La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha fet marxa enrere i recupera les marques històriquesTV3 i Catalunya Ràdio després de setmanes de pressió interna i polèmica política. El projecte de marca única —que pretenia unificar tots els continguts sota el paraigua de 3CatInfo— queda parcialment desactivat.
La decisió s’ha pres després d’un rebuig gairebé unànime de les redaccions i d’una forta oposició al Parlament, on diverses formacions van acusar el Govern de voler “desnacionalitzar” els mitjans públics. L’equip directiu havia defensat que la nova marca responia a criteris digitals i d’eficiència, però dins de la casa es va interpretar com una maniobra per diluir la identitat dels mitjans més reconeguts del país.
El comunicat intern que anuncia la rectificació permet que els periodistes tornin a signar cròniques amb el nom de TV3 o Catalunya Ràdio i que els micròfons recuperin els logotips tradicionals. En paral·lel, la marca 3CatInfo continuarà existint com a etiqueta de plataforma digital i canal 24 hores, però sense substituir els noms històrics.
Guanyen els treballadors i els comitès professionals, que havien advertit d’una pèrdua de prestigi i de confusió entre l’audiència. També els partits que veuen en TV3 i Catalunya Ràdio “marques de país”, símbols d’una etapa que el nou Govern volia superar.
Perden, en canvi, els defensors de la integració total, que veuen com el seu projecte s’esquerda abans d’aplicar-se. L’equip directiu de la CCMA haurà de replantejar el model d’“univers informatiu únic”, i això obre interrogants sobre la seva continuïtat.
Dins la casa, fonts internes descriuen la situació com “una victòria moral de les redaccions”, però també com una “fissura de direcció”. El debat ja no és només de logotips: reflecteix la lluita pel control del relat públic i el pes que la política continua tenint sobre els mitjans de la Generalitat.
En plena etapa de redefinició sota el govern de Salvador Illa, la CCMA es converteix un altre cop en camp de batalla simbòlic. El pas enrere mostra fins a quin punt el poder polític pot fer tremolar la direcció d’uns mitjans que, tot i voler projectar modernitat, continuen atrapats entre la pressió partidista i la necessitat de credibilitat davant dels seus propis professionals i de l’audiència.
