La decadència de Junts en directe

M’agrada molt explicar al lector com els viatges em fan veure la irrellevància de tot allò nostrat. El tema de l’article no tracta d’això, però sí hi ha cert parentiu a partir dels seus protagonistes.
Com ben és sabut, Junts, aquella banda abans anomenada Convergència i Unió, ha decidit trencar de manera unànime amb el PSOE. El seu líder, un personatge de ciència ficció, ha expressat els motius en un d’aquells discursos de dir i no dir, quelcom correcte i revelador de com Il gattopardo té molta importància en tota aquesta qüestió per allò de canviar tot per a que no canviï res.
L’excepció serien els pressupostos, on podríem mencionar el tòpic de fer la necessitat virtut, ja que hi ha mecanismes per funcionar sense passar per aquest ritual democràtic, que Junts no vol aprovar des de la retòrica, l’altra essència de tot aquest assumpte.
Qui hagi seguit els meus articles des de fa anys haurà vist com servidor, molt abans de Javier Cercas per mencionar un nom conegut, ha deixat escrit per activa i per passiva com Junts té un alt percentatge de tics propis de l’extrema dreta. Els posseïa durant el Procés entre un classisme de base, al que afegiren un doble racisme, centrat en com qualsevol nacionalisme pressuposa una superioritat dels seus partidaris.
En el cas del partit amb seu al passatge Bofill de Barcelona, on amaguen el logo com si fossin terroristes, el primer racisme té una fixació barcelonina, quelcom paradoxal si recordem com ells van guanyar les eleccions a la capital gràcies als vots dels barris alts. Junts vol paperetes a la Catalunya que exclou l’àrea metropolitana, on a moltes ciutats té un % irrisori perquè se’ls hi veu el llautó.
El segon component racista té a veure amb qualsevol factor que no sigui català. Començà amb els espanyols i s’amplià amb la qüestió de la migració, com pot consultar-se a l’hemeroteca de no fa gaire, comprovant també el vist i plau del PSOE, així com el disgust dels seus aliats més a l’esquerra, clarividents per entendre el radicalisme dels hereus de Pujol, a qui ara Salvador Illa voldria fora del judici de novembre a causa de la seva edat.
Però bé, seguim. El problema de Junts durant tots aquests anys, des que el Procés marginà els líders barcelonins per a abraçar els de comarques, és com durant aquesta dècada s’han estalviat proclamar-se d’extrema dreta entre la por a perdre votants del seu passat convergent i l’acceptació de com Turull, Rull, Nogueras i companyia flirtegen amb postures properes al neofeixisme, o potser no ho fan i, directament, en formen part.
Aquest no confessar la seva transformació, molt ben exposada per Laura Borràs, qui encara no ha ingressat a presó, era una tonteria fins fa ben poc. De cop i volta les enquestes electorals han començat a destacar com Aliança Catalana amenaça amb un sorpasso als ex convergents i clar, a partir d’aquí és ben fàcil pensar amb el PP i la seva síndrome de no seguir el pas a VOX. Oi que sí?
Junts, que quan tenia altres sigles presumia d’aconseguir fites per a Catalunya amb la seva acció parlamentària a Madrid, s’ha tret la màscara. Sempre he vist aquest partit com una espècie de bèstia immortal, que mai feia fallida del tot als comicis, però si volen ser de debò irrellevants, a més de sincers amb el que prediquen, ho tenen ben fàcil: facin com Aliança Catalana i prescindeixin de presentar-se a les legislatives espanyoles. Aleshores passaran de ser una banda o una secta. Els errors es paguen i ells són insuperables a l’hora de fotre’s trets al peu mentre practiquen xantatges patètics a la plena llum del dia.