La feliç idea, tan esperada i tan frustradament anunciada, de reobrir l’Spotify ha desembocat en un simulacre d’accés, col·locació i sortida -és a dir, d’evacuació- per a un entrenament del primer equip del Barça el pròxim divendres dia 7 de novembre. Se suposava, o almenys és el que semblava flotar en l’ambient i en la propaganda oficial de la directiva, que l’ocasió de reobrir portes encaixaria en una posada en escena amb cert simbolisme i sensibilitat barcelonista, sobretot després d’haver patit, els socis barcelonistes, el calvari i la desesperant sensació que aquest dia no arribaria mai com a conseqüència directa dels retards a l’obra per causes directament atribuïbles, i no, a l’Ajuntament.
El cas és que, del total dels 142.354 socis que la directiva afirma tenir censats, només 7.500 han mostrat interès a ser els primers a trepitjar les instal·lacions. La resta fins als 23.000 de l’aforament previst per a aquesta preestrena l’integrarà una massa barcelonista interessada a fer història sense carnet de soci.
La sensació és que la resposta no ha estat la que hom podria esperar després d’un any de retard sobre les promeses i els reiterats compromisos –i sistemàtic incompliment– de Joan Laporta i de la seva junta per tornar a l’estadi, ni que sigui com en aquest simulacre per assajar de cara a una eventual obertura per a un partit oficial. S’especula que aquesta circumstància podria concretar-se en la jornada 13a de Lliga amb la visita de l’Athletic.
De moment, no s’han confirmat aquestes expectatives, ja que les entrades a la venda per a aquest partit, es disputi a Montjuïc o a l’Spotify davant 45.000 espectadors, no s’han posat encara en circulació, alimentant aquesta possibilitat.
El fet d’haver programat l’entrenament de divendres pot indicar que la decisió d’estrenar el Spotify davant el conjunt basc s’acordi en funció de dues variables: de l’èxit logístic del test a les instal·lacions i d’obtenir la segona llicència de primera ocupació per la segona fase per part de l’Ajuntament, imprescindible.
De la preparació d’aquesta prova ha cridat l’atenció que la directiva hagi posat un preu de 5 euros a cada soci interessat a assistir, perquè ni que sigui per la causa solidària a favor del projecte Polseres Blaugrana de la Fundació Barça –10 euros per als no socis– la iniciativa sembla no haver estat l’estímul definitiu perquè les entrades s’exhaurissin en poques hores. Al contrari, encara que no sigui pel preu, més que assequible, l’efecte no ha estat precisament de crida, ja que la xifra de 7.500 socis assolida en el període de 48 hores exclusiu per a aquest col·lectiu no és precisament alta.
Pot passar perfectament que en una jornada tan assenyalada la major part de la grada l’ocupin barcelonistes sense carnet davant una minoria social, com ja passa des de fa dos anys a l’exili de Montjuïc.
L’esdeveniment de divendres semblava una primera oportunitat de revertir aquesta síndrome d’absència que domina en general la vida blaugrana des de l’inici de les obres, no només a causa del maltractament i del rebuig al trasllat al Lluís Companys. L’allunyament social, afavorit per les polítiques de maltractament i de càstig pel clientelisme de Laporta, ha estat també més que evident a les assemblees, tancades, manipulades i antidemocràtiques, a l’extermini de les penyes –a les quals també s’ha ignorat de cara a l’experiment de divendres–, el tancament i expulsió de la grada d’animació i les poques ganes de convertir el retorn a l’Spotify en un acte exclusiu i merescut d’homenatge als socis, sobretot als abonats, que s’han mantingut dempeus els dos últims anys.
A aquest col·lectiu se’ls va convidar a comprar, amb preferència i amb sobrepreu, l’abonament per aquesta temporada amb independència de quants partits es jugarien en un estadi o en un altre. I les places no ocupades en aquesta promoció es van posar a la venda (2.945) per a les dues zones disponibles, la cantonada de primera graderia i per a la cantonada de segona graderia. I gràcies.
No és d’estranyar, doncs, que a l’hora de participar activament en la vida del club sota la tirania i el menyspreu propis del laportisme, el soci mostri recel i certa davant la por que la festa li costi encara més pel fet de ser soci i per sentir que, si pogués, la directiva prescindiria d’ell. De moment, Laporta encara els necessitarà perquè el votin a les pròximes eleccions. Després, ja es veurà. Però no té bona pinta.
