Que Carlos Mazón continuï presidint la Generalitat un any després de desaparèixer en el moment més tràgic de la DANA que va afectar la Comunitat Valenciana és un fracàs del periodisme. Entenc el periodisme com una professió que ha de combinar l’explicació de les coses que passen amb el control de la gestió dels polítics i els poderosos.
Un periodisme que exercís amb rigor l’anàlisi del que va passar amb aquella DANA hauria d’haver estat capaç de posar Mazón contra les cordes i obligar-ho a explicar què va fer exactament les hores que la gent moria ofegada. I quan va començar a donar explicacions falses, que anava rectificant a mesura que quedaven en evidència les seves mentides, li hauria d’haver parat els peus immediatament.
No ho va fer. Només uns quants mitjans van deixar en evidència el seu comportament inadmissible. La Fachoesfera es va posar del seu costat i es va dedicar a buscar responsables allà on fos per tal de tapar les seves vergonyes. Aquest periodisme em produeix una barreja de repugnància, por i frustració.
Al capdavant dels repugnants que es fan dir periodistes hi ha Pedro J.Ramírez, que va tenir la idea excel·lent d’organitzar un acte amb Mazón coincidint amb l’aniversari de la seva espantada. La Fachoesfera ha fet de la mentida i la tergiversació la seva forma de ser i actuar. Té molts mitjans de comunicació i econòmics. Fins fa poc, a Catalunya n’estàvem al marge fins que El Periódico de España es va fer amb la redacció d’El Periódico a Madrid i ha convertit les pàgines del diari català que informen de la política espanyola en una urpa més de la Fachoesfera.
Que Mazón hagi aguantat un any al càrrec malgrat les impressionants manifestacions de la gent que li demana la dimissió es deu, en bona part, a que no ha sentit al clatell l’alè d’un periodisme que li recordava dia sí dia també que no era digne d’ocupar-lo.
Quatre periodistes han marxat d’À punt, la televisió pública valenciana, adduint que la seva consciència no els permet continuar treballant-hi. Gent com ells salva el respecte que hauria de merèixer aquesta professió. Que À Punt emetés una cursa de braus del 1997 coincidint amb la manifestació massiva que es va fer el 25 d’octubre per demanar la dimissió de Mazón és l’antítesi d’allò pel que ha de servir el periodisme.
Que l’home que presidia la Generalitat valenciana fa un any s’amagués en un restaurant mentre morien ofegats més de dues cents ciutadans pels efectes dels aiguats continuï al davant d’aquesta institució i encara oculti què va fer durant aquelles hores és una bufetada al periodisme. I, per descomptat, que no cal posar l’altra galta sinó continuar lluitant, encara que les plataformes mediàtiques de què es disposi, no tinguin els diners ni la influència de les que maneguen la Fachosfera i la dreta i la ultradreta d’aquest país.
