internacional, necessitat d’ingressos extraordinaris i la urgència d’acabar l’Espai Barça i reobrir el Camp Nou a ple rendiment. El llegat d’anys de mala gestió i despesa sense control continua pesant, i tot i que la creativitat financera ha permès sortejar el col·lapse immediat i mantenir la competitivitat, el futur depèn d’aconseguir un creixement sostingut dels ingressos ordinaris i d’una gestió més prudent.
El cas del Barça és un exemple paradigmàtic de com la grandesa esportiva pot veure’s amenaçada pel desequilibri econòmic, i de com la innovació financera pot ser tant una taula de salvació com una font de riscos a llarg termini. El club continua sent “més que un club”, però la seva supervivència i èxit futur dependran de la capacitat d’aprendre dels errors recents i de prioritzar la sostenibilitat per sobre de la immediatesa.
Aquesta és la realitat augmentada i objectiva que la premsa laportista i el seu poderós entorn intenten invisibilitzar com ho fa la presidència a les assemblees, on es tapen, oculten i manipulen pèrdues milionàries, ara per ara de 230 milions en el mandat, gràcies a la mala gestió de Laporta i malgrat ingressos nets, beneficis, de 1.000 milions.
Ni The New York Times, però, sap on són.
